dimecres, 10 de febrer de 2010

La cara tranquil.la de la ciutat

Ja tinc per costum quan vaig a València i acabe els assumptes pels que hi vaig, perdre'm pels carrers i carrerons del centre històric d'esta antiga ciutat capital del nostre malaurat (no sé si és el mot escaient o què) país. Em resulta plaent caminar, observar, recrear-me en eixos indrets dels que cada cop que hi vaig descobrisc algun detall que no l'havia vist en anteriors visites. Sempre et queda quelcom per descobrir. I és que esta València antiga té eixos agraïments per a tot aquell qui la recórrega amb esperit observador. Què diferent a fer un recorregut per la València moderna –que no dic que no siga interessant- lloc i escenari de tots els esdeveniments a què ens té acostumats el govern autonòmic.
Aquesta vegada, el meu periple ha començat pel carrer Hospital partint de Guillem de Castro. Restes de l'antic hospital donen nom a aquest carrer, al centre del qual unes terrasses habilitades per les cafeteries adjacents t'inviten a seure davall dels arbres que t'arreceren.
Una vegada creuada l'avinguda de l'Oest (Guillem de Castro), entres al carrer Músic Peydró, carrer aquest ple de botigues d'objectes fets de fusta. T'hi pots trobar quantitat d'objectes per regalar o per usar a casa.
Quan deixes este carrer, la plaça del Mercat et regala la vista amb el Mercat Central, la Llotja i l'església de los Santos Juanes. Dins del Mercat Central, la gran quantitat de parades van mostrant tots els productes alimentaris davall de la modernista estructura metàl.lica de la que sobreix una meravellosa cúpula en la nau central.
-Senyora, li robe eixe penjoll de cebes- li dic a una venedora apuntant amb la càmera fotogràfica. La dona a la que està atenent es gira cap a mi i m'observa una mica estranyada que fotografie unes cebes.
-Ja voldria vosté que tots els robatoris foren com aquest- li comente. A la qual cosa ella, somrient, assenteix, capficada com estava servint unes peces de fruita a la clienta.
Continue el meu recorregut dintre el mercat i en una de les portes, em creue amb la dona que estava comprant a la paradeta de les cebes. Com a salutació, em mostra un amable somriure al qual li corresponc complaent.
La llotja està oberta i aprofite per entrar. Turistes rossos, escolars de primària, alumnes de secundària i joves amb anoracs de l'Alinghi, són els que omplin l'interior d'aquest singular edifici, joia del gòtic civil. Ací et podries quedar fins l'hora de tancar contemplant tots i cadascun dels racons, cadascuna de les portes i finestres, el sostre entramat, les columnes en espiral, etc.
Continuant la marxa, tot just darrere la llotja, una ferreteria t'ofereix productes de tot tipus, molts dels quals estan penjats a les parets de l'exterior: cabassos de cautxú, garbells, aixades, pics, pales, forques ... I l'aparador principal no pot tenir més objectes, cadascun d'ells diferent a l'altre. Un entre tots em crida l'atenció: cogehigos, posa el rètol. Mirant-lo, penses que es podria destinar, a més de collir figues, com a trofeu del porter de futbol que més vegades ix, com popularment hom diu, a això, a collir figues. No tenim un trofeu Zamora al menys golejat? Doncs que hi haja un altre per al cas contrari. Li ho proposarem a Villar.
Són estos carrers la mar de tranquils, amb recoletes placetes que t'inviten a seure't i on sols et molesta l'inevitable pas d'alguna furgoneta de repartiment o cotxe veïnal. Encara que no et moleste, si que et crida l'atenció algun que altre fanàtic del mòbil que va parlant en veu alta, com un foll solitari, parlant-se a soles, sense cap inconvenient de què la conversa no siga privada. En aquest cas, l'usuari del mòbil, li deia a l'interlocutor que enviara a un tercer a “tocarse los cojones”, proposició que ressona dolenta al bell mig d'aquest carrer força tranquil.
El carrer Cavallers en deuria tindre molts per metre quadrat, degut a la quantitat de cases senyorials allí existents. Mirant a la dreta, aquest carrer desemboca al Palau de la Generalitat, on Forrest Camps rep les visites oficials.
Al seu darrere, s'hi troba el palau de la Diputació. Uns quants cotxes negres estan esperant que el senyor presi de la dipu en fassa ús. Això sí, no per anar a classe de Grau Elemental de Valencià, que falta li faria, sinó de visites oficials, encara que de vegades també isca a fer una mica el ruc, aquest Alfonso Rus. Mentres, els conductors enfundats en trages obscurs fan guàrdia junt als vehicles. Unes funcionaries apuren uns cigarrets en una de les portes posteriors. No tenen res a veure amb la de la cançó d'Alaska que diu allò de:
De noche soy otra mujer
me voy armada de cabeza a los pies
soy la funcionaria asesina
ya no me aburro jamás...
Em pregunte si els no fumadors també poden eixir uns minutets a prendre l'aire.
Torne al punt de partida passant per la porta romànica de la catedral, anomenada de Palau, on a eixes hores estan rodant unes escenes medievals d'una sèrie de televisió. De nou em clave en la voràgine de la ciutat moderna plena tota ella de sorolls i gent que camina afanyosa cap a les seues destinacions i on el soroll dels claxons i el grinyolar de les frenades hi són la música habitual.





















1 comentari:

  1. Si llegir-te és un plaer, quin goig seria acompanyar-te en aquesta sosegada i plàcida passejada.
    Quina enveja em dones. M'agrada la València que camina a pas lent i té el pols relaxat, la que s'allunya del rugir dels motors i la celeritat, i les presses. Aquesta València és la que molt poques vegades he gaudit. És la que estime i si m'anomenes la Llotja ja és massa per a mi. Pep

    ResponElimina