dilluns, 15 de febrer de 2010

Sense pensar-ho

No acostume a vetlar, però hui, pense quedar-me una mica més de l'habitual. Apague la tele una vegada vista l'Alqueria Blanca –confesse que m'ha enganxat esta sèrie- i com que els programes futbolers, esta nit, no són del meu gust perquè el València no va guanyar ahir, no hi trobe res d'atractiu, i, a més, el Barça ha perdut -no és que m'importe massa- em repateja que siga quelcom favorable als interessos del Madrid, doncs això: que no vull veure i escoltar tota la colla canallesca de periodistes madrilenys sentenciant la lliga a favor del Reial i omplint-se'ls la boca amb elogis cap a l'Atleti. És que veient eixes teles tan centralistes sembla que els dos equips capitalins juguen contra equips estrangers. I després, volen que estiguem enamorats d'Espanya.

Mira per a on, m'he posat a escriure de futbol i no era eixa la meua intenció ni de lluny, però les coses del directe són així. Volia escriure sobre altres coses, res en concret, simplement deixar lliure la imaginació i improvisar sobre la marxa. Jo i el teclat cara a cara, a veure què pot eixir en uns moments que, aprofitant el silenci de la nit, quan res et fa nosa, la ment et pot dur per camins que no hi havies pensat. El cervell, però, no para i no t'hi pots quedar en blanc en aquestes circumstàncies. És com si visitares el psiquiatra i et posares a parlar-li improvisant-ho tot. I en realitat, així sembla que és: un psiquíatra virtual.

Per què ara sóc aquí escrivint i no me'n vaig a dormir? No ho sé. És com un impuls que em dirigeix a fer açò, com si fruïra estant sol, els meus pensaments i jo. Les persones, de vegades, tenim actuacions que no segueixen la lògica i que trenquen els esquemes, com el que ara estic fent. Tot i que la lògica em diu que ara toca anar a dormir, no ho faig i em quede fins que els ulls se'm queden clucs. Ja veurem el temps que hi puc aguantar, doncs sóc persona d'esquemes ben definits en açò d'hàbits de vida.

Heu escoltat el silenci alguna vegada? Jo, ara, estic fent-ho. Ni veïns de dalt ni de baix, ni cotxes al carrer, ni músiques o veus llunyanes de cap televisor, tan sols el rum-rum que et produeixen les oïdes quan no tenen altra faena en què ocupar-se.

Res, que sense premeditació ni nocturnitat, m'he posat a dir disbarats tan sols pel plaer d'estar una estona en silenci el meu teclat i jo i vos assegure que ha valgut la pena.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada