dilluns, 12 de juliol de 2010

Campions!!!


Ja s'ha acabat tot. Este enorme malson per a alguns i motiu d'alegria per a d'altres ha arribat al seu termini de la millor manera possible per als últims. Jo, que voleu que us diga, sóc dels darrers. El futbol, malgrat que siga “panem et circenses”, m'encanta i gaudisc extraordinàriament quan algun dels meus equips guanya.
Entenc i comprenc aquells que n'estan fora i que tenen una certa animadversió envers este món que s'escapa de la vessant purament esportiva i, reconec, entra dins de la part més visceral de les persones. Res s'hi pot fer perquè no siga així. El ser humà necessita enquadrar-se dintre d'algun grup que el faça estar realitzat, que puga dur a terme la consecució palpable dels seus sentiments, de la seua ideologia.
El sentiment futboler, si és que es pot dir així, s'adquireix en edats primerenques i no saps com ha esdevingut. Està ahí i per molt que recapacites, que penses, que et facen veure, no te'ls pots traure del damunt. Gaudeixes i pateixes segons els resultats del joc. Com a joc, hauria de ser alguna cosa intranscendent, però no és així. Va més enllà de tota racionalitat i arriba a l'extrem d'influir-te en l'estat d'ànim més eufòric o més depressiu i per molt que vullgues auto-convéncer-te que una piloteta puga afectar-te d'eixa manera, no hi pots fer res.
El futbol, com a expressió sentimental de masses, produeix eixes reaccions d'alegria, d'enuig, d'eufòria desmesurada i, àdhuc, en certes ocasions, de sentiment nacionalista. Sempre hom ha dit que “el Barça és més que un club”i, fent-ho extensiu al futbol en general, veiem com estes entitats bateguen al compàs de les inquietuds de la gent.
Ara, en el cas concret d'este equip campió del món, les reaccions han pogut ser de moltes categories. Des d'aquelles que s'han apropiat de la idea d'Espanya com un tot unitari, a la d'unes altres que hem vist com una Espanya variada, multinacional i respectuosa amb les diferents cultures existents al seu si és possible.
Ha estat molt significativa la imatge de jugadors catalans onejant la quadribarrada i crec que no desdiu ni gens ni mica de l'esdeveniment. Tant de bo fóra una actitud normal en tots els àmbits socials, polítics i esportius. Significaria que la diversitat formaria part de la unitat.

3 comentaris:

  1. Carles, has manifestat magníficament la teua òptica del futbol amb la qual coincidesc. Jo també he gaudit amb els partits d'aquest mundial i amb el joc tan net dels futbolistes de la sel.lecció; tenen l'èxit ben merescut. Els hem vist en Digital + i a vegades canviàvem a la 5
    pels comentaristes..

    ResponElimina
  2. A casa tinc dos futbolistes que m'han fet riure amb els seus nervis...Encara que no entengui gaire aquest fenòmen del futbol.

    ResponElimina
  3. jo també he gaudit amb la victòria tot i que tanta bandereta i el temeta doncs cansava.

    Però és intentar gaudir del joc i no mesclar tanta política amb futbol que vist lo de laporta amb el barça no porta a res bò.

    ResponElimina