dilluns, 29 de març de 2010

Al cine


Era un cinema més, sense res de particular, però era el cinema del poble: “el cine”. Era quasi l'única diversió que hi havia. El Cinema Unión representava els moments d'evasió en la vesprada/nit dels diumenges en què la televisió encara estava lluny d'arribar.

Uns taulers on s'exposaven unes fotos de la pel.lícula anunciaven el film del dia. Allí, la gent s'informava de què anava la peli i quins actors n'eren els protagonistes (els xics) Però existia una altra informació més concreta i que, a banda de la temàtica, mostrava uns numerets seguits d’una R (sovintejava el 3R, que no era l’actual 3R, reduir, reutilitzar, reciclar) tot qualificant la pel.lícula d'apta o no apta per a menors i, fins i tot, per a majors, amb aquella recomanació: “mayores, con reparos”. El seu lloc, com no, era a l'entrada de l'església. El clero sempre tan preocupat per la nostra “moralitat” (i no ho dic pel que està eixint a la llum pública, que ja ho tenia escrit abans de tot açò).

Com deia, era quasi l'única diversió, i a eixa cita acudíem, unes voltes amb permís patern i altres sense ell, però en aquest darrer cas, l'entrada s'havia de fer de forma picaresca que consistia en camuflar-se entre la gent major i passar desapercebut a la vigilància del porter en un moment de descuit d'este.

Hi havia dos porters, el de baix, per a la sala principal i el de dalt, per al “galliner”. Al de baix li deien Fermín i no era fàcil de burlar-lo, però alguns ho aconseguien. El de dalt era Saoret i presentava millors perspectives per evitar el seu control, sense ser fàcil tampoc, encara que este tenia un caràcter més afable i no causava tant de respecte com l’altre. Quan alguna vegada ho aconseguies, una immensa sensació de fortuna t'envaïa l'ànim i, clar, a casa no havies de dir res.

Entre els amics, dos germans nebots del maquinista que projectava el film eren afortunats perquè entraven debades i res podien fer per nosaltres. Així és que una certa enveja si que els hi teníem quan, sense l'oposició dels porters, entraven com quan algú ho fa a casa pròpia.

Allà dalt al galliner, les sessions de xiulets esdevenien moltes vegades ensordidores, sobre tot quan els protagonistes arrimaven llurs llavis per besar-se. Eren unes escenes ligth vistes des de la perspectiva actual, màxim després d'haver patit les tisorades dels censors oficials que sols permetien els besos a alguna estampeta de la Mare de Déu del Carme o de Sant Antoni.

Aquesta sala era escenari, ocasionalment, d'alguna representació teatral que algun grupet de persones del poble havia preparat amb algun motiu especial i, també, la banda del poble hi feia algun concert. No era freqüent, però hi era.

Amb el temps i, com a la majoria d'estes sales, li va arribar l'hora de la seua desaparició, reconvertint-se per a altres usos, però ja mai més ha sigut el que fou.

divendres, 26 de març de 2010

El molí de Camilo


Junt a la carretera hi havia una enorme casa -almenys així em pareixia- plena de màquines amb unes enormes corretges que no paraven de rodar i moure els mecanismes que transformaven el blat en farina. La pols se't clavava pel nas i et feia esternudar.

El molí de Camilo era un lloc que m'agradava visitar, tant quan hi portaven blat per moldre, com quan anàvem a jugar pels seus voltants amb els muntons d'arena o terra, construint carreteres i conduint vehícles imaginaris amb trossos de rajola, fabricant “xambits” de fang utilitzant capcetes de mistos. Camilo era el moliner i tenia, si no recorde malament, un fill i dues filles. Dos d'ells eren poc més o menys de la nostra edat: Camilo i Pili.

Recorde un dia de la tardor quan un gran aiguat m'hi va sorprendre i no vaig poder tornar a casa. Realment devien estar preocupats el meus quan jo era fora en aquells moments, però haig de pensar que aleshores no hi era com ara, que de tant sobreprotegits, no saben desenvoldre’s davant qualsevol adversitat imprevista. Llavors, la vida dels xiquets era al carrer, i la llar era com l'àrea de servei: dormir i menjar. Degueren pensar que estaria a casa d'algun amic o familiar.

La pluja, però, no cessava i anava fent-se tard. Devia de tornar a casa, així que, aprofitant una petita treva en la intensitat, em van deixar un sac i girant-lo a mode de caputxa per protegir-me de l’aigua, com es feia abans, hi vaig tornar. La veritat és que no em va agradar allò de tornar, doncs estava encisat amb aquell soroll de màquines, amb la transformació del cereal en blanca farina i veient el Camilo amb aquell mono blau de tirants, carrejant sacs i emblanquinant-se fins les orelles.

Quantes vesprades passades en aquells indrets, en les vinyes dels voltants, en les moreres de la carretera que amb les seues fulles i punxes féiem autèntiques obres d'imaginació, corrent pels camins del llavador de la Font, explorant els barrancs propers. Tot un autèntic recital de vida a l’aire lliure, això és el que era la vida als pobles I no en teníem més; sols el que oferia la natura i la pròpia imaginació, molta imaginació. Serà per això que la gent de poble tenim un no sé què diferent?

diumenge, 21 de març de 2010

El meu centre geogràfic

La pujada és lenta, fastigosa i plena d'obstacles. La senda desapareix i torna a aparéixer, però sempre s'intueix i, quan no és així, els senyals marcats te la indiquen. Mentre puges, el cim no el veus, cosa que desanima una mica, doncs no saps on t'hi trobes. Això si, la perspectiva va ampliant-se cara al sud i a l'oest, apareixent noves muntanyes per l'horitzó cada vegada que et gires.
És la pujada a La Safor des de L'Orxa. La primera part la pots fer amb vehicle fins la Font del Òlbits. Des d'allí, comença un recorregut que l'has de fer saltant de roca en roca fins que trobes una mínima senda que et portarà per forta pendent en el seu primer recorregut a una zona no tan empinada, però plena de matolls i arbustos més alts que tu.
De sobte, un descens et condueix a una xicoteta planura on hi ha una antiga nevera de la que sols queda el clot. D'allí, fins el cim, et tocarà emprar-te a fons per alcançar el punt geodèsic coronat per una creu i des d'on les vistes et compensen de la dura pujada.
Recorde una de les pujades en què vaig coincidir amb un grup d'Almoines, que parlant dels nostres pobles de procedència, vaig tindre un meravellós i oportú punt de referència per localitzar-me de manera d'allò més il.lustrativa.
En efecte, mirant cap al SO, la comarca del Comtat apareixia als nostres peus i assenyalant Beniarrés, els vaig dir: el meu poble és aquell, però baixant cap ací, està L'Orxa, poble que aprecie molt per passar allí llargues temporades vacacionals i que el considere com si fos el meu.
Després, pegant mitja volta i mirant cap a l'altre costat, vaig assenyalar Oliva tot comentant que portava una vintena d'anys treballant com a docent en aquella localitat. A continuació, mirant Gandia, els vaig dir que era la ciutat on vivia durant tot aquest temps.
En eixe moment, em vaig adonar que estava al centre del meu territori, al punt des d'on podia tindre al meu abast tot l'escenari on transcorria la meua existència: Beniarrés, L'Orxa, Oliva, Gandia, el Benicadell, el Montcabrer, el Serpis, la Mediterrània.
Des d'aleshores, li tinc una estima especial a esta muntanya per ser el centre geomètric del meu territori.

Ja s'han acabat

Les Falles s'han acabat. Adéu al rebombori, als carrers tallats, a les massificacions, als coets, a les músiques, al foc, a tot allò que trenca la quotidianitat. Benvinguda la monotonia i la normalitat, encara que trencar-les supose un exercici d'alliberament de pressions socials.
Per a mí, l'esència d'estes festes no són les presentacions, les desfilades, les ofrenes, les despertades, ni tants altres actes, sinó eixos monuments artístics on la imaginació de la gent mediterrània esclata amb tota la seua força en forma de ninots i on la crítica irònica cap a les autoritats, els costums, la política, la religió, la societat que ens envolta, fan palés el caràcter de les nostres gents.
Res ni ningú s'escapen de veure's criticats en estos monuments. Unes vegades, ho són de forma grollera; altres, de manera més subtil. Tot, però, ix en defensa del poble pla front els abusos dels que detenen el poder i de les organitzacions socials que ens dirigixen i oprimixen.
Una altra característica d'estes festes és el soroll que en forma de pirotècnica envaeix el carrer sense atendre's a normatives horàries o a situacions personals dels demés. És el soroll per soroll i a veure qui en fa més. Quan més gran, millor, més entusiasme desperta. La seua representació màxima es manifesta en la mascletà, quan el ritme sonor i la seua acceleració arriben al final provocant una simbiosi entre persones i pólvora que és difícil d'explicar si no s'hi assisteix.
I per damunt de tot, el caràcter artístic dels monuments, on cada detall et diu coses que no calen llibrets de falla. Personatges sorneguers, encantadors xiquets, xiques esveltes i nues mostrant tot l'encant dels cossos jovenívols, grans mafiosos, polítics corruptes, dirigents inútils, esportistes forrats de diners, etc, etc,
Temps enrere, el problema del món faller va ser el polititzar-se en una direcció, que, afortunadament, sembla ser va espolsant-se de damunt i, cada cop més, esta festa va sent patrimoni de tots els valencians. Tant de bo siga així i mai més identifiquem fallerisme i blaverisme.

dilluns, 15 de març de 2010

Ja estan ací

Ja estan ací, ja se senten amb força i en uns dies més, la seua presència serà total. Tot fa pensar que són un esclat més de la festa, els coetets. La xicalla va i ve, els amollen, els llancen sense mirar i esclaten fastigosament. Et poden caure al damunt, però això no és obstacle per ningú; al cap i a la fi, és la festa. Ja ho saps: si no vols pols, no vages a l'era. Però resulta que vius a l'era, i aleshores, que fer? Armar-te de paciència i aguantar el que et tiren.
De bon matí, forts esclats que semblen pujar per les tuberies. Passa una falla i en ve un altra. És un no parar. Després , durant la resta del dia, la diversió pirotècnica infantil i dels pares de les criatures que es retroben amb la seua infantesa.
Al migdia, com no, la mascletà amb el seu ritme sonor. Una orquestra de trons, programada convenientment, va regalant les oïdes dels coetòfils que poden entrar en situació orgàsmica amb l'eclosió final quan el gran rebombori arriba al climax sonor envoltat d'una gran fumeguera i eixa olor tan característica a pólvora cremada.
El món faller traspua “valencianisme” pels quatre costats, un valencianisme, que com la mascletà, dura el temps de la festa. Després, tot allò de “nostra regió”, “nostra senyera”, i uns quants “nostres” més, quedaran guardats al calaix, com els saragüells, els mocadors al cap i les espardenyes de careta i talonera. I ahí s'haurà acabat tot fins l'any vinent.
Açò és el nostre “nacionalisme”, no de guitarra i pandereta, però si de trons i foguerades que duren un no res. A l'endemà, després de les ploreres de les falleres, després del “senyor pirotècnic, pot començar la mascletà”, tornada al mateix: castellà i espanyolisme.

dimarts, 9 de març de 2010

Canal 9 o Censura 9 ?

Hui, m'he proposat de veure el noticiari de C9, el de les 14. Ha estat un acte quasi, quasi masoquista, però pagava la pena de veure la informació que pogueren donar sobre Romà de la Calle. I, com m'imaginava, res de res, encara que sempre hi ha alguna esperança de què existisca algun clevill pel que s'hi cole alguna cosa. Ingenu de mi, que se'n podia esperar? Eixe mitjà de comunicació que paguem entre tots, sols està al servei de qui sabem i, la veritat, per als seus “amos”sols té un color i una perspectiva.
Es clar, que si volem assabentar-nos del que ací ocorre, hem de traure el cap per les finestres televisives del Ponent (abans, també del Nord, però ens l'han segrestada).
Esta situació ja l'hem viscuda en èpoques passades. Recorde la meua joventut amb l'orella pegada a la ràdio escoltant la Pirenaica, Ràdio París o la BBC. No hi havia altra forma de saber que passava a dins les nostres fronteres. No és el mateix que ens passa ara? Si veus C9, veuràs falles a muntó, nevades i riuades, declaracions victimistes i, com no, aparicions i més aparicions del nou cabdill -que casualitat, també de nom Francisco- inaugurant congressos, exposicions, reunions, viatjant a països llunyans, entaulant amistats comunitàries amb els seus amiguets/tes, lloant les nostres excel.lències divines i humanes...(i més, perquè no n'hi ha)
Com deia, este migdia, res de res de la dimissió de Romà i de la concentració muntada a les portes del museu per denunciar la retirada de les 10 fotos de l'exposició. Per la nit, ja no he tingut més ganes de mirar per si de cas en feren alguna referència. Trobe que, intentar-ho, hauria estat un altre exercici de masoquisme.
Si et pares a pensar una mica, estos censors han de tindre un nivell intel.lectual per sota els paràmetres considerats normals, doncs resulta que unes fotos penjades a les parets del Muvim haurien estat vistes per un nombre de gent limitat comparat amb la quantitat de gent que ara les ha vistes per haver aparegut en quasi tots els mitjans de comunicació, en gran quantitat de blogs i en pàgines de xarxies socials.
Els tics d'altres temps encara estan amb nosaltres. Serà veritat allò de ... lligat i ben lligat?

dilluns, 8 de març de 2010

Bravo!!!

No puc resistir-me a publicar esta carta que he llegit al Facebook publicada al perfil del grup "Som un País". Alguns ja l'haureu llegida, altres, tal vegada, no. No té desperdici.
Escribo esta carta para Telemadrid, espero que la lean y se pongan en mi lugar (sé que no va a ser así). Les hablo en castellano para que me entiendan con facilidad y no se tengan que esforzar en usar un traductor. He visto su documental llamado 'Ciudadanos de segunda' ¿y saben qué? Me hanhecho llorar. Suena penoso, ¿no? Me da igual, no tengo reparo en mostrar mis sentimientos. Les contaré, me llamo Arnau, soy de un pueblo de 'la Anoia' (provincia de Barcelona) llamado Capellades, de unos 5000 habitantes, he sido escolarizado toda mi vida en la escuela pública, donde nunca he destacado y siempre he ido justo a la hora de pasar cursos, llegando a repetir 1º de bachillerato. Actualmente estoy cursando 2º del ya dicho curso, tengo dieciocho años. Sin embargo, me considero plenamente capaz de presentarles ya sea verbalmente o escrita cualquier tipo de argumentación en su lengua, el argentino.Y no solo me atrevo a decirles esto, sino que también me atrevo a decirles que desconozco cualquier persona que no sea capaz de hacerlo. También me considero capaz de hablarles con suma facilidad en su lengua, me siento capaz de sentarme delante de ustedes y expresarles en castellano mis sentimientos con toda facilidad.La supuesta discriminación que he sufrido en la educación catalana, me permite saber un idioma más que ustedes y utilizar el suyo en su máximo nivel, no tengo nada que envidiar a una persona de mi edad que resida en Madrid y se lo digo por experiencia.¿Se creen que no soy capaz de leer el Quijote? Lo he leído, es más, hace dos años, a los 16. ¿Me creen incapaz de leer El Lazarillo de Tormes o 'la Celestina'? Se equivocan. ¿Creen que no me gusta Lorca? ¿Creen que no me gusta Machado? Se equivocan. ¿Creen que el castellano es una lengua extraña para mí? ¡Pero si es mi segunda lengua!, la domino a la perfección; ¡leo libros en castellano desde siempre!; de hecho, desde primero de ESO estoy obligado a leer tres libros de castellano por año y en primaria también tenía que leer uno por año, además, mi bachillerato incluye una asignatura llamada Literatura Castellana. Pero también leo por iniciativa propia en castellano, en mi tiempo de ocio me he leído todas las novelas de Harry Potter en castellano.No soy de mente cerrada, la diversidad bien entendida, en la que una cultura no se come a la otra es un hecho enriquecedor desde mi humilde punto de vista. Yo soy catalán, independentista, de estos malos, como diría Joel Joan o Mikimoto. Les podría meter un rollo de 25 páginas del porque me siento catalán y no español, pero se lo resumiré en una frase:Porque estamos en el siglo XXI y me da la gana.¿Qué van a hacer señores? ¿Lo que hizo Felipe V? ¿Lo que hizo Primo de Rivera? ¿Lo que hizo Franco? ¿O a caso estoy manipulando la historia y estas ilustres personas (para ustedes) fueron una eminencia respetando los derechos humanos y la libertad de expresión? No quiero entrar en detalles históricos de cada uno de estos personajes, porque así no me pueden acusar de modificar la historia, como siempre hacen ustedes. Todos sabemos que la historia la escriben los vencedores. Por cierto, mi bisabuelo era católico, pero catalanista, lo mató uno de estos tres señores que hicieron lo que ustedes quieren hacer a mi país, destruirlo.Decirles también, y retomando el hilo anterior, que en mi instituto no todas las asignaturas comunes se hacen en catalán: he hecho, matemáticas, filosofía, literatura, inglés y sociales en castellano, además, en el resto de asignaturas, la mayoría de profesores optan por contestar en el idioma en que se les pregunta, cosa que encuentro totalmente mal ya que creo que a la larga, el castellano acabará sustituyendo el catalán en las aulas, relegándolo, pues, al uso familiar.Las lenguas son como las especies, hay que protegerlas, la extinción de una lengua, tendría que ser traumática en ojos de cualquier humano (un español, por ejemplo), de lo contrario, este demuestra un racismo lingüístico total, un imperialismo, una poca sensibilidad que creía desaparecida del ciudadano español.No hablamos catalán para molestar. Si no mantenemos el catalán vivo, nadie lo va a hacer por nosotros, nos vemos con esta obligación moral. ¿Racistas, nosotros? En absoluto, acogemos a todo el mundo que no quiera destruir nuestra cultura imponiendo la suya, me da igual que vecino tenga, pero que respete el estatuto de la escalera y si no lo hace, si busca destruir mi escalera, le pediré con toda la educación del mundo que se vaya. Los catalanes no podemos ser racistas, nuestras raíces son mestizas al 100% y orgullosos, si señores, estoy orgulloso de la inmigración andaluza de los 60, orgullosísimo, la mayoría de mis amigos tienen raíces andaluzas, pero ellos se consideran catalanes y lo son tanto como yo, sin lugar a dudas...Además, como nos pueden considerar racistas si tenemos como presidente un hombre de origen andaluz y con mucha dificultad para hablar el valenciano, ¿seria el caso a la inversa posible en Andalucía o Madrid? No lo entiendo. Los racistas son ustedes, que quieren imponer su pensamiento en un lugar ajeno, considerando pues, el pensamiento de la gente de este lugar, inferior y menos válido, creando una discriminación evidente entre personas, que se puede tachar, pues, de racista.Espero que lean mi carta, la he hecho rápido, desordenada y no he hecho un esquema previo como mi profesora de argentino dice. Espero que sepan leer entre líneas. Que sepan ustedes, que las lágrimas que me han hecho derramar riegan mi conciencia, que reside abierta y con ansias de libertad para mi pueblo. 'Ladran, luego cabalgamos', como se dice en castellano.Les dejo con una frase en catalán, como en su documental:Que les meves llàgrimes de ràbia ofeguin la vostra ignorànciaGADES

diumenge, 7 de març de 2010

La plaza estaba "afarrotá"

La plaça politiquera nacional estava “afarrotá”, abarrotada de caracollons, torracollons o gilipollas, com vullgueu dir. La graderia d'ombra s'ha ofés perquè algú, des de la graderia de sol, demana siguen prohibits els actes de penjar-li al bou alguna que altra etiqueta fent-li un forat al seu cos.
Esto no puede ser”, criden les forces cavernàries defensores de l'ortodòxia carpetovetònica veient en esta proposta un atac frontal a la unitat de “las gentes y tierras de España” Allà que va Esperancita -representant de les essències pàtries- amb capa i montera, espasa i BIC, a torejar i matar el bou de l'antipatriotisme representat pels pocnigensnimica solidaris catalans. No va, però, tot sola, que l'acompanyen els banderillers Camps i Valcárcel, formant, tots plegats, una quadrilla de fama peninsular, experts en lídies d'aquest tipus.
Ni m'han agradat, ni m'agraden els festejos taurins, però reconec que tenen eixa cosa atàvica que fan d'ells una característica intrínseca dels pobles mediterranis fins fer-los aparéixer als programes festius de totes les terres ibèriques. Però, pense també, que poden ser part de la festa sense veure's exposats a eixa tortura cruel que se'ls aplica. Hi ha altres maneres de lluitar contra este animal.
Si hem acabat amb l'aberració de llançar la cabra des del campanar de l'església del poble, per què continuem clavant-li piques i espasa al pobre bou? Tots els animals tenen dret a què no se'ls torture i menys, que se'ls remate d'esta forma. És una crueltat -la meua opinió, clar està- i res em farà pensar el contrari. Hi ha altres pràctiques taurines que no necessiten d'este càstig.
El que si que trobe immoral, indecent, pervers i obscé, és l'actitud de l'anomenat nacionalisme espanyol, representat per les forces cavernàries i cavernícoles, hereves de l'absolutisme noucentista i representades pels personatges a la dreta de la dreta opositora que -si Déu no ho remeia- ens governarà més prompte que tard, atacant els catalans i demonitzant-los a la mínima que isca
Amb actituds com esta i altres que no paren de brandir, estan portant-nos al centrifuguisme més exacerbant. Els catalans estan sofrint un continu assetjament per part d'estos ofegadors nacionalistes espanyols fent-los tenir la sensació de què sobren a l'estat espanyol. Si jo fóra un català sense més preocupacions, m'hagués convertit en independentista, solament per sofrir aquesta persecució mediàtica.

dijous, 4 de març de 2010

Tot i la funcionària

Que el funcionariat que treballa darrere d'una finestreta -hui no en queden, són taules en espais oberts on seus al mateix nivell- tinga mala fama, és culpa d'ell i de ningú més. S'ho ha guanyat a pols, encara que açò siga un tòpic des de l'època de Larra. He de dir que no tinc res en contra d’ells: n’hi ha de molt efectius, amables i servicials; ho he pogut comprovar.
Este matí, he anat a entregar uns papers a una oficina del PROP i com que no hi vas sovint i més ara que no ho necessites, doncs trobes innovacions tecnològiques a les que no n'estàs habituat i, clar, açò, com en tot, comporta un període d'acoblament que en unes persones pot ser més llarg que en altres, però que hi és per a tots, a no ser que tingues intuïció tecnològica innata i faces les coses instintivament, sense mirar, sense pensar i sense preguntar.
Com este no és el meu cas -tampoc em considere un analfabet en noves tecnologies- he hagut de preguntar on collons havia de posar el dit a l'hora de prémer per traure el paperet que posa el número, no de la sort, sinó el que et dóna el torn. I dic que no el de la sort, perquè, de vegades si que ho sembla, puix d'ell depén que sigues atés abans o després. En este cas, igual donava, ja que tan sols hi havia una persona davant de mi i com que estava en pitjors condicions que les meues, li he passat davant, no perquè m'haja colat, més bé ha sigut perquè l'home havia tret la papereta que no tocava i, clar el torn era per a un altra taula i ha hagut de començar de nou.
Tornant a la maquineta d'expendre números, he de dir que no n'havia vist mai cap com eixa, tant petiteta i amb un monitor al seu costat que posava algunes indicacions no massa fàcils d'entendre, per confuses. Les de Correus són molt fàcils, però esta, tot i l'aspecte que tenia, no ho era. La funcionària que estava al seu costat, bastant ocupació tenia amb el telèfon parlant amb alguna amiga, o vet a saber amb qui -encara que estes coses sols es parlen entre amigues o similars- que si el coloret del drapet que s'havia comprat tenia un detallet deixos que li dóna un aire més jovenívol, que si li anava perfecte amb un altre drapet que tenia de la temporada anterior, que si això, que si allò,... en fi, coses de la vida. I jo, mentrestant, sense poder preguntar-li res. Però com no vull acabar frustat i que cap màquina em domine, m'he posat a prémer tots el botonets que hi veia sens obtindre cap resultat positiu, àdhuc li he obert una tapa per veure-li les entranyes.
Desesperat com estava per no poder preguntar-li a la senyora o senyoreta, ni traure-li trellat a la maquineta, m`he girat cap a l'home que m'havia precedit, però que ha estat atés darrere, per allò que he dit abans. I l'home, sense parlar, com si tingués por de fer el treball de la funcionària, tan sols amb cabotades i assenyalant amb ullades, m`ha indicat que posara el dit a la pantalla del monitor. No se m'havia ocorregut, ja que això de posar el dit a la pantalla de l'ordinador no és cosa fina i em fot l'estètica quan algú ho fa. Però eixe era el camí i no hi ha hagut més remei que fer-ho. In spite of, com diuen els british, ho he fet i… voilà, com diuen els gabatxos, la maquineta m'ha tret el numeret tan desitjat. N’he tret dos, per si no acertava el que volia i em passés com a l’home esmentat.
Comentat el cas a la funcionària, ni s’ha dignat escoltar-me. Què anem a fer-li, el cas és que, tot i la funcionària, els papers han anat on devien. Ara a esperar que la instància-sol.licitud tinga els efectes oportuns.

dilluns, 1 de març de 2010

Paquito, i no el xocolater.

En esta vida, no acabes de sorprendre't mai i, un dia darrere un altre, van oferint-te notícies que no et deixen indiferent. En este cas, el protagonista no és altre que el nostre Paquito, i li dic Paquito, no en sentit pejoratiu, sinó com a reflex de la careta de bon xic amb què la natura l'ha dotat.
Com a bon polític ens presenta una iniciativa d'eixes que et quedes pensant i dient-te a tu mateix si ho has llegit bé, o si ens ha vist cara de faves i per això ens ho amolla: ni més ni menys que demanar a Madrid la liberalització de l'autopista del Mediterrani. O siga, que porten governant des del 95, s'han negat constantment a estes iniciatives, han concedit l'allargament de la concessió i ara ens ix amb esta flautada. Però, clar, ell sap que Madrid no ho ha d'autoritzar i per això va fregant-se les mans per tindre un altre “agravi” en compte a l'hora de sermonejar contra el govern central. Ai!, que se't veu el plomer. Estàs prometent un pont allà on no hi ha riu.
Però Paquito, no sols abandera iniciatives impossibles, també anticipa resultats electorals i els esgrimeix contra aquells que creu que són com la mosca “cojonera”, això si, sense tindre en compte què passarà amb ell quan Gürtel s'òbriga com una magrana. I esperem que s'òbriga, perquè si no, deixarem de creure en la justicia i en l'estat de dret.
Un altra sorpresa ha estat assabentar-nos que tenim un president pobre -encara que també pot ser un pobre president- sense recursos econòmics ni patrimoni; és a dir: que viu de la “caritat” i per això accepta regals, perquè el seu sou no li arriba per a tant. I nosaltres, que som roïns, li ho tirem en cara, no acceptem que li regalen trages per a eixir en representació oficial. Populatxo que som que no li agraïm la seua gestió.
Este pobre Paquito és digne de llàstima. Té un govern paralitzat, no sé si per falta d'idees o per falta de recursos per haver-se'ls gastat en altres coses. A nivell personal, no arriba a final de més, i això que ho té tot debades. Nega les salutacions a l'oposició perquè li diuen coses que no li agraden. Hauria de seure a la porta del supermercat amb un cartell que diguera: Sóc el president i no tinc diners. L'oposició no em respecta. Necessite la vostra ajuda.
Després de tot, si que sembla que tenim cares de fava, perquè els èxits els hi són rutilants i la cosa va en augment.