diumenge, 11 d’abril de 2010

En el dia de Sant Vicent


Once upon a time –m'agrada aquesta manera que tenen els angloparlants de començar un conte o historieta- hi havia un poble que parlava una llengua pròpia. Era una llengua usada sols a l'àmbit col.loquial i familiar, tot i haver tingut una producció literària importantíssima. No era reconeguda pels organismes oficials (civils, militars, educatius i eclesiàstics). La gastaven al carrer, als bars, a les cases. Amb ella parlaven, maleïen i expressaven dolor i alegria, però tan sols això. Quan entraven a l'escola, a l'església, a l'exèrcit, a les oficines governamentals i a tants altres llocs de “respecte”, se n'havien d'oblidar i usar la llengua que tenia la considearació de correcta i d’important: la llengua oficial.
La llengua popular, pobreta, malvivia i anava deteriorant-se. Cada generació perdia un munt de vocables i expressions sense que ningú hi fera res per evitar-ho. I així anava transcorrent un dia i un altre, un any i un altre, una època i una altra. Ella, cada vegada, més empobrida i circumscrita a l'àmbit rural i familiar.
Però arribava el dilluns següent a la setmana de Pasqua i es cel.lebrava a tot el territori el dia de Sant Vicent Ferrer i, mira tu per on, alguna cosa rara passava a l'església i solament allí. Alguns rectors pujaven a la trona i es dirigien al poble usant la seua llengua pròpia. Sols el sermó -eh!- que els oficis calia fer-los en la llengua oficial no fos que déu no s'assabentara de res. Tot i que el déu al que es dirigien era poliglot, tot feia pensar que més enllà de l'arameu, l’hebreu, el grec, el llatí i la llengua oficial, no n'entenia més. Així doncs, sens passar-se'n que la cosa no donava per a més.
Per què eixe dia la llengua del poble aguaitava per un clevill de l'oficialitat reclamant el seu dret a ser usada, almenys a l'església? Doncs molt senzill: Sant Vicent Ferrer, deien, la usava per tot arreu per predicar la doctrina cristiana i tothom l'entenia. Un “miracle” més d'aquest sant. Aquesta explicació tan simple devia de ser de l’agrat d'algun sector més folclòric de l'àmbit territorial on la llengua anava perdent personalitat i deteriorant-se cada cop més per a goig i alegria d'aquells que veien en ella un element distorsionador de la unitat pàtria i que sols calia usar-la eixe dia i, com no, també en uns monuments de cartró i fusta que cada inici de primavera cremaven per a delit del poble pla.
Com deia, aquest sant era molt popular entre el poble i també parlava la llengua del poble. Calia imitar-lo encara que fos únicament eixe dia escoltant la seua llengua a l'interior d'un centre oficial de poder com era l'església.
Sembla ser que les llengües no oficials són un perill per alguns estaments centrípets i tracten d'ofegar-les o, simplement, de deixar-les morir i amb la seua mort, acabar amb les diferenciacions que hi perjudiquen les visions i concepcions unitàries de certs estats concebuts sota la falsa unitat nacional. Tenen com a principi: una nació, una llengua i no els importa acabar amb aquest patrimoni cultural i històric que representen les llengües no oficials. Malgrat tot, es consideren i volen ser considerats com la gent representativa i guardiana de les més pures esències d’aquest poble al que han anat llevant-li el nom i deixant-lo simplement amb la categoria de comunitat, com una comunitat de veïns qualsevol.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada