divendres, 26 de març de 2010

El molí de Camilo


Junt a la carretera hi havia una enorme casa -almenys així em pareixia- plena de màquines amb unes enormes corretges que no paraven de rodar i moure els mecanismes que transformaven el blat en farina. La pols se't clavava pel nas i et feia esternudar.

El molí de Camilo era un lloc que m'agradava visitar, tant quan hi portaven blat per moldre, com quan anàvem a jugar pels seus voltants amb els muntons d'arena o terra, construint carreteres i conduint vehícles imaginaris amb trossos de rajola, fabricant “xambits” de fang utilitzant capcetes de mistos. Camilo era el moliner i tenia, si no recorde malament, un fill i dues filles. Dos d'ells eren poc més o menys de la nostra edat: Camilo i Pili.

Recorde un dia de la tardor quan un gran aiguat m'hi va sorprendre i no vaig poder tornar a casa. Realment devien estar preocupats el meus quan jo era fora en aquells moments, però haig de pensar que aleshores no hi era com ara, que de tant sobreprotegits, no saben desenvoldre’s davant qualsevol adversitat imprevista. Llavors, la vida dels xiquets era al carrer, i la llar era com l'àrea de servei: dormir i menjar. Degueren pensar que estaria a casa d'algun amic o familiar.

La pluja, però, no cessava i anava fent-se tard. Devia de tornar a casa, així que, aprofitant una petita treva en la intensitat, em van deixar un sac i girant-lo a mode de caputxa per protegir-me de l’aigua, com es feia abans, hi vaig tornar. La veritat és que no em va agradar allò de tornar, doncs estava encisat amb aquell soroll de màquines, amb la transformació del cereal en blanca farina i veient el Camilo amb aquell mono blau de tirants, carrejant sacs i emblanquinant-se fins les orelles.

Quantes vesprades passades en aquells indrets, en les vinyes dels voltants, en les moreres de la carretera que amb les seues fulles i punxes féiem autèntiques obres d'imaginació, corrent pels camins del llavador de la Font, explorant els barrancs propers. Tot un autèntic recital de vida a l’aire lliure, això és el que era la vida als pobles I no en teníem més; sols el que oferia la natura i la pròpia imaginació, molta imaginació. Serà per això que la gent de poble tenim un no sé què diferent?

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada