dimecres, 27 de gener de 2010

En espera de l'anticicló i el trellat

Ja ens estem passant una mica amb tant de dia sense vore el cel blau. Com deia la cançó: plou, plou, tot és núvol i gris... I situats en aquest ambient de grisors, els polítics mostren també la seua fosca grisor en les seues actituds i posicionaments front els problemes que afecten la població i que en són el pa de cada dia.
A mesura que els xàfecs van caient al terra, les declaracions, contradeclaracions, actuacions i visions polítiques de la realitat dels nostres representants cauen també com botifarra a la cendra. Tanmateix, ells viuen en una bambolla i sembla que no vullguen assabentar-se del que pensem els qui anem a ras de terra i que som, en definitiva qui anem a donar-los o llevar-los els vots, o en el pitjor dels cassos, que els puguem donar l'esquena i deixar-los parlar com a folls absents de la realitat ignorant els seus discursos carents de tota lògica.
Ja ni uns ni altres es mostren capaços de solucionar-nos cap problema. És més: encara en creen on no n'existeixen. Com deia aquella pintada que he llegit per ahí: com vols que els polítics solucionen el problema si el problema són ells?
I mentres tant, continua plovent. Unes lleis penals que no aporten res de positiu a l'“alta”delinqüència; una visió de la immigració totalment distorsionada, electoralista i plena de despropòsits en un sentit i en l'altre; unes actuacions envers l'energia nuclear carregades de demagògia i oportunisme polític; una presentació de candidats a les pròximes eleccions per part dels partits majoritaris que no agraden ningú; una decadència de valors altament preocupant; i un llarguíssim etcètera que no n'acabaríem.
I la pluja va regant en excés fins desbordar rius i rierols. Monyicots que es burlen de la policia i dels jutges; pares i mares defensant més enllà de tot límit els drets i capricis dels seus fills, però no les obligacions; líders polítics que ens volen amagar dolentes realitats palpables o fugen cap altres terres quan han de donar raó d'algun problema o actuació.
I la gent que ja es veu aigua al coll amb tan d'atur, amb tant d'emigrant que amb l'il.lógica excusa de què tots caben, omplin barris i carrers malvivint com poden i sense que es regulen aquests fluxos migratoris, per altra banda, tan necessaris.
Situats en aquesta borrasca, esperarem -l'esperança és allò últim que es perd- no que els problemes es solucionen, sinó solament que s'hi reconeguen.

2 comentaris:

  1. Hi ha molts fronts oberts, Carles. Tant de bo que la calma arribi a tots ells.

    ResponElimina