dissabte, 26 de juny de 2010

Una vetlada entranyable


S'havia acabat la primera part del Xile-Espanya. La Roja d'ací -encara que de blau perquè l'altra també és roja- anava guanyant 0-2. Em disposava a mamprendre el desplaçament cap Oliva on anàvem a celebrar un sopar d'acomiadament definitiu de la vida professional d'una companya. La carretera nacional presentava un aspecte desconegut per la poquíssima intensitat de tràfic. Tothom era presenciant el partit decisiu per al pas a la següent fase que apropava una mica més la gran final.

Bellreguard, Palmera, l'Alqueria no semblaven les mateixes: cap cotxe era al meu davant, pel que en un tres i no res, les vaig travessar. L'arribada a Oliva, tot i estar muntada la infraestructura firal, tampoc em va representar cap obstacle el pas per ella i dirigir-me a la platja on s'hi troba el restaurant. Quin poder de paralització social té el futbol!

El sopar-acomiadament es va perllongar durant més de quatre hores i allí va tindre lloc el tancament oficial d'una època de l'Hort de Palau, la que va del 1983 al 2010, aprofitant la jubilació de l'última persona que quedava de tots aquells que, amb espardenyes i molta il.lusió, caminarem desbrossant i arreglant eixe centre un tant desllavassat al que encarrilàrem pels camins de la pedagogia del moment.

Dorita ha estat l'últim enllaç de la vella i la nova generació docent que tanca eixes aules del carrer Santa Teresita i que ja, sense cap membre més de tots els que estrenàrem aquest edifici, es trasllada a un altre lloc.

Allí erem reunits recordant anècdotes, recordant noms d'antics alumnes, parlant del present, de les noves activitats que tenim, de la nova vida lluny de les aules que foren la nostra ocupació i preocupació, però que ja no enyorem.

La nostra companya homenatjada va estar recordada com aquella persona que emanava una especial tranquil.litat i assossec en moments difícils quan les tensions de qualsevol col.lectiu afloren i fan perillar la convivència. Sempre ens infonia ànims per solucionar les desavenències del moment.
Ara, queda clausurada aquesta etapa de quasi trenta anys d'activitats en Santa Teresita, 3 i els antics companys de docència celebrarem els nostres “claustres” sense dictats de l'autoritat superior que ens marcava horaris i calendaris.

5 comentaris:

  1. Els teus records sempre estan a l'hora i sempre m'emocionen..

    ResponElimina
  2. Les exposicions de les teues vivències són sempre molt entrañables

    ResponElimina
  3. Mª Carme, és que els meus records són, també, els teus. Hem viscut el mateix durant una vintena d'anys.

    Anònim, m'he adonat que, amb el temps, les vivències entranyables es superposen a les altres.

    ResponElimina
  4. No m'has conegut¡....En el sopar del divendres estavem junts.

    ResponElimina
  5. Hi havia molta gent, però supose que seràs Rosinha. Ja et llevaràs l'anonimat venecià i m'ho diràs.

    ResponElimina