divendres, 9 de juliol de 2010

Futbol i nacionalisme


Amb el Mundial sembla que un volcà haja entrat en erupció. Este volcà no és del tipus hawaià que expulsa el material fent-lo lliscar per la vessant de la muntanya de forma suau. Este volcà és del tipus vulcanià, és a dir, d'erupció forta i violenta que expulsa gran quantitat de materials.

Tots estem veient, patint o compartint els seus efectes des de segons quines ideologies, mentalitats, aficions o altres circumstàncies, extraient-ne diferents conclusions. Banderes, càntics, crits desaforats, bogeries, declaracions nacionalistes de caràcter unitari, trons, coets, clàxons, acceleracions de motors, banys descontrolats... en fi, bogeries de tot tipus que han alterat la quotidianitat de totes i cadascuna de les poblacions d'esta península.

Escorcollant per este món virtual he llegit les més variades declaracions i opinions personals sobre este esdeveniment, des de les crítiques més exacerbades fins els elogis més grandiloqüents. S'ha volgut posar de manifest per part d'uns la grandesa de la unitat pàtria i per part d'altres, en canvi, s'ha criticat eixa posició tatxant-la d'excloent nacionalisme espanyol.

Crec que tot el que hem vist per ahí no ha estat una manifestació política d'una pretesa unitat nacional. Pense que una grandíssima part ha estat pura i simplement una manifestació d'alegria per la victòria d'un equip de futbol. En este conglomerat, hi ha gent de totes les ideologies possibles. No crec que llur alegria haja estat provocada pel sentiment nacionalista espanyol. Pot ser tots el madridistes són espanyolistes o tots els culés són nacionalistes catalans? Tal vegada els valencianistes som pepers tot i estar este club en mans d'esta gent? Evidentment, no.

La conclusió que n'extrac és que el triomf de la Roja és el triomf de l'Espanya diferent i diversa. Des del moment en què este equip ha deixat de seguir els dictàmens de la mediàtica premsa madrilenya és quan ha començat a aconseguir èxits. Ara, el Barça n'és la base i fa un no res, ho era junt al València. Quan s'hi torne a voler fer l'equip des de Madrid col.locant les “seues” estreles, tornarem on estàvem.
A mi, personalment, no m'agraden alguns dels crits que estem oint per ahí, però pense que no tenen cap rerefons polític, que són, simplement això: uns crits produïts en un moment molt puntual i com a conseqüència d'un triomf esportiu.

Ben aviat, els Puyols, Piqués, Xavis, Busquets, Capdeviles, Llorentes i algun que altre més, seran vistos altra vegada com nacionalistes de les seues respectives nacionalitats i esta pretesa unitat nacional tornarà a esvair-se.


3 comentaris:

  1. El que exposes és toy just el meu pensament...Gràcies, Carles.

    ResponElimina
  2. Pilar, jo ho veig clar. Hi ha gent que pensa que el nacionalisme espanyol va a eixir molt reforçat amb tot açò. No ho crec. Les banderes que onegen o pengen dels balcons són purament futboleres.

    ResponElimina
  3. El que passa és que fa mal a l'oïda tant de sentir: Somos españoles,de manera repetitiva...Ja sabem, però, com es solen utilitzar les coses pels mitjans de comunicació o per aquells que ens volen manipular.

    ResponElimina