dimecres, 6 de gener de 2010

Reflexions sobre un 25 aniversari


Lig que enguany serà el 25é aniversari del començament de les trobades d’escoles en valencià. No m’havia parat a pensar-ho, vint-i-cinc anys ja i encara estem com estem, és a dir, que la nostra llengua continua essent una llengua minoritària i reduïda, quasi exclusivament, a l’ambit rural.

És veritat que hem avançat molt. Impensable quan jo vaig començar la meua tasca docent a L'Alqueria d'Asnar. Aleshores, el valencià era solament llengua vehicular i únicament en aquells cassos en què el docent li tenia estima. En els altres, ni això. Eren els últims anys del franquisme, i la cosa estava complicada.

Quan s'hi va produir el canvi en el govern d'Espanya (1982), el PSOE, pressionat pels moviments nacionalistes i pedagògics protagonitzats, sobre tot pels docents, va crear la Llei d'Ús i Ensenyament amb la qual cosa, el valencià que venia de les catacumbes i única i exclusivament impulsat per la gent que l'estimava, va sorgir amb ímpetu i es va generalitzar en la pràctica totalitat de les escoles de les comarques valencianoparlants. És en aqueix escenari on naix el moviment de les trobades, que són com les “fires”anuals de la llengua. Un espai i un lloc de reunió d'aquelles comunitats escolars que havien vist en l'escola el lloc escaient per recuperar una llengua que anava perdent-se ràpidament, començant per les grans ciutats i escampant-se, com una taca d’oli, a les zones rurals on encara es conservava el seu ús oral amb normalitat.

Però -sempre hi ha un però- el que estem vivint ara, no és una situació de recuperació i de normalització total de la llengua. A mi em fa recordar eixos malalts terminals que estan enganxats a la vida mitjançant tubs i màquines auxiliars que no fan altra cosa més que perllongar una vida artificial irremeiablement condemnada a desaparéixer. Veus com generacions d'alumnes escolaritzats en valencià tenen molt poques facilitats per continuar el seu període de formació en la llengua que foren escolaritzats i, fins i tot, tenen moltíssimes dificultats en expressar-se en eixa llengua. No són un element revitalitzador del valencià que introduesca massa canvis en l'eliminació de castellanismes que aquest idioma ens aporta. El castellà segueix guanyant terreny dia a dia fins que acabe amb nosaltres. Cada dia, més xiquets parlant castellà; cada dia més joves que no l’utilitzen; cada dia, més iaios soltant “espardenyades” als nets

Així doncs, hem de contemplar com l'ús del valencià està entrebancat i com has de tindre les idees ben clares i ben assumides al hora d'utilitzar-lo en qualsevol dels àmbits en què ens movem. Sols has de començar a usar-lo de manera normal, com si fos la llengua de tots, i veuràs que prompte t'adones que no és així, que eres un element rar dintre la fauna humana d'aquest país.

Quan encara estava en el món de la docència, semblava que sí, que la llengua estava bastant normalitzada; però, tan sols era un miratge. Ara, que pertanc al món real (ja veus, com si el món docent hagués estat com viure a una bambolla) i en alguns dels llocs que sovintege, veig amb tristesa que si parles en valencià, no eres de l'agrat de molts i si n’escrius, sembles una cosa rara.

És un fet més que notori que a les nostres grans ciutats, el valencià únicament es conserva com a residu en les capes més envellides de la població autòctona i en les ciutats de tamany mitjà, cada vegada va desapareixent més entre la població (ho puc comprovar fefaentment a Gandia, on visc)

Vint-i-cinc anys han estat massa anys per estar encara on estem. El meu dubte és si en altres 25 anys estarem on estem o, pel contrari, el valencià serà ja una llengua morta, es a dir, com el llatí a l'edat mitjana, que era la llengua de la universitat i dels àmbits més cults, però no la del poble. I pels símptomes que s’aprecien, així ho sembla: és llengua cooficial en butlletins i altra paperassa oficial. En els mateixos despatxos on es redacten, la llengua parlada és el castellà. Al si del govern autonòmic, la llegua emprada és el castellà. Els mateixos que s’omplin la boca dient que estan augmentant el seu aprenentage entre la població, parlen en castellà als seus fills, etc, etc.

En aquest tema, confesse que sóc pessimista, molt pessimista. M’agradaria no ser-ho, però no puc defugir-me’n veient aquest panorama. Si algú té alguna altra visió més positiva, que la faça palesa perquè jo no la veig enlloc.


1 comentari:

  1. M'identifique molt amb el que has escrit i penses,jo també hi ha dies que vec l'assumpte de la llengua molt però que molt negre....
    Vaig molt pel sud i allà la cosa ja no és ni negra,només hem recomforta vore que a pobles com Crevillent,Monòver i el Pinós encara es manté prou la llengua,però són poques excepcions...

    Les ciutats quan es fan grans com Dénia,Calp,Gandia,etc la gent jove no sé perquè comença a parlar en castellà,serà la moda? ai senyor ara que la llengua s'estudia,és oficial el valencià i també s'utilitza més que mai als mitjans(internet i algo a canal9) i resulta que va a menys.....
    hui ho vec molt negre però sempre et trobes a gent en llocs on no es parla el valencià pràcticament i eixe dia t'animes novament..

    ResponElimina