dilluns, 9 d’agost de 2010

D'un temps, d'un país (I)

Igual que les cadenes de TV, arribades estes dates, aprofiten per programar tot un repertori de programes ja emesos al seu dia, a mi m'ha passat quelcom paregut: he fet una ullada a la llibreria i m'han entrat ganes de tornar a llegir un llibre del 86. Aquest llibre és el que Damià Mollà i Eduard Mira escrigueren sobre el nacionalisme valencià i les tesis fusterianes i que porta per títol “De Impura Natione”.

A les seues pàgines es fa tot un repàs del que han estat els moviments nacionalistes valencians fins el primer lustre dels anys huitanta del segle passat.

No vaig a fer un resum del mateix, però si que vull posar en relleu, per recordar vivències pròpies, aquell capítol que parla sobre el fusterianisme i l'elit política del tardofranquisme i en el que, amb pels i senyals recorda tots aquells anys que ens va tocar viure i que, amb esperança continguda, romaníem a l'aguait de l'evolució política del moment. Nacionalisme, sindicalisme, democràcia, autonomia, eren temes de conversa a diari entre la gent que teníem inquietuds i que volíem veure el nostre País amb identitat pròpia.

Ens acudeix una certa sensació de penetrar al túnel del temps i sortir al passat quan, de ben joves veiem aquelles pintades murals esperançadores de què un nou temps nacionalista i democràtic podia amanéixer per l'horitzó d'aquella època de la que ja se n'albirava el final: quatre barres dins d'un cercle i, a sota, amb lletres de gran tamany, la inscripció “Parlem valencià”. Era el senyal de què la llengua, eixa llengua menyspreada, parlada als ambient rurals i utilitzada per algun lletraferit romàntic, podia esdevindre arma nacionalista i contra el règim. Eixes pintades, la “oficialitat” anava esborrant-les o transformant-les en alguna cosa que no fos perillosa.

Seguiren unes altres per pobles i carreteres: “Valencians, unim-nos”. I, alhora, també, tot un seguit d'aplecs nacionalistes anaven estenent-se per la geografia del país.

Cantautors per tot arreu mantenien eixe sentiment. Raimon, Luis Miquel, Pi de la Serra, Lluís Llach, Mªdel Mar Bonet, Mª del Carme Girau, Araceli Banyuls, Ovidi Monllor i molts altres, s'encarregaven de mantenir la flama ben encesa per allà on passaven.

Les llibreries Concret i Tres i Quatre tenien les seues prestatgeries plenes de publicacions en la nostra llengua per a delit del joves que buscàvem literatura amb avidesa i per a fàstic del poder que s'encabotava en fer-ne requisa.

Tot aquest moviment va desembocar en la multitudinària manifestació del 9 d'octubre del 77, quan una enorme riuada de gent -com vint anys abans, fou d'aigua- inundà els carrers i places del cap i casal, amb banderes quatribarrades amb escut reial i fons blau o sens ell onejant amb germanor, banderes roges, republicanes i del València C.F.

Aquesta va ser l'última mascletà unitària del sentiment nacional valencià. Les autoritats polítiques de l'estat espanyol, UCD amb la connivència del PSOE sevillà i el trio ABA local,-Atard, Broseta i Abril- conscients i temorosos què açò no anava a desembocar en una autonomia descafeinada a l’estil de la murciana, riojana o càntabra, sinó que podia esdevindre en una possible entitat anomenada Països Catalans, segons les tesis fusterianes, van decidir encendre la guerra sens quartell començant per la Batalla de València, que com un altra Batalla d'Almansa, acabara amb el caliu nacionalista.

El resultat d'aquesta batalla, perduda pel nacionalisme, ha desembocat en un poble valencià adotzenat, faltat de personalitat pròpia i en mans, primer d'un partit socialista anomenat espanyol i després engolit per un altre partit polític que, paradoxalment s'autoanomena popular, de caire nacionalista espanyol, corrupte, especulador, caciquil, i enemic feroç de tot sentiment que no siga el que pose Espanya per damunt de tot, es a dir, xafigant tots els demés.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada