dilluns, 29 de març de 2010

Al cine


Era un cinema més, sense res de particular, però era el cinema del poble: “el cine”. Era quasi l'única diversió que hi havia. El Cinema Unión representava els moments d'evasió en la vesprada/nit dels diumenges en què la televisió encara estava lluny d'arribar.

Uns taulers on s'exposaven unes fotos de la pel.lícula anunciaven el film del dia. Allí, la gent s'informava de què anava la peli i quins actors n'eren els protagonistes (els xics) Però existia una altra informació més concreta i que, a banda de la temàtica, mostrava uns numerets seguits d’una R (sovintejava el 3R, que no era l’actual 3R, reduir, reutilitzar, reciclar) tot qualificant la pel.lícula d'apta o no apta per a menors i, fins i tot, per a majors, amb aquella recomanació: “mayores, con reparos”. El seu lloc, com no, era a l'entrada de l'església. El clero sempre tan preocupat per la nostra “moralitat” (i no ho dic pel que està eixint a la llum pública, que ja ho tenia escrit abans de tot açò).

Com deia, era quasi l'única diversió, i a eixa cita acudíem, unes voltes amb permís patern i altres sense ell, però en aquest darrer cas, l'entrada s'havia de fer de forma picaresca que consistia en camuflar-se entre la gent major i passar desapercebut a la vigilància del porter en un moment de descuit d'este.

Hi havia dos porters, el de baix, per a la sala principal i el de dalt, per al “galliner”. Al de baix li deien Fermín i no era fàcil de burlar-lo, però alguns ho aconseguien. El de dalt era Saoret i presentava millors perspectives per evitar el seu control, sense ser fàcil tampoc, encara que este tenia un caràcter més afable i no causava tant de respecte com l’altre. Quan alguna vegada ho aconseguies, una immensa sensació de fortuna t'envaïa l'ànim i, clar, a casa no havies de dir res.

Entre els amics, dos germans nebots del maquinista que projectava el film eren afortunats perquè entraven debades i res podien fer per nosaltres. Així és que una certa enveja si que els hi teníem quan, sense l'oposició dels porters, entraven com quan algú ho fa a casa pròpia.

Allà dalt al galliner, les sessions de xiulets esdevenien moltes vegades ensordidores, sobre tot quan els protagonistes arrimaven llurs llavis per besar-se. Eren unes escenes ligth vistes des de la perspectiva actual, màxim després d'haver patit les tisorades dels censors oficials que sols permetien els besos a alguna estampeta de la Mare de Déu del Carme o de Sant Antoni.

Aquesta sala era escenari, ocasionalment, d'alguna representació teatral que algun grupet de persones del poble havia preparat amb algun motiu especial i, també, la banda del poble hi feia algun concert. No era freqüent, però hi era.

Amb el temps i, com a la majoria d'estes sales, li va arribar l'hora de la seua desaparició, reconvertint-se per a altres usos, però ja mai més ha sigut el que fou.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada