dilluns, 14 de juny de 2010

"In memoriam", o quasi

No som res. No ens queda res. No tenim res. Ho hem perdut tot, o quasi tot. El país va morint-se davall la impassibilitat d'uns i la política activa d'altres perquè així siga.

Açò són els pensaments que m'envaeixen cada cop que em pare a pensar en el meu país. I cada dia trobe motius per a seguir pensant el mateix. Res de nou que em fassa canviar d'opinió.

Si de llengua anem fotuts, de sentiment nacionalista ni et conte. Els partits centralistes s'enduen la palma i, d'entre ells, el més anti nostre, la palma quasi sencera. Els altres, els que en són conscients, els que pensen en allò que és nostre, amb penes i treballs suren en les aigües indolents del poble que no vol ser poble i prefereix que altres li diguen el que ha de ser.

El feble sentiment d'identificació nacional que encara hi puga existir, contínuament és trepitjat, menycabat i ignorat, conscient o incoscientment, no sols en aquells símbols culturals que ens queden, sinó també en aquells altres que són la base de quasi tot: els econòmics.

I com sabem que, des de sempre, les classes dominants, han estat ignorants, incultes, despersonalitzades i plenes de tics mimètics cap a tot allò provinent de la N-III, estos dies, hem assistit a les darreres desfetes que ens priven de tenir un recurs propi, del país, que servisca per impulsar l'activitat econòmica necessària que ens ajude a eixir de l'actual pou negre on han caigut totes les economies. Així, les dues principals caixes d'estalvis que teníem al costat de casa han fugit cap a altres indrets deixant-nos orfes de capitals propis que insuflen la saba necessària per a la recuperació.

CAM i Bancaixa, ara son dos entitats estranyes que no són valencianes, que se n'han anat ben lluny per a desentendre's de les necessitats de la gent d'ací. Han fet motius perquè els valencians les abandonen en massa i confien els seus estalvis en aquelles entitats que encara en són pròpies. Però, açò seria una reacció molt positiva per part del valencians i, com a tal, una quimèra, una il.lusió, una entelèquia. Este poble viu en una fosca caverna i es desconeix a si mateix.

Caldrà, doncs, anar assajant algun dels famosos rèquiems i tindre'l enllestit per a l'ocasió del definitiu òbit com a poble, que si no hi ha reacció -cosa força improbable- no trigarà gaire en produir-se.
Ja sé que aquest post és bastant pessimista –com altres que he escrit al respecte- però el dia a dia no m’ofereix cap oportunitat d’escriure quelcom ple d’esperança i il.lusió en el futur del nostre país. No puc cantar les esperances i si plorar la poca fe. Ho lamente.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada