dilluns, 6 de setembre de 2010

Un bell somni


Anoche, cuando dormia
soñé,¡bendita ilusión!

Quan comença setembre ens veiem abocats irremisiblement al final de l'estiu i al començament d'un nou període de temps que ens ompli de desitjos, propostes de millora, ganes de començar nous projectes i..., per què no? d'encetar la col.leció d'alguna cosa.


Pel que a mi correspon, també m'he vist sorprés -en somnis, clar està- per importants novetats sociopolíticoculturals que han fet d'aquest més de setembre l'inici d'una nova realitat. Perquè, ¿Qué es la vida?Un frenesí. ¿Qué es la vida?Una ilusión, una sombra, una ficción; y el mayor bien es pequeño; que toda la vida es sueño, y los sueños, sueños son.

Ja ho deia Claudio Coelho: "la possibilitat de realitzar un somni és el que fa que la vida siga interessant". I precisament per això continuem sense defallir malgrat els despropòsits de tot tipus, els abusos de poder de la classe política governant, les mentides oficialitzades des de les altes esferes, el deteriorament del país sense presses -o si?- però sense pauses, etc.etc...

Amb tanta malifeta als nostres voltants vaig somniar -si, somniar, perquè d'altra manera seria molt difícil- que Camps era presa d'un atac d'honradesa i convocava la premsa per confessar tots els seus afers i renunciar al càrrec, tot havent-se confessat previament amb el cardenal García Gasco –un altre del que molt bé hagués pogut somniar-. I allà va anar el Molt Honorable pegant-se cops de pit amb una llamborda davall dels angels de Paolo de San Leocadio, perquè són molt religiosos ells, aquestos dirigents, però cristians, el que hom diu cristians consequents, no ho sé; això si: pixen molt les aigües beneïdes.

El somni continuava amb González Pons fent botiges, embarbussant-se, a l'hora d'amollar mentides oficials per atacar el govern o defensar tot allò que afecta negativament el seu partit i que no s'hi pot fer si no és amb tortuositats i cargolaments lingüístics.

Un altre personatge era el Carlos Fabra que, anant malament com li anaven els juís, es va portar com un ciutadà exemplar i va demanar el canvi d'advocat i no el de jutge, com acostumava fer.
Font de Mora manifestava públicament l'admiració per les tesis del PSAN, així és que a partir d'ara la seua Conselleria, si no el feien fora, seria un exemple a seguir per a totes aquelles comunitats que tingueren llengua pròpia.

El somni continuava amb Ripoll, que mirant més enllà del Benacantil, descobria un País al que calia cohesionar, tot abandonant el provincialisme, i lluitar pel seu engrandiment i diferenciació com a poble. I Rus, que després d'haver llegit gran part de les obres d'Estellés, estava decidit a examinar-se de Grau Elemental de Valencià i deixar les rucades habituals per comportar-se com una persona de trellat que coneix i estima la llengua pròpia, eixa que ha mamat de menut al seu poble, Xàtiva. Ja no tornaria mai més a ser, va dir, el representant de la València profunda, ordinària, mafiosa, grollera, analfabeta i caciquil.

Després de tan a gust com estava somniant, vaig tornar a la realitat i : "Vaig voler un bell somni i quan va arribar em va doldre que fóra somni".
 
 

2 comentaris:

  1. M'has fet pensar en Martí Luter King i el seu somni...Que es va complir.

    ResponElimina
  2. Ai!, Pilar, que el somni de Martin Luter era més fàcil d'aconseguir que no pas aquest. Els nostres personatges tenen els hemisferis cerebrals cap per avall i assimètrics, almenys per a certes coses.

    ResponElimina