dimecres, 13 de gener de 2010

Èol

Després d'alguns dies de mal oratge -segons s'entenga això del mal oratge, perquè mai no és bo o dolent per a tos alhora- hui semblava que el dia eixia d'alguna manera radiant. A les primeres llums, ja es veia el cel blau i net de núvols, per la qual cosa m'he decidit a fer una eixideta amb la bici que, pobreta, ja portava massa dies tancada i sense airejar-se. No era culpa seua ni meua. Era culpa d'aquest oratge tan rar que ens està fent des de ja no sé quan.
Després de preparar les coses, he eixit; l'alegria, però, m'ha durat poc; han començat a aparéixer nuvolades d'eixes altes i fines que no porten aigua, però que presagien eixe element que tant odie i que m'irrita tant: el vent . Ja sabem ací com se les gasta Èol quan ve d'Almansa. Almansa no n'és culpable; tan sols és un lloc en el seu recorregut. Aquest camí que fa Èol –coincidència o no- és el mateix que ens ha fet tan de mal al llarg de la història. Ja sabem allò de quan el mal ens ve d'Almansa, a tots ens alcança.
Com dic, les nuvolades han cobert el cel i, ben prompte, massa i tot, he rebut la ingrata visita eòlica en forma de ratxes fastigoses que et feien agarrar ben fort al manillar si no volies besar el terra. Tot i això, he pensat que devia continuar, encara que tan sols estava a escassos quatre quilòmetres de casa. Èol no havia de poder amb mi. Faltaria més!
La direcció que portava, al meu parer, era la correcta, és a dir, que anava en contra d'ell. Si es fa així, és millor, ja que les forces estan intactes i pots lluitar més bé en contra seua. Tot és qüestió de paciència i agarrar-se el camí com una tranquil.la i esforçada pujada a l'Angliru, tot pensant que a continuació ve la baixada i el viatge serà debades.
Després de passar per Marxuquera, m'he endinsat cap a les portes de la Vall d'Albaida que és el lloc per on Èol fa acte de presència i, amb força, entra a la comarca saforenca arrasant tot el que es pose pel davant, o almenys ho intenta.
He procurat alleugerar-me una mica d'ell entrant pel camí del Borró a Ròtova (per cert, quin congost més bonic aquest, per on el riu Vernissa s'obri pas en el seu trajecte entre Almisserà i esta última població) i, en va, doncs venia canalitzat per eixa vall i encara semblava més impetuós.
No m'ha importat. Sabia que arribaria a Lloc Nou de Sant Jeroni ben aviat i allí em faria amic d'Èol posant-me al seu favor. I així ha estat. Èol m'ha impulsat com a un vaixell amb les veles desplegades sentint-me confortat per la seua inestimable ajuda de tornada cap a casa.
Arribat a aquest punt, penses que, en la vida, les coses bones costen d'aconseguir. Que cal esforçar-se, lluitar i treballar per tal d'abastar-les. No venen regalades com alguns creuen. Sabem que, després de la lluita, ve el descans; després del treball, la recompensa. I tot plegat, quan fas les coses que pertoquen, et ve la satisfacció.

5 comentaris:

  1. I amb vent o sense, una passejada per la Vall d'Albaida sempre és un bé de déu.
    Salut i Terra

    ResponElimina
  2. Hi que ho digues, Francesc, La Vall Blanca es quasi la meua comarca. Per accedir a la meua terreta he de fer-ho habitualment per eixa, a banda que alguna arrel tinc d'ahí (la meua àvia materna era de la Pobla del Duc)

    ResponElimina
  3. M'ha agradat la teva passejada en bicicleta lluitant contra el deu dels vents.
    Trobo intel-ligent que al final seguissis el que marca la dita i t'unissis a ell. De vegades, les millors batalles són les que no s'han de lluitar.

    ResponElimina
  4. T'anava a dir una cosa semblant a la que diu la Pilar, allò que als bons navegants, els déus sempre els ajuden, així que ja no t'ho dic :)

    Gràcies per visitar el meu blog i quedar-t'hi, jo també et segueixo i així et podré anar llegint.

    Un petó des del meu mar.

    ResponElimina
  5. Espere, ací, al meu lloc llegir amb fruició els missatges que m'arriben des del teu mar.
    Salutacions

    ResponElimina