dissabte, 16 d’octubre de 2010

Cal reflexionar


El que està passant ja fa temps que s'hi veia vindre. El que estava a nivell de carrer està traslladant-se als més alts nivells polítics, i pel que s'hi veu, amb trifulgues incloses. De tots es coneguda la decisió política de Sarkozy, les actuacions de Berlusconi, les insinuacions alemanyes i, a nivell domèstic, els posicionaments del PP envers la immigració.

És este un tema conflictiu com el que més i que pot causar transtorns socials i no a massa llarg termini. Cal que els nostres dirigents s'ho prenguen seriosament i que s'allunyen de plantejaments demagògics com han estat fent fins ara perquè la cosa, al meu parer, és presenta problemàtica.

La dinàmica migratòria és un dels més importants trets socials del nostre temps. És difícil que les persones es queden fixes al seu lloc de naixença perquè la fam mou els que la pateixen i han d'anar a remeiar-la on puguen. Açò, combinat amb la facilitat de transport i a la permeabilitat de les fronteres, serà la tònica del temps que ens ha tocat viure. Haurem de conviure amb ella.

El debat està ahí: hem de deixar que les migracions seguisquen el seu impuls com un allau d'aigua baixant de la muntanya arrasant tot el que trobe al seu pas? o, pel contrai, ha de ser canalitzada perquè no faça malbé?

La humanitat no ha estat mai quieta, ha anat d'ací cap allà cercant millors condicions de vida. Crec, però, que no s'ha donat mai amb la massificació i rapidesa com la que ara hom fa. És ací on radica el seu problema i bé faran les organitzacions mundials i els diferents governs de considerar-ho.

Pel que a nosaltres respecta -als europeus occidentals en referisc- el problema no radica tan sols en el nombre de gent que ens puga vindre, sinó en el perill que el fet comporta per a la convivència entre els nouvinguts i els natius. A Europa portem segles d'evolució positiva, es a dir, que hem evolucionat a millor després de revolucions, guerres, tractats, desenvolupament del pensament, consecució de metes que semblaven inabastables i ara gaudim d'uns èxits socials, d'una llibertat d'expressió, d'uns avanços mèdics i educatius, que els recent arribats de mons més endarrerits són incapaços assimilar i integrar-s'hi de manera ràpida.

Els diferents estats han realitzat enormes esforços econòmics per educar la gent, per millorar la seua salut, per aconseguir-los un estat de benestar general i, de sobte, s'hi veuen desbordats per milions de persones vingudes, no d'un altre país ni de països afins culturalment -que açò facilitaria la tasca d'integració i assimilació- sinó de pràcticament tot el món, amb llegües, cultures, religions, costums molt diferents i ancorats moltíssims d'ells en èpoques ja fa temps superades per nosaltres. Este fet comporta que siga altament dificultós atendre'ls de manera eficient i fa que ens veiem desatesos o, almenys no atesos com cal, els que col.laborem al manteniment d'estos estats de benestar.

Quan les migracions van desbocades, s'hi produeixen fenòmens de desarrelament, marginacions racials, delinqüència per poder sobreviure, abusos de tota mena per part dels que hi som i per part dels mateixos immigrants entre ells.

Cap societat desitja albergar al seu entorn estes masses incontrolades d'immigrants i faran el possible i l'impossible per traure's del damunt tanta font de problemes i, tot l'esperit que alguns manifesten de tolerància, d'integració, de rebre'ls a tots perquè, segons ells caben, no sembla fàcil que algú els vullga al seu costat.

És un debat, este, amb molta falsedat, amb molta demagògia i amb molta hipocresia. Més ens hi valdria posar els peus al terra i afrontar-lo com cal de manera assossegada i responsable, perquè igual que a una casa no caben tots, a un estat tampoc no hi caben.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada