dijous, 4 de març de 2010

Tot i la funcionària

Que el funcionariat que treballa darrere d'una finestreta -hui no en queden, són taules en espais oberts on seus al mateix nivell- tinga mala fama, és culpa d'ell i de ningú més. S'ho ha guanyat a pols, encara que açò siga un tòpic des de l'època de Larra. He de dir que no tinc res en contra d’ells: n’hi ha de molt efectius, amables i servicials; ho he pogut comprovar.
Este matí, he anat a entregar uns papers a una oficina del PROP i com que no hi vas sovint i més ara que no ho necessites, doncs trobes innovacions tecnològiques a les que no n'estàs habituat i, clar, açò, com en tot, comporta un període d'acoblament que en unes persones pot ser més llarg que en altres, però que hi és per a tots, a no ser que tingues intuïció tecnològica innata i faces les coses instintivament, sense mirar, sense pensar i sense preguntar.
Com este no és el meu cas -tampoc em considere un analfabet en noves tecnologies- he hagut de preguntar on collons havia de posar el dit a l'hora de prémer per traure el paperet que posa el número, no de la sort, sinó el que et dóna el torn. I dic que no el de la sort, perquè, de vegades si que ho sembla, puix d'ell depén que sigues atés abans o després. En este cas, igual donava, ja que tan sols hi havia una persona davant de mi i com que estava en pitjors condicions que les meues, li he passat davant, no perquè m'haja colat, més bé ha sigut perquè l'home havia tret la papereta que no tocava i, clar el torn era per a un altra taula i ha hagut de començar de nou.
Tornant a la maquineta d'expendre números, he de dir que no n'havia vist mai cap com eixa, tant petiteta i amb un monitor al seu costat que posava algunes indicacions no massa fàcils d'entendre, per confuses. Les de Correus són molt fàcils, però esta, tot i l'aspecte que tenia, no ho era. La funcionària que estava al seu costat, bastant ocupació tenia amb el telèfon parlant amb alguna amiga, o vet a saber amb qui -encara que estes coses sols es parlen entre amigues o similars- que si el coloret del drapet que s'havia comprat tenia un detallet deixos que li dóna un aire més jovenívol, que si li anava perfecte amb un altre drapet que tenia de la temporada anterior, que si això, que si allò,... en fi, coses de la vida. I jo, mentrestant, sense poder preguntar-li res. Però com no vull acabar frustat i que cap màquina em domine, m'he posat a prémer tots el botonets que hi veia sens obtindre cap resultat positiu, àdhuc li he obert una tapa per veure-li les entranyes.
Desesperat com estava per no poder preguntar-li a la senyora o senyoreta, ni traure-li trellat a la maquineta, m`he girat cap a l'home que m'havia precedit, però que ha estat atés darrere, per allò que he dit abans. I l'home, sense parlar, com si tingués por de fer el treball de la funcionària, tan sols amb cabotades i assenyalant amb ullades, m`ha indicat que posara el dit a la pantalla del monitor. No se m'havia ocorregut, ja que això de posar el dit a la pantalla de l'ordinador no és cosa fina i em fot l'estètica quan algú ho fa. Però eixe era el camí i no hi ha hagut més remei que fer-ho. In spite of, com diuen els british, ho he fet i… voilà, com diuen els gabatxos, la maquineta m'ha tret el numeret tan desitjat. N’he tret dos, per si no acertava el que volia i em passés com a l’home esmentat.
Comentat el cas a la funcionària, ni s’ha dignat escoltar-me. Què anem a fer-li, el cas és que, tot i la funcionària, els papers han anat on devien. Ara a esperar que la instància-sol.licitud tinga els efectes oportuns.

1 comentari:

  1. Jo no tinc tanta paciència, Carles. Segurament li hauria dit a la funcionària que quan li afluixés la feina, tenia alguna cosa a dir-li. I si s'hagués enfadat, no li ho hauria permès.
    Sort que com tu dius, no tothom és igual, però aquestes són coses que no hauríem de permetre.
    A veure si va bé el tema de la sol-licitud!

    ResponElimina