dimecres, 11 d’agost de 2010

D'un temps, d'un país (II)

Continuant la temàtica anterior, m'ha vingut com anell al dit aquest artícle publicat al diari Levante –mitjà de comunicació que des de dins col.labora a què aquest país no tinga nom propi; l'equip de futbol en seria un altre exemple- en el que queden ben palesos els meus pessimismes envers el nostre futur com a poble amb identitat pròpia.

Recollint dades del dit article publicades pel CIS, llegim que som l'última comunitat autònoma amb llegua pròpia en sentir-se més de la comunitat que no pas espanyol. Amb un 9% estem molt per darrere d'altres comunitats que dupliquen i tripliquen les xifres d'aquest sentiment.

Junt a altres dades que van en aquest sentit, veiem també que els ciutadans d'ací preferirien una Espanya unitària sense autonomies i se senten únicament espanyols o més espanyols que valencians amb un 31,4%, nivell sols superat per Aragó, Castella-Lleó i Madrid. En els últims huit anys aquest sentiment ha passat del 10,3 al 18,3% .

Com veiem, la Batalla de València ens ha deixat tocats de mort. Totes aquestes dades venen a confirmar els pessimismes que des d'ací vinc exposant de tant en tant. Enlloc no hi veig clarors que m'indiquen que aquest negre túnel tinga cap sortida. Els qui l'han dissenyat ho han fet ben bé: l'han dirigit cap avall, on no tiga eixida possible.

La política autonòmica i nacional ha estat feta amb maquiavel.lisme intencionat, en el sentit d'anul.lar el sentiment nacionalista d'aquest poble, que un dia rere l'altre ha vist com els diferents partits d’àmbit estatal i algun que altre de caràcter regional han estat dents de la mateixa roda que ha fet girar la mentalitat de la gent d'ací cap al centre peninsular desviant la vista que mirara cap el nord on una possible coincidència d'objectius fera perillar la unitat del pretés nacionalisme espanyol.

Parodiant aquella frase del “Virgo de Viçanteta” la qual, poc més o menys, deia que, “si Dios s'encanta un menuto, m’ havera decapitado”, podem dir que “Dios s'ha encantado un menuto”i aquest poble sembla ja definitivament decapitat. No tenim banca pròpia, les caixes han fugit cap a altres comunitats, els polítics -el qui poden- se'n van cap a Madrid a fer les espanyes i el poble, cada cop més, se sent pedania còmoda de l'estat central.

I per acabar, com no, cantarem l'himne rekional oferint glòries a Espanya a la que ens dedicarem en cor i ànima sense esperar res d'ella a canvi. Aquest amor patri ens farà transmutar en espanyols convençuts i deixarem de ser valencianets de poblet que no van enlloc. Romandrem endormiscats baix les arcades de les palmeres on els sons melismàtics de les guitarres mores faran de nosaltres un poble mal.leable del que hom puga fer el que es vullga i el qual es conformarà amb un mos de fruites daurades i de tant en tant, per espavilar-lo una mica se l'obsequiarà amb alguna mascletà i algun que altre esdeveniment; això si, tindrà una setmana fallera on podrà expressar tot el fervor nacionalista i després, a cantar el Juanito Valderrama, la Pantoja i l'Adiós mi Espanya querida.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada