dimarts, 24 d’agost de 2010

El focus i la sandàlia

Uns passen com si res, altres miren de reüll, hi ha a qui se li veu la intenció de soltar el peu i fotre-li una patada, a la sandàlia que posem davant d'un focus de llum al.lògen per lliurar-nos de la intensitat que enlluerna i obliga mirar de costat, i evitar així el seu raig que se t'incrusta al cervell a traves dels ulls. No sé qui haurà tingut l'ocurrència -caguenden! que hi ha qui té el cap de suro- de posar-lo ahí, en cada un dels bancs, tot just encarat als ulls dels qui seuen per descansar, prendre la fresca, o mantindre converses arreglamons.

Eixa passarel.la elevada de fusta ofereix un immillorable lloc allunat de la massa passejant que envaeix la zona clàssica on tothom surt a mitigar els calors estiuencs, a menjar pipes embrutant-to tot o a esbargir els gossos, que també tenen dret, però, “ojito” amb el que poden fer, que després ens podem emportar algun “regal” en forma del que sabem i que respon a allò de “ulls que no veuen, ... que xafes”.

Una colla de dotzeanyers passa entre rialles i a un d'ells, que la vista la té encarada a la sandàlia, se li veu vindre la intenció de rematar a gol, però no deixa de mirar-nos de reüll per si de cas li captem el pensament. Afortunadament, veu que no li apartem la vista del damunt i que estem pendents del que se li puga ocórrer. Amb un simpàtic somriure per ambdues parts se soluciona el possible conflicte.
Una xica que passeja sola, s'acosta amb ritme pausat i a l'arribar al punt en qüestió, dirigeix la vista cap a la sandàlia. -Què fa una sandàlia solitària davant d'un fanalet? - déu pensar. Amb rapidesa mental i amb dissimulació, dirigeix la vista cap els nostres peus i veu com hi ha un de nosaltres que va descalç d'un peu.

Un altre grup s'apropa de manera distreta, ocupant quasi tot l'espai. Un dels seus membres va massa arrimat a la vora on s'hi troba la sandàlia. De lluny, hom veu vindre que pot entropessar amb ella de tant arrimat com va. -Ara, ara entropessa!"-pensem. Però, no. Passa fregant-la sense ser-ne conscient i, així, evita una possible ensopegada.

Al cap d'una estona veiem com una xicota s'acosta perillosament amb un gosset, el qual va olorant el terra buscant un cantonet per alçar la poteta i marcar territori. Romanem atents a les seues evolucions que, remenant la cua i moviments ràpids de potes, està a punt d'arribar. Afortunadament, l’ama de l’animalet se n'adona i, amb una enèrgica estirada del ramal, l’aparta del seu objectiu. -Uf!, -respirem alleujats- de quina ens hem lliurat! "
Mentre, nosaltres continuem amb les nostres disquisicions arreglamons tot controlant la sandàlia i els possibles desajustos que s’hi puguen produir.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada