dissabte, 22 de maig de 2010

Si ningú no ho remeia.


De com cada dia que passa estem més a soles que la una (els que no parlem en castellà) pot servir de testimoni una conversa que vaig tindre l'altre dia amb una companya de classe de la Nau Gran. Estàvem dinant entre tarongers, prop dels ullals que afloren en la marjal gandiana. Un antic mas d'una altra companya servia d'escenari on ens reunírem per dinar. No celebràvem res, tan sols eren ganes de passar-ho bé i molt bé que va estar. L'espai era a l'exterior, a l’ombra d'uns centenaris pins i d’una vella figuera, apuntalada que estava la pobra perquè no se li trencara una gran branca.

Hi havia dues companyes franceses i m'abellia recordar una mica el francés, rescatar paraules oblidades i frases apreses en aquells anys en què en aquest país sols estudiàvem la llengua gal.la. És curiós, però la paraula pastís em va eixir sense pensar i jure que si m'hagués proposat recordar-la, no ho haguera pogut fer. Gâteau, quina parauleta més guai per fer bromes, bromes que vam estar fent entre rialles.

Al cap d'una estona d'intentar construir frases franceses, a la companya en qüestió li va picar la curiositat de per què estava interessat en parlar francés i no feia el mateix amb el castellà, ja que sempre utilitze el valencià amb tots els companys. He de dir, que el castellà únicament l'utilitze quan el meu interlocutor no m'entén.

Com dic, estava interessada en què li ho aclarira i em va preguntar si jo sempre i a tots parlava en valencià. Si -li vaig contestar-, amb la família, amb els amics, amb els veïns, amb tot aquell que viu ací. És més, la gaste per escrit. Jo, el castellà el sé, és com una llengua pròpia, però la meua llengua nativa és esta i vull i amb ella vull expressar-me.

Tot i que la companya és d'ací, li semblava una mica estrany tot això i no acabava d'entendre'm. Això mateix deu de ser el que passa a molta gent, que pensen que tothom ha nascut parlant castellà.

“Però la lengua oficial és el castellano”, repetia una i altra vegada. “Si, però no és la meua” li contestava, “Per a mi el castellà, com el francés, són dues llengües estrangeres. El castellà és una llengua que he aprés amb posterioritat i a la força, en detriment de la pròpia i, malgrat això, l'estime també; però no és la que primer he escoltat, i la primera, vullgues o no, et marca per a tota la vida, a no ser que conscientment l'abandones. Jo no vull abandonar-la i per això la use en tots el àmbits i procure millorar-la”.

La idea que aquesta persona té del valencià és la cosa més comú entre la nostra gent, la d’ací, la d’allà i la del més enllà. I açò va en augment.


1 comentari:

  1. Penso en el que expliques i entenc el sentiment que ols expressar...Per si et serveix per animar-te et diré que la primera llengua que vaig parlar va ser el castellà. Fins a l'edat de cinc anys no vaig saber que existien d'altres. A aquesta edat vaig començar a dir les primeres paraules en català i a partir de llavors les dues llengües han estat els meus vehicles de comunicació.
    Una cosa curiosa és que a l'hora de triar la llengua en què volia expressar-me en el blog no vaig dubtar que fos el català. La raó és perquè no m'agradaria gens ni mica que desaparegués.
    Procuro utilitzar-la amb cura, recreant-me en mots que la fan única i evitant faltes d'ortografia.
    Com jo, pensa molta gent, Carles. I estic segura que les properes generacions ho tindran "clar i català".

    ResponElimina