dijous, 6 de maig de 2010

Canàries

No és el meu propòsit donar a conéixer aquestes illes de les quals ja bastant coneixement se'n té. El que em mou a escriure quelcom sobre elles, és, simplement, fer un exercici de memòria sobre la meua darrera visita a les dues principals: Gran Canaria i Tenerife. Espere, algun dia, poder visitar algunes de les altres que, diuen, són d'allò més interessant.
En primer lloc, dir que la meua intenció no era recórrer els seus famosos centres turístics basats en sol, platja i piscina. D'això ja en tenim més que suficient per aquestes terres. El meu vertader interés era visitar aquells indrets allunyats de les masses devoradores dels anteriors objectes de desig que tothom, o quasi, anhela.
Així doncs, em vaig trobar completament feliç quan era en algun d'aquestos paratges o petites localitats envoltats pels colors, olors i sorolls naturals, que, alguna vegada -sempre hi ha alguna vegada- algú s'encarrega de transgredir. Li ho perdonem perquè no sap el que fa.
La meua primera etapa va transcórrer per la illa de Gran Canaria. La base la teníem al sud, als voltants de Maspalomas i des d'allí realitzàvem excursions per tota l'illa. Tres són els llocs dels que millor record conserve. El primer el descobrirem per casualitat, sense programar-lo. Ens endinsarem per una de tantes carreteres que discorren pels nombrosos barrancs que serveixen de comunicació entre les diferents poblacions i, buscant un xicotet embassament, arribarem a una aldea de nom Ayaguares. Era diumenge al matí i celebraven una festa local. A les 11, assenyalava el programa, començaven amb una demostració de lluita canaria, seguida de l'Eucaristia i una processó El cas es que ja era ben passada l'hora i res s'hi movia. “Oiga ¿cómo és que nada empieza todavía?”li vaig preguntar al que pareixia coordinar els actes. “Estamos esperando a que acuda más gente” em va contestar. I és que, en efecte, erem molt pocs els visitants. Ben passades les 12, van fer l'exhibició de lluita. Ja no teníem temps per a més i ens haguera agradat assistir a la processó, que ben folklòriques les solen fer per ací.
De totes maneres, allí vam estar molt bé contemplant uns paisatges idíl.lics i gaudint d'una temperatura força agradable, protegits per l'ombra que projectaven els grans arbres de la placeta de l'església.
Un altre dia, a les proximitats de la localitat d'Arguineguín -el poble del jugador de futbol, Silva- un restaurant-bar, a vora mar, d'eixos de sempre, construït de manera quasi artesanal, ens va delectar amb especialitats canàries -peix fresc pescat allí mateix i “papas arrugás”, entre d'altres coses.
Finalment, d'aquesta illa, el tercer record és la pujada al Pico de las Nieves (1.942 m), la máxima elevació muntanyosa. Tot i les calimes i boires, a mesura que ascendiem, tot el territori anavem contemplant, de nord a sud i d'est a oest. I, com no. entre un immens mar de núvols, allà a la llunyania, apareixia Tenerife representat pels elevats cims muntanyencs que presidia el Teide (3.718 m)
Tenerife ja el coneixíem, però no el Tenerife popular, el que celebra durant tot el mes de maig les festes de la Creu. Durant aquest més, l'illa sencera és un homenatge a aquest símbol.
Ben prop del lloc de residència, hi havia un poble anomenat Cruz Santa, no Santa Cruz, que eixe és el nom de la capital. Moltíssimes cases tenien muntades a l'entrada monuments a les creus amb abundància de flors, olor a ciris i música religiosa que et transportava a l'interior de qualsevol església. Competien entre elles per veure quina era la millor en l'homenatge a la creu. Al decaure el dia, eixia la processó amb totes les confraries dels devots i, perquè no, dels que tenen aquestes representacions com a manifestacions atàviques que són per a ells com un signe d'identitat de pertinença al poble.
La xica que estava al meu costat quan fotografiava els actes, em deia que enguany estrenaven el costum de portar la creu als muscles -fins ara, ho havien fet arrastrant-la amb rodes- i que per eixe motiu, havien creat una nova confraria a la qual pertanya el seu marit i que també la volien fer a ella "hermana".
Per la nit, un castell -millor dit- una sèrie successiva de castells de foc es perllongava durant més de dues hores seguides il.luminant la nit d'aquesta balconada de pobles penjats a la serra que baixa des del Teide.
Paga la pena, quan fem turisme, aprofundir en els llocs més oblidats pels fullets turístics i descobrir eixa part profunda dels territoris i de la gent que els habita. És una activitat que t'ompli i et deixa ben satisfet per haver descobert i conegut coses, situacions i moments de realisme popular.
Altres activitas interessants hi va haver, però seria massa extens aquest post. Anomenar-ne dues si que almenys hi faré: El conjunt històric de La Laguna, patrimoni de la Humanitat i els boscos de laurisilva d'Anaga, dels més antics del planeta i que, pràcticament, es conserven encara verges.Una visita em va faltar, però que va estar impossible de realitzar. Al meu ex alumne Ferran Escrivà, que per allí està, al Conservatori Superior de Música de Canàries, m'haguera agradat visitar i xarrar una bona estona després de tants i tants anys que no ens hem vist. Ell era encara un xiquet i jo un dels seus mestres al C.P. Hort de Plau d'Oliva. Així és que, Ferran, si em lliges, ja ho saps: la visita a Tenerife hauria estat més completa.


1 comentari: