divendres, 23 de juliol de 2010

Solitud


Els últims cotxes procedents de la ciutat arriben a la destinació estiuenca; jo, mentre, inicie el meu camí cap a una llarga nit que, com altres anteriors, hauré de romandre atent a les necessitats que s'hi produïsquen en eixa freda habitació d'hospital.

Tubs i ampolles formen part d'eixe escenari on malauradament pot ser siga l’últim del seu pas per aquest món. Res, o quasi res, fa pensar el contrari.

Què lluny queden els dies en què ell era un home ple de vigor i joventut i nosaltres tan sols uns infants. Ara, però, jau al llit absent de la realitat i depenent d'una maquineta que li subministre el necessari perquè la seua vida continue. Com de fugissera i de vegades cruel és la vida!

En eixes circumstàncies i quan la nit cobreix l’estança, els passadissos romanen en silenci tan sols trencat pel pas d'algú que va i ve. En eixos llargs moments, el temps sembla adormissar-se, els minuts es fan eterns i la nit es perllonga inacabable en el seu camí cap a l'alba quan un altre dia serà realitat. Llavors, un món intemporal fa acte de presència.

Tota una nit amb aquesta solitud dóna molt de si per pensar i repensar amb tot allò imaginable. Hores de reflexió, de llargs pensaments, d'introspeccions forçades, tot barrejat amb moments de lectura, de ràdio, i de becades inevitables quan la son s'apodera de tu.

Durant eixes hores, penses en les coses divines i humanes, en les físiques i en les metafísiques, en les d'ací i en les d'allà, fins que se't buida el cervell i et sents arrossegat per la inèrcia espiral dels mateixos pensaments que, a poc a poc, et condueix fins el forat negre del no-res on ja ni penses ni tampoc ets tu i aleshores el teu cansat cos i la teva activa ment fa tan sols uns moments, resten ara inactius una llarga minutada.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada