dimarts, 31 d’agost de 2010

Shopping, turisme i la mesquita

El carrer no era força atapeït de gent, cosa que feia als venedors estar massa pendents nostre. Si heu viatjat per aquestos països orientals amb antiquíssimes civilitzacions i on el comerç és una important i tradicional activitat, haureu sofrit en les vostres carns i esperits la seua presència que, com caramel filós que s'enganxa i no se'n pot desprendre, amb ofertes temptadores, crits reclamant l'atenció, afalagadores paraules i arrastrant-vos amb cants de sirena, us volen engolir als basars on poder fer de vosaltres presa fàcil de llurs vendes.

L'hora del migdia era arribada i havíem de trobar un lloc en aquell barri de Sultanahmet on poguérem dinar degustant alguna cosa especial d'aquella ciutat i país. La sort ens va acompanyar quan decidirem preguntar a algú. Hi havia dues xiques que al sentir-nos parlar, se'ns acostaren i ens oferiren la seua valuosa informació. Eren en realció amb comerciants de la zona i procedien de Castelló i Tarragona. Totes dues semblaven atrapades per la passió turca i segurament, molt a disgust de les mares -les mares, sempre les mares-, tot seguint eixe esperit aventurer i independent que fa que les persones trenquen amb els convencionalismes i seguisquen els dictats dels seus sentiments i desitjos, havien recalat a la vora del Màrmara. Portaven ja algun temps vivint a Istambul i, per tant, hi eren en disposició d'oferir-nos tota aquella informació que necessitàrem, cosa que amable i desinteressadament van fer.

A banda d'on, què i cóm comprar, ens indicaren un restaurant situat a escassa distància d'aquell carrer comercial, tot just darrere la famosa Mesquita Blava, eixa que posseeix sis esvelts minarets i un colorit blau i verd que la fan única al món musulmà, sent, per tant, important destinació turística.

El restaurant tenia una bona situació. Ens instal.làrem còmodament a la terrassa, davall d'uns tendals que ens protegien del tòrrid sol d'aquells moments. La vista no podia ser millor: el Bòsfor amb el blau de les seues aigües s'estenia pel davant nostre. Una suau brisa marina feia l'estada molt delectosa. La mesquita era al nostre entorn i a poc més de la una, el muetzí començà a fer la seua crida a l'oració.
Ja n'estàvem advertits: no ens era permés fer ús de begudes alcohòliques per estar situats tan a prop de la mesquita (pense en eixos musulmans que sovintegen els mitjans de comunicació i molt ofesos ells, diuen públicament que cal respectar la llibertat d'usar el hiyab; no pensen, però, que a nosaltres ens la neguen quan ens obliguen a descalçar-nos o a cobrir-nos el cap a l'interior d'eixos edificis, o com ara, de prohibir servir qualsevol beguda alcoholica -en aquest cas, una cervesa per acompanyar la menja- simplement per tenir aquest edifici a la vista) Aquesta prohibició l'assumírem sense problema, però amb cert fàstic per allò de les prohibicions i imposicions generals per part de qualsevol religió.

Malgrat aquesta “anomalia”, el dinar va ser del nostre grat, i tot baixant les escales procedents de la terrassa, una estança habilitada a l’estil turc, ens va servir de relax -es a dir: fer una becadeta- abans de reprendre les incursions turístiques per la zona.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada