diumenge, 30 de maig de 2010

Jo decidisc per mi

Quan fas alguna incursió exploratòria per internet és quan veus quina capacitat té la ment humana d'inventar teories, exposar ideologies, manifestar opinions i ... dir autèntiques burrades revestides, unes voltes, amb un llenguatge correcte i d'altres, les més, amb paraules incongruents i grolleres que no fan més que retratar els qui les utilitzen.

No fa massa temps va aparéixer davant de mi, en Facebook, un grup anomenat “No a TV3 en Valéncia”. El grupet en qüestió està encabotat en divulgar per ahí que ja estan farts de l'imperialisme català i descarreguen contra la TV3. No cal dir els “arguments” tan seriosos adduïts i la manera que adopten a l'hora d'expressar-los. Tot un model dialèctic carregat d'exquisidesa verbal. I, com no pot fallar en aquests cassos, són filòlegs experts en anys de treball i estudi, estudiosos reconeguts del valencià, i, com no, també autèntiques perles de la convivència, la llibertat i la diversitat ideològica.

Parlant seriosament, pense que hi haurà algú que es crega eixes idees i actue de bona fe a l'hora de participar en aqueix grup, però el que és preocupant és el concepte que tenen de la llibertat i del lliure albir al que se suposa tenim dret. Segons ells, les televisions han de ser imposades, és dir, que no tota televisió és apta per a tots. Pur feixisme i formes dictatorials diria jo que és açò.

Tenen un mapa en colors i el verd és la zona on no es veu TV3, encara que crec que està bastant desactualitzat. L'objectiu d'ells és pintar-lo tot de verd. És com si els generals de la Vermach estigueren planificant el mapa bèlic de conquestes. Usen, doncs, mètodes totalitaris a l'hora de manifestar el seu pensament. Qui s’hauran cregut que són per decidir per nosaltres?

Ja, posat a pensar-ho tot, crec que la seua intel.ligència deu anar una mica escassa de recursos, puix amb un simple canvi de canal poden eliminar el visionat de TV3, si és que tanta nosa els fa. Almenys açò és el que fem la gent normal amb alguna tele o programa que no ens agrade, com per exemple amb Canal 9, del qual no anem per ahí dient que s'impedesca la seua recepció, sinó que es fassa una programació més plural i no tan sectària, o amb Intereconomia, que de veure-la, se'ns fa agra la llet i per això no la veiem, però tampoc demanem que la lleven, etc, etc.

Caldria, doncs, que ens deixaren a nosaltres el dret a decidir què és el que volem veure i què no; per suposat que, quant més varietat, millor, perquè així se'ns amplia el ventall d'ofertes televisives.

dijous, 27 de maig de 2010

No digues parides, Paquito


El Camps està passant-se'n massa. Ja no sap per on eixir i apel.la a tot per veure si la mà troba un forat on agarrar-se en el precipici del que penja. Em fa vergonya, em produeix nàusees i em fot molt que aquest personatge siga el meu president.
Veient les seues reaccions davant el munt de problemes judicials que estan a punt de caure-li damunt, reacciona com aquell cap d'estat que convocava les masses i els deia que existien Confabulacions judeomaçòniques que intentaven acabar amb ell i amb el seu règim.
Quasi tots els dies ens assabentem d'alguna reacció nova, d'alguna frase usada en pròpia defensa i de bona cosa de parides. Algú n'hauria d'elaborar un compendi. Crec que seria beneficiós per a l'editorial que l'editara.
Com veu que està quedant-se tot sol i que, fins i tot les altes esferes del partit comencen a abandonar-lo, amenaça a tot i dispara contra tots des de la trinxera del Palau de la Generalitat, que de cap manera vol abandonar.
En la darrera manifestació, ja se'l veu agarrat a la senyera i acusant els altres d'acollir-se al Codi Penal, que és el que pertoca. Està trastornat i en el seu estat, s'agafa fortament del pal de la senyera perquè ja no li queda res més a mà. Pense que faria millor agafant-se al pal d'un galliner el qual, encara que amb més merda, li podria donar un poc més de seguretat.
Amenaçador, desafiant, fanfarró, menyspreador de la justícia i amb un poble cec que viu adormit i indolent, aquest nou cabdill enarbora la bandera del “jo sóc la veritat i la vida” i del “sense mi, no sou res”

dissabte, 22 de maig de 2010

Si ningú no ho remeia.


De com cada dia que passa estem més a soles que la una (els que no parlem en castellà) pot servir de testimoni una conversa que vaig tindre l'altre dia amb una companya de classe de la Nau Gran. Estàvem dinant entre tarongers, prop dels ullals que afloren en la marjal gandiana. Un antic mas d'una altra companya servia d'escenari on ens reunírem per dinar. No celebràvem res, tan sols eren ganes de passar-ho bé i molt bé que va estar. L'espai era a l'exterior, a l’ombra d'uns centenaris pins i d’una vella figuera, apuntalada que estava la pobra perquè no se li trencara una gran branca.

Hi havia dues companyes franceses i m'abellia recordar una mica el francés, rescatar paraules oblidades i frases apreses en aquells anys en què en aquest país sols estudiàvem la llengua gal.la. És curiós, però la paraula pastís em va eixir sense pensar i jure que si m'hagués proposat recordar-la, no ho haguera pogut fer. Gâteau, quina parauleta més guai per fer bromes, bromes que vam estar fent entre rialles.

Al cap d'una estona d'intentar construir frases franceses, a la companya en qüestió li va picar la curiositat de per què estava interessat en parlar francés i no feia el mateix amb el castellà, ja que sempre utilitze el valencià amb tots els companys. He de dir, que el castellà únicament l'utilitze quan el meu interlocutor no m'entén.

Com dic, estava interessada en què li ho aclarira i em va preguntar si jo sempre i a tots parlava en valencià. Si -li vaig contestar-, amb la família, amb els amics, amb els veïns, amb tot aquell que viu ací. És més, la gaste per escrit. Jo, el castellà el sé, és com una llengua pròpia, però la meua llengua nativa és esta i vull i amb ella vull expressar-me.

Tot i que la companya és d'ací, li semblava una mica estrany tot això i no acabava d'entendre'm. Això mateix deu de ser el que passa a molta gent, que pensen que tothom ha nascut parlant castellà.

“Però la lengua oficial és el castellano”, repetia una i altra vegada. “Si, però no és la meua” li contestava, “Per a mi el castellà, com el francés, són dues llengües estrangeres. El castellà és una llengua que he aprés amb posterioritat i a la força, en detriment de la pròpia i, malgrat això, l'estime també; però no és la que primer he escoltat, i la primera, vullgues o no, et marca per a tota la vida, a no ser que conscientment l'abandones. Jo no vull abandonar-la i per això la use en tots el àmbits i procure millorar-la”.

La idea que aquesta persona té del valencià és la cosa més comú entre la nostra gent, la d’ací, la d’allà i la del més enllà. I açò va en augment.


divendres, 21 de maig de 2010

Ja dormiran tranquils


Ja som una Gran Ciutat. Açò és el que desitjaven els membres de la corporació municipal -Orengo al capdavant de tots- i se'ls veu molt feliços, devanits i contents. I ara, què? En què notarem les diferències? Es viurà millor a Gandia amb aquest títol? No ho sabem, i si no fan una bona pedagogia explicant-nos-ho, quedarem com Camot.

Lliges en comentaris i sents declaracions dient: Som la quinta ciutat. És bo ser gran ciutat? No es viu millor en una ciutat menuda? No és que Gandia siga massa gran, però abans era més reduïda. A alguns se'ls ompli la boca anunciant el nombre d'habitants com a l'època del desenrotllament descontrolat quan es pretenia fer grans les ciutats i avançar en el rànquing poblacional. Aleshores, és media la “categoria” de la població pel seu nombre d'habitants i per la construcció d'edificis que tocaren el cel.

A mi m'agradava més Gandia quan predominava la gent d'ací. Ara, ja veus, sembles foraster en la teua terra. Abunda molt el personal forà, i ja no dic el castellanoparlant, que sembla ser majoria entre els natius, em referisc a eixa gent vinguda d'arreu del món i que li costa integrar-se -si és que ho intenta, que més bé crec que no-. El tio Canya es queixava de què els nets parlaren llengua estranya, però, que li passaria si sentira parlar la quantitat de llengües rares que sents pel carrer i si veiera la diversitat de vestimentes que porten?

Bé. Tot açò és el que ha fet de Gandia una Gran Ciutat. Dels 80.000 habitants censats, més de 20.000, pertanyen al col.lectiu estranger. No ho dic en el sentit de què sobren, perquè tothom té dret a guanyar-se el pa allí on puga fer-ho, però, que voleu? Tot açò comporta uns riscos en potència que algú o alguns poden aprofitar per tirar l'ham i pescar alguna cosa.

Esperem que aquest titolet aconseguit a força de padró municipal, siga beneficiós per a la ciutat. Tanmateix, caldrà que no es faça massa gran no siga que encara siga pitjor.

dimarts, 18 de maig de 2010

Avaluacions i campionat

En la vida acadèmica, quan un curs acaba, es fa balanç dels èxits o fracassos mitjançant exàmens als estudiants i memòries de centres docents. Açò servirà perquè s'hi puguen corregir les carències hi hagudes i, també, millorar activitats, entre d’altres coses.

No sé -mai n'he estat segur- de si els resultats dels exàmens signifiquen una certesa dels coneixements adquirits per l'alumnat. Entren en joc molts factors que poden desvirtuar, tant a favor com en contra, aqueixos resultats: estat nerviós i d'ansietat, tindre la mala sort de què isca algun tema que portes més fluix o, pel contrari, que haja eixit just el que millor havies preparat, no entendre bé el que es pregunta, portar les xulles ben fetes i a bon lloc, etc... En fi, que tot allò que no siga el seguiment del dia a dia, és una mica difícil que manifeste el grau de coneixements adquirits al llarg del curs.

Extrapolant l'anterior al món del futbol, podríem dir que la finalització de la temporada és com un examen al que tots els clubs se sotmeten. En funció dels objectius proposats, s'hi haurà obtingut l'èxit o el fracàs. Per a uns l'objectiu serà alcançar el triomf, per a d’altres participar en competicions europees i per a uns tercers, simplement mantindre's en la categoria.

No val allò d'haver-ho fet bé si hi ha algun altre que ho haja fet millor. És el que li ha passat al Madrid. Ningú podrà dir que no ha realitzat un excel.lent campionat, però resulta que el Barça l'ha fet millor, per poc, sí, però el suficient per estar davant. Tot i això, en aqueix club estan molt preocupats i molt cabrejats pel resultat de la competició, puix ha quedat segons.

Ara, pense, els toca avaluar la seva actuació tant en l'apartat purament esportiu com en el de la gestió directiva. Ells miraran molt com ha gestionat el Barça les coses per guanyar la lliga. No sé si seran capaços de mirar en la direcció corresponent, però els profans si que ho veiem ben clar: molta pedrera, jugadors formant un equip, poca vida glamourosa per part de les figures... Algú s'imagina, per exemple Iniesta, Xavi, Messi, Pedrito, lluint xicones -rosses o morenes- mostrant tatuatges o pentinats extravagants, canviant de parella i eixint a les revistes i porqueries televisives, fent vida nocturna com els mussols, mostrant l'egocentrisme i papanatisme com fan alguns, etc, etc ?

Podríem seguir escrivint més i més, però ara tan sols vull acabar dient que cap dels dos és el meu equip. Això si: m'alegre que la "xuleria" central i centralista haja estat trepitjada per dos anys consecutius i espere i desitge que ho siga alguns anys més. I si no pot ser pel meu equip, que ho siga pel “primo Zumosol”.

dijous, 13 de maig de 2010

Atletitis

Ja m'estan tocant els testets amb tant d'Atleti. Això de “hoy, todos somos atléticos” ho deixarem córrer, perquè jo sóc “anti atlètico” per raons òbvies. Els que segueixen el futbol ja deuen saber per què ho dic.
Ara, a esperar que es desunfle esta atletitis que ens ha afectat durant els darrers dies com el fum eixe del volcà islandés, que més val no intentar escriure el seu nom, no siga que ens pillem els dits. Però no ens il.lusionem massa, perquè s'acosta l'altra final i tornarà a passar el mateix. Ara no serà un equip anglés sinò un d'espanyol, encara que quan des de la “villa i corte” es juga contra algú, eixe algú sempre serà considerat estranger (recordar lapsus d'algun periodista)
No recorde jo que quan altres equips aconseguiren el mateix se'n parlara tant; fins i tot en les tertúlies de caire polític s'han fet resó de la victòria. En este país -millor dit, estat- sols conten els equips capitalins i, com no, el Barça, però deu ser per allò de la rivalitat amb el Madriz.
Españolito que vienes al mundo, si no eres de Madriz, apaga i veste'n, perquè no contes per a res. Per a alguna cosa, si: pagar impostos.

dimecres, 12 de maig de 2010

Gürtelàndia

Altra vegada silenci en Canal 9 sobre el cas Gürtel. Esta notícia no té massa importància per a ells i tan sols li dediquen 26 segons, del quals, la majoria, són per dir que el PP recolza el seu president.
Ja veus, tenim un "presumpte" presidint i ací no passa res. És més, encara els dolents són els acusadors. Fins a quin punt ha d'arribar tota aquesta història perquè tinga alguna conseqüència? Veient totes les reaccions del partit implicat, crec que tindrem un president empaperat i dirigint una comunitat que dorm indolent davall les arcades de les palmeres, però que, això si, li atorgarà de nou la seua confiança perquè està encisada amb les fires de cotxes i barquetes, amb visites papals i altres arreglaments florals que únicament són façanes buides de continguts, però, què collons! donen prestigi.
Ara, li muntaran actes de desagravi per les calumnies rebudes, el recolzaran fins la mort, li donaran ànims i li faran l'esquena morada de tanta palmadeta que li pegaran.Tot un seguit d'actes i paraules que no faran més que avergonyir-nos de viure en aquesta terra habitada per gent que sembla agradar-li ser dirigida per polítics que no tenen vergonya.
Com podem comprovar, paguem uns mitjans de comunicació públics que ens desinformen i que sols serveixen per fer-los propaganda de manera descarada. Únicament trobem paral.lelismes en països de règims totalitaris o, diuen també, a l'altra comunitat on governa una senyora que alguna vegada ha fet algun duet amb el nostre presi.
A la resta de l'estat, no sé si serem coneguts com a País Valencià, Reino de Valencia, Comunidad Valenciana o... Gürtelàndia.


dilluns, 10 de maig de 2010

Un diumenge pel matí

El dia era radiant. Una forta calor, per l'època en què ens trobàvem, amenaçava fer insuportables les hores del migdia quan tornàrem cap el Pla. El camí, tanmateix, invitava a recórrer-lo de tan ple de vegetació verda com estava.
La primera part fou una mica molesta a causa de l'estat del paviment. La superfície de terra compactada havia deixat pas a les pedres soltes i als solcs produïts per les pluges. Grups de ciclistes i algun que altre vehicle a motor ens obligaven a arrimar-nos a la vora per tal de deixar-los pas.
Ben aviat, el camí ens va conduir al fons d'un barranc on haguérem de creuar-lo per damunt d'uns blocs de cement, puix el cabal d'aigua sobrepassava l'altura del calçat. Des d'aquest punt, el recorregut es va fer més agradable vorejat de pinedes i flors silvestres que omplien la ruta de catifes policromes. Murmuris d'abelles, també, produïen la banda sonora sobre les flors dels arbres fruiters, que en estat d'abandó, encara tenien forces per esclatar en aquesta primavera.
A l'entrada del poble, l'ombra ens invità a seure i una lleugera brisa ens alliberà del calor que anava en augment.
Els veïns estaven concentrats a la plaça de l'església on, en eixe moment, estava produint-se l'eixida de la mateixa dels xiquets i xiquetes de primera comunió. Una petita mascletà, de caràcter infantil, va rebre els combregants a la seua eixida. Les mares lluïen vestits per a l'ocasió i anaven nervioses acompanyant els seus fills que semblaven estar atabalats per la parafernàlia del moment.
El camí de tornada se'ns va fer quelcom pesat perquè el sol estava al seu punt més alt i les forces anaven veient-se minvades.
Així va transcórrer la nostra caminada entre les localitats del Pla de Corrals i Barxeta, en la part més oriental de la comarca de la Costera on la serralada Ibèrica presenta les seues muntanyes més meridionals.

dijous, 6 de maig de 2010

Canàries

No és el meu propòsit donar a conéixer aquestes illes de les quals ja bastant coneixement se'n té. El que em mou a escriure quelcom sobre elles, és, simplement, fer un exercici de memòria sobre la meua darrera visita a les dues principals: Gran Canaria i Tenerife. Espere, algun dia, poder visitar algunes de les altres que, diuen, són d'allò més interessant.
En primer lloc, dir que la meua intenció no era recórrer els seus famosos centres turístics basats en sol, platja i piscina. D'això ja en tenim més que suficient per aquestes terres. El meu vertader interés era visitar aquells indrets allunyats de les masses devoradores dels anteriors objectes de desig que tothom, o quasi, anhela.
Així doncs, em vaig trobar completament feliç quan era en algun d'aquestos paratges o petites localitats envoltats pels colors, olors i sorolls naturals, que, alguna vegada -sempre hi ha alguna vegada- algú s'encarrega de transgredir. Li ho perdonem perquè no sap el que fa.
La meua primera etapa va transcórrer per la illa de Gran Canaria. La base la teníem al sud, als voltants de Maspalomas i des d'allí realitzàvem excursions per tota l'illa. Tres són els llocs dels que millor record conserve. El primer el descobrirem per casualitat, sense programar-lo. Ens endinsarem per una de tantes carreteres que discorren pels nombrosos barrancs que serveixen de comunicació entre les diferents poblacions i, buscant un xicotet embassament, arribarem a una aldea de nom Ayaguares. Era diumenge al matí i celebraven una festa local. A les 11, assenyalava el programa, començaven amb una demostració de lluita canaria, seguida de l'Eucaristia i una processó El cas es que ja era ben passada l'hora i res s'hi movia. “Oiga ¿cómo és que nada empieza todavía?”li vaig preguntar al que pareixia coordinar els actes. “Estamos esperando a que acuda más gente” em va contestar. I és que, en efecte, erem molt pocs els visitants. Ben passades les 12, van fer l'exhibició de lluita. Ja no teníem temps per a més i ens haguera agradat assistir a la processó, que ben folklòriques les solen fer per ací.
De totes maneres, allí vam estar molt bé contemplant uns paisatges idíl.lics i gaudint d'una temperatura força agradable, protegits per l'ombra que projectaven els grans arbres de la placeta de l'església.
Un altre dia, a les proximitats de la localitat d'Arguineguín -el poble del jugador de futbol, Silva- un restaurant-bar, a vora mar, d'eixos de sempre, construït de manera quasi artesanal, ens va delectar amb especialitats canàries -peix fresc pescat allí mateix i “papas arrugás”, entre d'altres coses.
Finalment, d'aquesta illa, el tercer record és la pujada al Pico de las Nieves (1.942 m), la máxima elevació muntanyosa. Tot i les calimes i boires, a mesura que ascendiem, tot el territori anavem contemplant, de nord a sud i d'est a oest. I, com no. entre un immens mar de núvols, allà a la llunyania, apareixia Tenerife representat pels elevats cims muntanyencs que presidia el Teide (3.718 m)
Tenerife ja el coneixíem, però no el Tenerife popular, el que celebra durant tot el mes de maig les festes de la Creu. Durant aquest més, l'illa sencera és un homenatge a aquest símbol.
Ben prop del lloc de residència, hi havia un poble anomenat Cruz Santa, no Santa Cruz, que eixe és el nom de la capital. Moltíssimes cases tenien muntades a l'entrada monuments a les creus amb abundància de flors, olor a ciris i música religiosa que et transportava a l'interior de qualsevol església. Competien entre elles per veure quina era la millor en l'homenatge a la creu. Al decaure el dia, eixia la processó amb totes les confraries dels devots i, perquè no, dels que tenen aquestes representacions com a manifestacions atàviques que són per a ells com un signe d'identitat de pertinença al poble.
La xica que estava al meu costat quan fotografiava els actes, em deia que enguany estrenaven el costum de portar la creu als muscles -fins ara, ho havien fet arrastrant-la amb rodes- i que per eixe motiu, havien creat una nova confraria a la qual pertanya el seu marit i que també la volien fer a ella "hermana".
Per la nit, un castell -millor dit- una sèrie successiva de castells de foc es perllongava durant més de dues hores seguides il.luminant la nit d'aquesta balconada de pobles penjats a la serra que baixa des del Teide.
Paga la pena, quan fem turisme, aprofundir en els llocs més oblidats pels fullets turístics i descobrir eixa part profunda dels territoris i de la gent que els habita. És una activitat que t'ompli i et deixa ben satisfet per haver descobert i conegut coses, situacions i moments de realisme popular.
Altres activitas interessants hi va haver, però seria massa extens aquest post. Anomenar-ne dues si que almenys hi faré: El conjunt històric de La Laguna, patrimoni de la Humanitat i els boscos de laurisilva d'Anaga, dels més antics del planeta i que, pràcticament, es conserven encara verges.Una visita em va faltar, però que va estar impossible de realitzar. Al meu ex alumne Ferran Escrivà, que per allí està, al Conservatori Superior de Música de Canàries, m'haguera agradat visitar i xarrar una bona estona després de tants i tants anys que no ens hem vist. Ell era encara un xiquet i jo un dels seus mestres al C.P. Hort de Plau d'Oliva. Així és que, Ferran, si em lliges, ja ho saps: la visita a Tenerife hauria estat més completa.