divendres, 29 de gener de 2010

Petit homenatge



Azmet Ayat, fill de Kat Ayat, fill deYusef Ayat, estava assegut a la taula d'una cafeteria del Raval. Acabava d'arribar de les terres que son pare li havia encomanat encaridament que visitara quan tornara de nou a Gandia, on ara vivia i havia trobat feina en una fusteria a les rodalies de la ciutat.

Azmet era un xicot que aparentment no es diferenciava gaire de qualsevol altre del terreny. Els seus trets eren d'allò més normal, i res no feia pensar la seua procedència magribí. Azmet recordava totes aquelles velles històries que son pare li havia contat, el qual també havia escoltat de son pare, i aquest altre de son pare, fins remuntar-se a l'octubre de 1609 quan els seus avantpassats van haver d'eixir repentinament d'un llogaret anomenat Benillup, a la Vall de Perputxent, a una trentena de quilòmetres de la seua actual residència.

Mentre consumia la cigarreta i bevia un te recordava tot el que li havien transmés quan ell era encara un xiquet. Tan sols estava a escassos metres del riu Blanc, riu que baixava les aigües procedents d'aquella vall tan volguda on havien viscut durant generacions i generacions els seus avantpassats.

Ara, ell estava ací, i pensava quan diferent hauria estat la seua vida dels seus si res de tot allò haguera succeït. Res no els quedava del poc que van poder conservar en aquells nefastos dies. Tan sols una vella i antiga clau guardada en un petit atuell de fang d'autèntiques característiques andalusís, la qual havien anat transmetent-se de generació en generació. Era la clau de la casa que havien hagut d'abandonar d'arrapafuig

Intentava posar en ordre tot el munt de vivències i sensacions que havia tingut en la seua visita a Benillup. Allí havia imaginat la xicalla corrent, apropar-se al riu, nadar en aquelles aigües, mirar la famosa cova que domina l'indret i contar-hi alguna que altra història de tresors amagats. Imaginava també els seus avantpassats conreant eixes terres de regadiu tan fèrtils, i guanyant terreny a la muntanya a base de construir murs de pedra per abancalant-la. Recitava de memòria els diferents nuclis de població que havia aprés de boca del seu iaio quan els hi contava historietes que també havia escoltat del seu.

La mirada a una vall tan aïllada i guardada pel Benicadell, la Safor i l'Albureca era com un remolí que l'absorbia i l'integrava en el paisatge i en la història del lloc. Imaginava Al-Azraq -aquell visir encara viu en el record col.lectiu- des dels merlets del castell de Perputxent, arengar els habitants contra l'invasor cristià. Veia també, al mes amunt de la serra d'enfront, el castell d'Al-Marïyäyn, talaia des d'on albiraven i comunicaven a base de fogueres els moviments de les tropes d'aquell rei cristià que va acabar amb el seu món musulmà.

Eren històries i tradicions orals que havien conservat, les quals anaven transmetent-se de pares a fills, i constituïen tot el llegat d'allò que havien sigut i del lloc on havien viscut. Massa temps feia; tot i això, el rècord romania viu, d'ahí que son pare li havia demanat encaridament que no deixara de visitar eixa benvolguda i enyorada vall.

Les històries d'allò que foren i els sentiments d'haver-ho perdut se li amuntegaven i no podia deixar d'emocionar-se fins vessar unes tímides llàgrimes recordant l'eixida tan traumàtica de tots aquells avantpassats, habitants d'aquelles terres, carregats amb el que podien portar, assaltats pels camins, humiliats pels mariners dels vaixells en què eren transportats, conduïts com a bestiar i deixats a la seua sort en unes terres inhòspites i estranyes.

Reuniria tota la informació gràfica possible i la mostraria als seus quan hi tornara. Estava segur que s'emocionarien al veure les terres de les que havien estat pobladors des de bell antuvi, i de les que tant havien sentit parlar i en conservaven ben viu el rècord a mode de tradició oral. Ara, aquell espai imaginatiu s'hi voria traduït en imatges concretes.

Acabada l'estança a la cafeteria, alenà intensament i s'alçà. Tenia la sensació d'haver complit un deure. A través dels seus ulls, allò que fou seu en un passat tan lluynà retornava d'alguna manera a integrar-se en totes les generacions que havien estat arrancades de la seua terra.









2 comentaris:

  1. M'ha agradat molt aquest retrobament. Imagine com esdeu sentir u quan li diuen que deixe sa casa, tot per el que ha lluitat fins i tot, els morts, per marxar a terres llunyanes, sabent mai més tornaràs a xafar la terra que et va veure naixer.

    Si el puc ajudar en alguna cosa, no ho dubtes.

    ResponElimina
  2. Després d'haver publicat aquest relat, buscant per internet trobe el següent:
    Éste es el caso de la familia de Hayat Dinia, y de otras apellidadas Molins, Ronda, Córdoba, Toledano o Vargas, que aunque llevan cuatro siglos afincados en Rabat, aún conservan las llaves de sus antiguas viviendas de la Marina Alta, todas ellas desaparecidas o en ruinas.

    Orgullosos de sus orígenes, tal ha sido su afán de conservar su legado histórico, que estas familias han conformado un clan al casarse entre sí. De hecho, sus rasgos son más claros que los de sus vecinos, y muy parecidos a los valencianos. Incluso abundan los rubios con ojos azules.

    La ilusión de Hayat Dinia, que estos días está descubriendo por primera vez las tierras de sus antepasados, es que se repare el error histórico que entonces se cometió al expulsar aquellos ciudadanos únicamente por causa de su religión, y que de alguna manera se reconozca que sus orígenes.

    Hayat Dinia, cuyo apellido delata claramente su vinculación con la capital de la comarca, enterró hace pocos días a su padre. De su visita a Denia se quedará con un poco de tierra para mezclarla con la de la tumba de su progenitor, y lanzará de éste un fular al Mediterráneo en homenaje a los cerca de 100.000 moriscos que en sólo tres meses fueron expulsados de País Valenciano por aferrarse a su idioma y sus costumbres.

    ResponElimina