divendres, 30 de juliol de 2010

Ambient morisc

Era un programa de divulgació musical en RNE3. Música de la Mediterrània era la temàtica del mateix i ja l'havia escoltat alguna que altra vegada més. Durant els primers segons, després d'haver sintonitzat l'emissora, ja em va encisar de manera intensa. Era una melodia andalusí rescatada de la memòria popular i encaixava perfectament al terreny per on circulava en aquells moments: les terres properes al Serpis corresponents a la comarca del Comtat, a les Comarques Centrals del País Valencià.

Una i altra peça musical anaven succeint-se amb els comentaris corresponents per part del conductor del programa. Els llaüts eren els instruments principals d'aquelles melodies d'Al-Andalus que els antics habitants d'aquestes terres interpretarien en les seus festes i altres celebracions.

Les bancalades d'oliveres -moltes de les quals encara poden datar d'aleshores- s'estenien per tot arreu, escalant tossals, descendint barrancs o planejant per les escasses planures que hi pots trobar. El seu color grisenc brillava amb el sol d'aquell matí que apenes feia unes hores acabava d'eixir per la Serrella i l'Aitana i s'enfilava cap a la Mariola i el Benicadell.

Tota una reminiscència de topònims àrabs anava jalonant el camí paral.lel al Serpis i les melodies que escoltava et feien recordar aquells antics pobladors -els autèntics- d'aquestes terres de secà amb intercalacions de regadiu i extenses zones de xopades que tan de profit li havien tret i que els nouvinguts -nosaltres- encara hi continuem explotant.

La història oficial els ha maltractat, no ha estat justa amb ells i els ha presentat com intrusos i invasors tan sols perquè al seu dia abraçaren la fe musulmana i així romangueren fins la seua expulsió. Què poca gent es posa a pensar que tal vegada siga descendent d'ells i si està ací, és gràcies a què algun avantpassat seu es va convertir en cristià nou, encara que seguís practicant en secret, en molts cassos, l'antiga religió.

El nomenclàtor musulmà començava en el primer desviament que venia: Benilloba. Poc després, l'Alcúdia (en àrab, tossal) -pedania de Cocentaina- era el primer nucli de població que travessava i, a escassa distància, l'Alqueria (Al-Qaria)d'Asnar, abraçada pel Serpis en un dels seus meandres.

Sens abandonar la ruta que seguia, el recull de noms musulmans continuava mostrant-se'm: Benàmer, Benimarfull, Alcosser (Al-Quasayr), Beniarrés (Benafarrez) i els llogarets abandonats perquè ja no hi van estar repoblats al 1609, Benillup (Benulluip) i Canèssia (Alquinènssia), a la vall de Perputxent (Perpunyent).

Molts altres més d'esta comarca no hi són citats perquè queden apartats del trajecte, però ahí romanen per a memòria d'eixa gent que en altres èpoques poblaren estes terres i la producció musical dels quals seguia jo escoltant en la ràdio mentre em dirigia a la meua destinació.

Acabant el viatge a la Vall de Perputxent, on tota la població era morisca, no puc deixar de reproduir les paraules del meu paisà Rafa Aura en el seu llibre Història de Beniarrés, des dels orígens fins l'expulsió dels moriscos:

Aquell descoratjat hivern de 1609, la vella alqueria musulmana de Beniarrés va romandre tristament deserta. Sols l'aspra tramuntana i les feres salvatges gosaren trepitjar els seus carrers”.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada