dijous, 18 de febrer de 2010

Crònica d'una...

Lentament va acabant-se, va perdent vigor, va arribant al terra per ja no ser mai més el que va ser. És com un globus que se li acaba l'aire i tu intentes que això no passe bufant desesperadament, amb totes les teus forces, però veus que és inútil, que no serveix de res; és, també, com voler omplir d'aigua un mar que va dessecant-se a força d'abocar poalets que sols serveixen per jugar amb l'arena.

Cada nova generació va perdent una mica o un molt d'allò que voldries que no sols s'hi conservara, sinó també que augmentara, que guanyara en billantor i esplendor. I veus que no és així, que no solament es perden mots, també ho fan els fonemes que ens caracteritzen.

Intentes resistir la decadència palpable i t'esforces per no tancar els ulls i veure't arrastrat i engolit per la força de la realitat que, sense pietat i amb la meninfotesa col.laboradora general va deixant-te tot sol, o escassament acompanyat , en la singladura d'una nau que va directa al naufragi sense remei.
Penses que l'herència rebuda va diluint-se fins quedar en una vaga imatge impresa en la toponímia i en la genealogia que, també, el pas del temps va transformant-la i adaptant-la a les característiques morfològiques de la nova manera d'expressió.

I arribat a aquest punt, t'envaeix la sensació de pertànyer a una de les últimes generacions que la usen i que no volen el seu final. Tammateix, eixe esforç resulta inútil perquè no es tradueix en avanços i veus com l'aigua va pujant de nivell i els compartiments de flotació van inundant-se fins que, més prompte que tard, acabarà d'enfonsar el vaixell.

M'esforce perquè l'optimisme em fassa veure la situació de millor manera, però ixes al carrer i la música que t'arriba és la d'una marxa fúnebre que preludia el soterrament sense remei de la nostra llengua.

Amb aquestos escrits, mantenint-me fidel a allò que he heretat, pretenc abocar eixe poalet d'aigua a la dessecada mar sabent que no serveix de res, que cada vegada està més seca i que si vull aigua, hauré de canviar de mar. Però no ho faré.

4 comentaris:

  1. No hi existeixen projectes de normalització lingüística ?

    ResponElimina
  2. És llastimós que no es conservi el patrimoni d'una ciutat.
    Tal vegada els vostres representants als ajuntaments donen prioritats a altres coses...Igual i heu de cridar més.

    ResponElimina
  3. Existeixen projectes de normalització, existeix Llei d'Us i Ensenyament, però la pràctica del carrer és la de passar-se'n al castellà

    ResponElimina
  4. Tal vegada s'hauria de fer campanya, fent raonar sobre la prepotència de passar-se al castellà quan l'interlocutor entén el valencià.
    És com si el castellà fos ruc.
    Aquí cada vegada estem més conscienciats per a què això no passi.
    Tot camí té un procés, Carles. Les llengües no moren així com així.

    ResponElimina