divendres, 31 de desembre de 2010

Any Nou

Roda i volta, els esdeveniments van succeint-se en el cercle del temps. Tot és cíclic, com una sénia que va girant sobre si mateix repetint infinítament els moments.
Ja estem altra vegada acabant l'any quan fa un no-res brindàvem amb vins escumosos i se'ns entravessaven els grans de raïm de manera afanyosa amb l'objectiu de donar compte d'ells al ritme d'unes campanades que indicaven que açò s'acabava.
Però no és així: ni s'acaba ni comença, simplement continua És la roda del temps que ens mostra el que li hem encarregat per jalonar-lo. I mentre el temps gira i gira, nosaltres anem consumint etapes d'una manera rectilínia sens possibilitat de repetir-ne.
Durant aquests dies del solstici hivernal, aprofitant les poques hores de llum solar, li hem assignat al temps que ens recorde que un nou cicle està començant i, amb ell, desitgem que tot siga millor –almenys no pitjor- del que ha estat fins ara. Ho farem palés a tothom, siga qui siga, i d'una manera conscient o inconscient a base de repetir frases fetes carents , moltes vegades, de contingut.
Ara iniciarem un nou període que sabem acabarà i tornarà a començar, al contrari que nosaltres, que ens haurem deixat una part nostra en el recorregut perdent-la per sempre.
I de tot cor, Feliç Any a tothom i procurem tenir present que és millor donar vida a l'anys que no pas més anys a la vida.

dijous, 23 de desembre de 2010

Una sèrie de TV


Acabe de veure el segon i últim capítol de la sèrie “Tarancón, el quinto mandamiento” i he de dir que la sèrie ha estat molt curta, necesistava de més capítols per poder donar a conéixer la tasca tan important que va estar realitzada per aquest cardenal tan poc a l'ús a l'Espanya franquista.
Sens dubte, aquesta sèrie m'ha transportat a través del túnel del temps a aquells anys tan plens de silencis forçats, de temors continguts, d'esperances il.lusionants i de noves realitats encetades amb esborronadores emocions derivades de la nova situació de llibertats i democràcia. Acabàvem de deixar al darrere un temps fosc que havia devorat la nostra infantesa i joventut i ens havia fet viure en un estat d'adoctrinament monolític en el que res podia ser canviat i on tots devíem mirar en la mateixa direcció.
Quan de temps ha passat i pareix encara l'altre dia. Ara, però, totes aquelles esperances i il.lusions van transformant-se en desenganys causats per una classe política que no té res a veure amb aquell exèrcit de joves sortits dels moviments i grups de renovació social i política que volien canviar totes les estructures d'aquest estat instal.lat en una via, fins aquells moments, de direcció única.
La famosa frase d'Alfons Guerra “Vamos a poner a España que no la va a conocer ni la madre que la parió” s'ha complit, però s'ha complit, per desgràcia, tant en sentit positiu com en negatiu. En positiu, no té res a veure amb aquella societat en blanc i negre, uniformada i uniformadora, i en negatiu, la presència de trepes, vividors i desvergonyits que emparant-se en el règim de llibertats politiques, s'enriqueixen a costa dels ciutadans volent fer-nos creure que treballen pel nostre benestar social.
Les il.lusions, com els éssers vius, naixen, creixen i moren i, si no canvien les coses, totes les que teníem van apagant-se i esvaint-se. Si no hi ha alguna renovació o canvi en l'estat actual de la societat, acabaran desapareixent i ja tot ens donarà el mateix.

dissabte, 18 de desembre de 2010

Viatjar amb altres ulls

Hem iniciat les activitats del Club Geomajors del Centre Internacional de Gandia pertanyent a la Universitat de València, amb l'activitat consistent en la primera eixida de camp, la qual tenia per objectiu conéixer les transformacions paisatgístiques en els ecositemes litorals, tot sota el suggerent títol de: Un altre mode d'anar de Gandia a València.
En efecte, ha estat un mode totalment diferent de realitzar eixe viatge, no sols pel recorregut -que ausades que ho ha estat- sinó també per la problemàtica que presenta aquest territori de la façana litoral i prelitoral del golf de València.
La manera més racional de mampendre aquest recorregut seria la de seguir el traçat de la N-332 o la d'utilitzar el recorregut de l'AP-7. Però, no, en aquesta ocasió hom ha optat per seguir la ruta de Barx, fent una parada a la zona de Marxuquera on un tècnic municipal ens ha explicat tota l'actuació d'ordenació del territori que s'hi està portant a terme per tal de regularitzar el procés espontani d'urbanització que s'hi havia produït des de feia molts anys. I aquestes coses ja sabem quines conseqüències socials comporten, sobre totals qui s'hi veuen afectats
La parada següent ha estat a l'Avenc de la Donzella, avenc que serveix de col.lector de les aigües pluvials de tot el polje de Barx-La Drova, aigües que afloren més avall, a la Valldigna, a mode de riu (el Vaca) i diferents fonts al llarg del massís del Montdúver. Molt a prop d'allí, una centenària quercus ilex, carrasca bellotera per als amics, perllongava la seua ombra en aquest solejat dia.
Tot després de baixar el port de Simat, amb excel.lents vistes de la vall -recomane aquesta ruta a tot aquell qui no la conega- ens hem dirigit a la platja de Tavernes de la Valldigna. Allí, l'arquitecte municipal ens fet una completa exposició dels projectes destinats a la transformació de tot aquest espai litoral i prelitoral. Em crida sempre l'atenció l'interés de tothom per rubricar tota aquesta classe de projectes urbanístics amb “i farem un camp de golf”. El golf, la panacea, el recurs perquè tinga èxit tot PAI, però que pot ser no s'hi tinga en compte l'handicap i després n'hi haja alguna sorpresa. En defensa del golf he de dir que tinc una amiga que -tret d'algun esporàdic intent de fer esport- ha passat de fer vainica a la pràctica d'aquest esport.
Continuant la ruta hem visitat el castell de Cullera, en fase de reconstrucció, seguint les explicacions de Quique, arquitecte municipal. Tota una amplíssima panoràmica de la Ribera Baixa, de la desembocadura del Xúquer i de la costa meridional del Golf de València (res a veure amb l'anterior golf) és el que podem observar des d'aquesta talaia usada com a tal des què els humans habitaren aquestos indrets.
El programa era més extens, però el dia és curt i, a poqueta nit, encara hem pogut rebre informació in situ de la transformació que ha estat feta de la zona de la Punta, en les immediacions del port de València. Tenint en compte el principi de la degradació ambiental intencionada, han aconseguit que desaparega l'horta per a fer, de moment,... no res. No sé si en un futur aquest espai serà utilitzat per al que ha estat programat o morirà d'abandó.

diumenge, 12 de desembre de 2010

Diumenge


Diumenge, des de sempre, un dia no massa “alegre”, sobre tot quan arriba la vesprada i veus que el cap de setmana està diluint-se com un terrocet de sucre en un got d'aigua. Ara, però, ja no m'importa ni gens ni mica –no sé, ben cert, si n'estic massa segur- però et queda eixe atavisme clavat a les neurones i no pots evitar una certa melancolia que no té res a veure amb la bilis negra a la que li atribuïen els antics eixe estat d'ànim. Més bé ve provocada perquè se t'hi presenta un panorama de varis dies durant els quals no manes de tu i has de fer el que tens obligació de fer. Abans, les obligacions les tenia, com aquell que diu, per decret-llei; ara, en canvi, hi són buscades, volgudes i servides a la carta. Són com el que va al restaurant i en lloc de demanar el menú del dia, demana la carta i se n'hi confecciona un al seu gust, encara que estiga compost per un ou caigut i un parell de llonganisses i botifarres. Qui ha dit que ha de ser necessàriament un menú d'elaboració ple de mariconadetes enrotllades, cobertes d'alguna salseta exòtica de colorets, servides amb uns plats de disseny on en un d'ells cabrien totes juntes sens necessitat de traure tota la col.lecció de la vaixella?
Tornant al diumenge, que això és l'objecte d'aquest escrit, i quedant-nos al matí, la gent se la munta de bo i manera que les activitats siguen variades. Parle de la gent ”normal”, no de la gent que té una espècie de malaltia anomenada “joventut”, malaltia que se'ls curarà amb el temps –malament si no ocorre així- que eixos se'l passen dormint la mona que han arreplegat en les darreres nits de “vino i rosas” i d'hectòmetres cúbics de beuratges de dubtosa composició ingerits a base d'abocar-los amb embut per dirigir-los directament a la seua destinació i amb els efectes oportuns.
Doncs bé, com hui no hi havia cap programació feta, hem sortit en pla de caminada i, després de recórrer uns deu quilòmetres, hem passat per les paradetes gastronòmiques muntades al Passeig i no hi hem pogut resistir la temptació d'adquirir uns formatges de Callosa d'En Sarrià i uns embotits de Petrer. A continuació, en casa, i per iniciar la llarga i avorrida vesprada d'aquest diumenge de tardor, hem fet el tast d'eixos productes que no tenen res a envejar a les composicions de disseny gastronòmic de les que hi parlàvem abans.

diumenge, 5 de desembre de 2010

Passeig dominical

Pujant per la carretera de Gandia a Barx, tot just arribant a l'alt de la Drova, una zona adaptada per aparcar i una casa ens indiquen que estem al centre d'interpretació del paratge natural del Parpalló-Borrell. Prenent la pista forestal que parteix d'aqueix lloc, ben prompte arribem a la cova del Parpalló, un dels referents més importants de l'art en el paleolític europeu. Malauradament, no hi podem accedir per estar protegida per una tanca metàlica, doncs és l'única manera d'impedir que els desaprensius vagen apoderant-se del material que hi pogueren trobar. Encara així, sempre hi ha qui traspassa aquestes barreres i res ni ningú els són obstacle per apoderar-se del patrimoni de tots.
Des d'aquest lloc, en la cara sud del massís del Montdúver -el millor representant de la geomorfologia kàrstica del País Valencià- obtenim unes esplèndides vistes del Montgó i del cap de Sant Antoni, de les carenes muntanyoses de la Safor i la Marina i de l'espai més pròxim, com és la raconada de Marxuquera.
Anem accedint i observant les restes encara molt paleses del darrer incendi forestal provocat en la cara nord i les flames del qual van arribar fins aquesta part. Les antenes de radio-televisió s'enlairen cap el cel des del més alt d'aquesta muntanya trencant l'estètica natural que ens haurien d'oferir els 841 metres d'aquest massís cretàcic abundant en dolines i profundes simes que van jalonat el camí. A la dreta i amb un camí de fort descens, arribaríem a la font del Garrofer.
De sobte, el camí s'hi transforma en una empinada senda que ha estat adaptada amb alguns graons i una indicació ens diu que per allí arribarem al Coll de la Rafela, des d'on una impressionant vista de la zona de marjaleria i de les monstruositats urbanístiques de la platja ens faran veure com la mà humana és capaç de tirar per terra tot el que la natura ha estat construint al llarg de milions d'anys.
Aquesta és una agradable passejada apta per a qualsevol persona per un dels paratges natural més bonics d'aquestes terres de les comarques centrals valencianes.

dijous, 2 de desembre de 2010

L'hora del café


Diuen que el café té unes qualitats molt bones per al sistema immunitari i també serveix de protecció per algunes classes de càncer; sempre, però, cal consumir-lo amb moderació, com quasi tot, perquè la moderació és el fidel de la balança que ens permet fer de tot, menjar de tot, beure de tot i que no et senta res malament. Tanmateix, que difícil resulta, de vegades, ser moderat en tot.
El café aporta, també, altres qualitats que no li són intrínseques, però que sorgeixen al seu voltant, es a dir, que amb l'excusa del café realitzem unes activitats socials, que ben bé podrien estar dutes a terme per altres motius. El café ha esdevingut un mot, el significat del qual ultrapassa l'objecte físic d'una tasseta plena d'un líquid negre, que segons com s'hi prepare, presentarà una atractiva capa d'escuma marró, per a convertir-se en la designació d'eixe moment que sovint utilitzem per fer un recés en el treball quotidià, per fer una quedada o, simplement, per seure's a una terrassa i veure qui passa.
En eixos moments del “café” solen sorgir converses de tot tipus. Hi haurà les clàssiques “marujades”, hi haurà discussions polítiques , hi haurà intercanvi d'opinions, hi haurà tants altres temes, que sempre s'hi queda curta l'hora del “café”.
Aquest “hora” és un dels moments més desitjats de tot el dia perquè suposa l'alliberament de la tensió a la que et somet l'obligació del treball o de l'activitat que t'hi trobes realitzant. En aquesta hora arribes a conéixer eixe o eixa company o companya que està segut tres fileres més avant que tu i que d'altra forma quasi com arribaries a saber ni com li diuen. A més a més, van configurant-se els diferents grupets que, per altra banda, són inevitables quan convius en un gran grup.
Surten afinitats que semblen impossibles en altres circumstàncies i que farien saltar espurnes a la més mínima divergència, però, no saps com ni perquè, eixes diferents maneres de pensar i de contemplar les coses, no hi són obstacle per tenir unes relacions de companys d'allò més agradables.
El café, quins estranys companys que fa!

dilluns, 29 de novembre de 2010

Plou, plou


Ja cauen gotes,
ja plou, ja plou,
regalims d'aigua
ho han mullat tot.

Així ha començat el matí, mullant-ho tot, però sense més. I com tots els dies aprofiten per alguna cosa, ho hem fet per a anar a la biblioteca municipal i recórrer les seues prestatgeries que ben assortides de llibres i material audiovisual es troben.
Hem tornat un llibre i hem iniciat el recorregut per les diferents seccions, sens rumb fixe, deixant-nos portar per la curiositat dels formats, títols i altres elements que ens pogueren cridar l'atenció. La bibliografia en la nostra llengua (quin dia li posarem un nom i l'anomenarem com cal, encara que no tinguem problemes per dir-li al pa, pa i al vi, vi.) és força abundant i aquest fet ens portava a reflexionar si amb un altre color polític a l'ajuntament gandià hi hauria tanta oferta literària en aquesta llengua. No sé, no sé si se'n produiria el fet; coneixent la percala pepera, amb l'encabotament per trobar diferències i dir-nos que allò que ve del nord és dolent, ho pose en dubte. Sols cal imaginar-se Rus llegint -si ho sap fer- titols i fent una foguera amb ells. Tal vegada, de literatura valenciana apropada al món popular, eixe que hom sol emprar als sainets i que prolifera al món faller, si que n'hi hauria; de l'altra, la culta, la que no distingueix si està feta ací, al principat o a les balears, pense que tindria problemes. Afortunadament, estem parlant de ciència-ficció i la realitat és la que és: que no hi ha cap problema per llegir el que ens agrade, estiga escrit en la llengua que siga.
A un replanell de l'escala, hi havia un expositor amb llibres d'Isabel-Clara Simó, l'alcoiana que resideix i treballa a Barcelona. Després de fer-ne una ulladeta, ens hem dit: no cal pensar-ho gaire. N'agafem dos de curtets i en tenim per a passar aquestos dies que ens esperen de fred i pluja. Ens ha cridat l'atenció “Hum...Rita! l'home que ensumava dones” i “Alcoi-Nova York
De tornada a casa i com plovia i no portàvem paraigües, hem hagut d'utilitzar l'autobús. Hem obert un diari local i una notícia encapçalava la secció cultural: “Isabel-Clara Simó i Anna Montero protagonistes dels premis literaris” Foren destinatàries dels Premis Literaris de la Ciutat de Gandia 2010. En concret, a Isabel-Clara, li atorgaren el de Narrativa Joanot Martorell.
Entre gotescauen, subanestrujenempujenbajen i escrivint aquestes línies, hem passat un matí de pluja fastigosa - encara ho fera amb abundància- i fred. No passa res, cal adaptar-se a les circumstàncies i al mal temps, bona cara.

dilluns, 22 de novembre de 2010

Déu, quina coentor!


Cada dia va a més. La gent ho necessita. No sé què pot significar, però alguna idea sí que en tinc. Eixa afició als gossos a la que la gent va adherint-se cada cop més, presenta, en alguns cassos, unes actituds que em semblen rares. Els protagonistes actuen pensant que és el que toca fer, però jo, què voleu, ho veig des de fora com una acció coenta, sense trellat, irracional, producte d'un acomplexament lingüístic de cavall. I és que no és per a menys.

No em referisc a eixes actituds incíviques que molts amos de gossos toleren als animalets, que pobrets, com correspon al seu nivell de raonament, no saben que això no està bé: regar portalades i abandonar les mones de pasqua en la via pública, allò que els anglesos diuen we-we i poo-poo. Açò seria un altre tema amb molta molla.

El que em mou a escriure no és altra cosa que eixa --no trobe la paraula exacta per definir-la-- actitud d'alguns amos/es de mascotes que estan parlant amb tu en la nostra llengua habitual, valencià, i de sobte, es dirigeixen al gos en castellà. Que no pensaran que el gos no els entendrà si no ho fan així?
La gent d'aquest país, regne, rekión, comunitat, o territori apatxe, és així: rara, estranya, amb l'endèmic mal de pensar que la llengua és una i el que parlem no val ni per a utilitzar-ho amb els gossos. Ai! No sé si el psicoanàlisi freudià podria donar-ne alguna explicació.

Aquesta actuació no és únicament pròpia de gent inculta, que no en sap més. També l'he vista en persones que se suposa tenen cultura. Això si, als pobles no l'he observada; més bé ha estat en els ambients de ciutats mitjanes on la gent té tendència a usar el castellà a la més mínima ocasió.
Aquest destrellat profund és un exemple de la coentor que vol donar una imatge cosmopolita, tot caient, per part del que la practica, en una ridícula situació d'incultura, tot just, el contrari del que hi pretén.

Com veiem, la castellanització avança, fins i tot, en el regne animal..

diumenge, 21 de novembre de 2010

La Pedra de Basset

La pista forestal que va a la Font Freda ascendeix entre incipients pinedes que intenten recuperar les devastacions causades pels incendis forestals d'anys passats i que desitgem que cap llamp descontrolat o cap piròman en estat de mística contemplació de flames purificadores de la natura li bote foc a aquest paratge amb franc estat de milloria.
A La Font Freda encara no li ha arribat la recuperació arbòria. Cal centrar-se en la contemplació del paisatge que podem gaudir des del mirador situat uns metres més avall. Tota aquesta part de la Vall Blanca s'esten en una successió contínua de bancals arribant a l'embasament de Bellús i a la Serra Grossa que la separa de La Costera i, que més enllà d'allí, s'albiren el pobles de la Ribera Alta i de l'Horta de València tancada per la Serra Calderona.

El camí continua zigzaguejant pels flancs de la muntanya entre un paisatge, en altre temps massa boscosa, però hui amb signes visibles de no tan llunyans incendis que han deixat al descobert les seues roques calcàries.


Arribats a una corba del camí, la part nord-oriental de la vall s'obri a la vista amb una fina cortina de pluja que, més tard o més propmte, també l'haurem de patir. Tot i això, no serà obstacle per poder continuar la ruta.


Després de més de mitja hora de caminada, un turó a l'esquerra amaga les quatre mal comptades parets del que resta del castell de Carbonera que, tot just al seu bell mig, separa els termes municipals d'Otos i Beniatjar.

Als seus peus, Otos i, més enllà, altra vegada, l'embassament de Bellús i les serres i comarques valencianes de més al nord.


Des del castell, una empinada i tortuosa senda que travessa el barranc condueix fins els camins aptes per a vehicles que entre bancalades d'oliveres i altres fruiters, ens portarà a la veïna població d'Otos.


Arribats a la carretera, a les proximitats del poble, una pintada en un mur ens fa somriure. SOMRIU, ESTÀS ALS PAÏSOS CATALANS!!! Però tota moneda té cara i creu i, encara que la creu en aquest cas no és tan visible, allí està, per a recordatori del país tan desgavellat on vivim. PUES VAYA MIERDA! AIXÒ VOLDRIEU. Com podem comprovar, amb lletra de color clar.

Des d'ací, una vista inèdita –almenys per a mi- del Benicadell entre tarongers. La imatge d'aquesta muntanya la tinc gravada entre oliveres, garrofers i ametlers. Açò em fa meditar en què la veritat no és una ni única. Cal aportar les diferents idees per trobar els punts d'unió entre tot.

Ja en Otos, Ca les Senyoretes ens espera. Un reconfortant arròs al form ens farà recuperar les forces gastades en la caminada feta per aquesta ombria del Benicadell. Després de dinar, l'amic Joan Olivares ens explica els seu rellotge solar que no és electrònic, però és tal la quantitat de dades que hi pots interpretar, que quasi ho és. Gustosament ens condueix al Palau, exemple de recuperació i d'adaptació d'un edifici vell en un edifici ple d'utilitat i servei a la població.

Per acabar, ens porta al ben acurat jardí i ens mostra la Pedra de Basset. La màgia solar aplicada en aquest petit monument, homenatge al 25 d'abril de 1707, dia de la pèrdua definitiva dels nostres furs. L'escut amb les quatre barres roman il.luminat pel sol durant tots els dies de l'any, però aquest dia, 25 d'abril, s'hi fa l'ombra. L'arc que passa pel seu damunt el cobreix de la llum solar.

Pels carrer d'Otos, un munt de rellotges de sol dels més variats dissenys mostren l'atractiu d'aquesta petita població de la Vall d'Albaida, comarca definida per algú com la Toscana valenciana.

dimarts, 16 de novembre de 2010

Aquí, si hay playa (faltaria més)



Ja el tenim ací, el desitjat, el que tantes polèmiques ha provocat, aquell que Cascos deia que, com a prompte, fins el 2012 no l'esperàrem, aquell que Aznar va col.locar una travessa i se'n va anar sense més, el que durant aquest període han silenciat, ocultat i quasi, quasi, no l'han volgut perquè no era obra d'ells: l'AVE. Ara, com és massa evident la seua presència, el presenten des d'ací –en algun anunci de C9- com una actuació pròpia.

AVE, Rita i Camps te salutant.
No és la meua intenció parlar d'això. Més bé vull destacar altres aspectes que l'arribada d'aquest tren posa de manifest i fa destacar negre sobre blanc, deixant en clara evidència les carències totals i absolutes que aquest País presenta en temes d'infraestructures ferroviàries i de comunicacions per carretera entre les principals ciutats de tot el territori.

Està molt bé que Madrid i València estiguen tan sols a 1hora i 21 minuts, ja que així, els madrilenys podran anar a la Malvarrosa a prendre el sol i banyar-se en la mar i tornar-se'n a casa en un no-res. També els valencians podran anar a la capi a fer-se unes tapetes o a visitar El Prado i tornar prompte, com si hagueren anat a Algemesí.

Però, que fem si volem anar des de Gandia a Alacant, Elx, Alcoi, Alzira o Xàtiva? Ah!, si tens vehicle propi, no hi ha massa problema. La dificultat se't presenta quan vols utilitzar un medi públic. Vas a tardar unes quantes hores i, en alguns cassos, realitzar alguns transbords.

Això em va passar a mi, quan, per necessitat, vaig haver de traslladar-me a Alacant en transport públic. Tenia dues opcions: autobús, amb tres hores, o amb tren, via València. Una autèntica burrada. Ni parle, si vull anar a Alzira a tan sols trenta-cinc quilòmetres: tren fins a Silla i des d'ací, baixar cap a la capital de la Ribera.

Tot aquest territori de les Comarques Centrals està seriosament danyat pel que fa a les comunicacions ferroviàries. Sols en queda una i, la pobra, sembla que té els dies comptats: Xàtiva-Alcoi. Quanta utilitat tindrien aquells trenets que l'antigor sels va endur per davant i dels que tan sols queden traces en forma de vies verdes, i no sempre aprofitades. Carcaixent, Gandia, Dénia, Alcoi, Villena, totes unides en connexions ferroviàries que, d'haver-se modernitzat, serien un factor importantíssim de desenvolupament i contacte entre totes aquestes poblacions i comarques.

Portem molts anys reclamant el tren fins a Dénia. Silenci, menyspreu, foteu-vos. De qui és la culpa? Misteri, interessos ocults. Alacant no vol obrir Dénia a València i a València l'importa un pepino Dénia. Tot plegat, farem un territori ignorat per uns i per altres, abandonat a la seua sort.

I com no, menció mereix l'autovia central que hauria pogut estar acabada, i per guerres PP-PSOE, ahí la tenim, inconclosa, i motiu de discussions. Esperem finalitze tan aviat com diuen.

diumenge, 14 de novembre de 2010

Pobles amb encís


Aquest cap de setmana ens hem apropat a les terres que cavalquen entre la comarca de l'Alacantí i l'Alcoià i que separa la serra del Rentonar amb el port de Benifallim (1.010m) com a pas obligatori per carretera.

La muntanya en qüestió la coneixia de lluny, tan sols tres o quatre pics que apareixen mirant al sud des de Beniarrés i que, junt a la resta de muntanyes d'aquest interior, conformen una conca hidrogràfica -en aquest cas la del riu Serpis- tot albergant un seguit de petites poblacions amb imparable regressió demogràfica, però que es mantenen amb impecable actualització urbanística.

Els nuclis de població que obrin i tanquen aquest pas de muntanya són Benifallim (Alcoià) i La Torre de les Maçanes (Alacantí). Aquesta última no té res a veure amb la comarca en què l'han situada, doncs les seues característiques físiques l'allunyen de la secor endèmica que pateixen aquestes terres de més al sud de la Carrasqueta. Per cert, quina castellanització del nom del poble més horrorosa i inexacta (Torremanzanas). Això podriem dir que és "amollar una autèntica espardenyada", com diem per aquestes terres valencianes

És La Torre una població plena d'encants que fan d'ella pol d'atracció d'un turisme de muntanya, però, com ja sabem aquest tipus de turisme no és de masses, la qual cosa repercuteix en el seu ambient tranquil i agradable.

Benifallim és una altra cosa. La seua població és molt escassa, tot i això presenta un aspecte encantador als peus del seu castell que corona un turó a les seues esquenes i al que s'hi pot accedir fàcilment.

Entre les actuacions fetes al poble caldria destacar la rehabilitació que han fet del safareig públic convertint-lo quasi en aula de la natura. Els murs que l'envolten són uns murals de flora i fauna de la zona i, al fons de la bassa, un mapa ens mostra tot el seu terme municipal: camins, carreteres, rius, muntanyes...

Una original manera de decorar una paret lateral en La Torre de les Maçanes.


Un mas fortificat a La Torre de les Maçanes. No és una antiga caserna de la Guàrdia Civil.

El castell de Benifallim.

El Benicadell sempre present. Benifallim
El fons decorat del safareig



El safareig públic i el seu entorn






dimecres, 10 de novembre de 2010

La tardor també és bonica


Quan la tardor alcança el seu punt equidistant entre l'estiu i l'hivern, resulta d'allò més estimulant eixir al camp i recrear-se en tot el que la natura ens ofereix. La forta calor estiuenca que no et deixa fer res i el fred més encollidor que t'arrupeix no són bons acompanyants per a fer eixides campestres. Ara, que per aquestes terres el fred no és massa exagerat i encara et facilita la maniobrabilitat.

M'agraden els passejos tardorencs per aquestes terres d'interior on la mar, tot i no ser massa lluny, sols hom pot ser vista des dels més alts cims muntanyencs que les envolten. M'agraden els seus canvis de colors i olors, passant dels verds als grocs, ocres i marrons, tot adobat amb flaires de romaní, timonet i espígol.

Així iniciem el camí des de les vores del riu Serpis repletes de baladres i de xopades atapeïdes de fulles grogues i seques, cap a les faldes de la Safor, en eixa cara que mira al Benicadell i al Montcabrer i que acompanya el tebi sol d'aquestos dies de ben entrat el mes de novembre.

El petit parc que ens obri les portes de L'Orxa ja no és eixe indret desitjat de l'estiu que ofereix al caminat un lloc on refrescar i guarir-se de la sufocant canícula , sinó més bé un espai del que ben aviat has de fugir per buscar altres llocs més assolellats.

Quan travesses el barranc -normalment sens aigua- que frega la cara nord de la població inicies la pujada a la muntanya, eixa muntanya que separa les terres saforenques de les del Comtat i que provoca que la climatologia d'un costat i de l'altre siga molt diferent, doncs la seua alçada d'un millar de metres impedeix la influència marítima sobre aquesta vessant. Eixa pujada entre bancals d'oliveres i plantes de romaní a les vores, ràpidament et porta a visualitzar exel.lents panoràmiques de la població, de tota la vall de Perputxent amb el riu serpentejant pel centre i de les muntanyes que tanquen la comarca.

Tot un seguit de noms propis van batejant els punts més propers i més allunyats: el castell i les restes de la fàbrica de paper, la Barcella, l'elegant Benicadell –qualsevol diria que és el mateix que podem veure des de Muro o des d'Albaida-  la blanca ermita de Beniarrés -quasi, quasi, amb el castellet de Cocentaina, referents comarcals- i el Montcabrer coronant l'allargassada serra de Mariola.

Quan ja perds de vista tot açò, rocallosos i abruptes barrancs amb impressionants cingleres jalonen el camí que continua el seu ascens imparable en busca del cim de la Safor -que això serà un altre objectiu-. Ara, tan sols buscarem gaudir d'aquest espai que té tants recursos que difícilment els podries abastir en aquesta passejada: Font dels Bassiets, Font dels Òlbits, Font Cerquera, Pla de la Bassa,...

Tardor: sinònim d'excusions, de bolets i d'espígol. Etapa de reflexions i d'objectius aconseguits o perduts pel camí.



dilluns, 8 de novembre de 2010

Navegació blogaire


Açò del món blogger, o blogaire, o com es diga o s'escriga, presenta diferents moments en què la cosa pot anar per uns camins o per uns altres. Unes vegades, sents un gran plaer el pertànyer a ell; d'altres, però, no és que et penedisques d'haver-hi entrat, més bé et preguntes què fas tu ací, obligant-te a escriure o a penjar fotos. Tot plegat, t'adones què és un món del que difícilment te'n pots escapar i et sents agradablement atrapat en la seua xarxa. Escriuràs més a gust uns dies, amb dificultats, uns altres, però sempre amb el regust que alguna cosa teua va per ahí i algú la llegirà.

Cada cop més vas entrant en blogs que vas descobrint i dels que gaudeixes amb la seua lectura. Eres adicte lector d'uns altres que fa temps ja els havies descobert i que quan triguen massa en publicar quelcom de nou, et fan patir una mica pensant si els seus autors s'hauran cansat i hauran abandonat o estaran en fasse de cansament i necessitaran un període de reflexió, descans o ves a saber què.

Aquesta xarxa és expansiva. No et reté amb huit braços com ho poguera fer un polp, més bé aqueixos braços es multipliquen i van fent-se més i més nombrosos. És que hi ha tanta varietat i tanta oferta, inclús de la mateixa temàtica, que no pots resistir als seus encisos.

Natura, política, societat, opinió, notícies, bogeries,... i, tants i tants altres temes que resulta quasi impossible accedir a tots.

Naveguem per unes aigües lliures de peatges ideològics i quan lliges, penses que el “escribidor”-petit homenatge a l'últim Nobel- no opina d'una o d'altra manera per obedir el qui paga, sinò que ho fa perquè realment pensa així. Aqueixa és la gran diferència amb el periodista professional.

Aquestos dies el blog de la superconeguda Comtessa –molts dels qui em llegiu ja sabeu a qui em referesc- ens ha recomanat un lloc al que he tingut molt de gust en entrar-hi. Des d'ací, agrair-li la recomanació i donar-li la benvinguda, que ja feia massa temps que no en sabíem res.

dimarts, 2 de novembre de 2010

Arrels



Hi ha moments, situacions o altres circumstàncies en què reflexiones o penses quin és el medi físic que pots considerar com el teu. Algú podrà dir que el seu lloc és aquell en el que viu o en el que treballa, seguint la dita castellana de què “uno no és de donde nace, sino de donde pace”. Vist d'aquesta manera tan plàstica, tenen raó, però hi ha alguna cosa més que escapa a l'anterior asseveració i és l'aspecte sentimental que ens allunya dels paràmetres purament físics.

L'altre dia anava fent una caminada per la Vall de Perputxent i observant tots els detalls que m'oferia el lloc. No per massa vistos em resultaven reiteratius i cada racó generava una càrrega de sensacions, sentiments i experiències viscudes. En primer lloc, em va fer la impressió que era el meu espai físic, aquell en què les primeres vivències et marquen la resta de la vida. També situava aquest espai físic al llarg de la història i pensava en tota la gent que per ací havia estat establerta, des dels primers pobladors dels quals tenim referència allà dalt a la Cova de l'Or i que baixarien a conrear aquestes fèrtils terres que el Serpis ha anat regant, erosionant i formant fins donar-li l'actual fisonomia, passant pels musulmans establerts en els diferents nuclis de població existents dels que sols en queden dos: Beniarrés i L'Orxa. Els altres, Benillup, Benitàixer, Canessia o Alcanèssia desaparegueren quan l'expulsió dels moriscos en 1609. I com no, tenia present els no tan llunyans temps en què els nostres rebesavis, besavis i avis es deixaven la pell abancalant la muntanya i plantant oliveres que serien la principal font d'ingressos en una economia basada en l'oli.

Ja de per si, el camí que trepitjava era pura història: el desaparegut ferrocarril Alcoi-Gandia, tot un referent històric per als que hi viuen i per als que hi hem viscut. Des d'ací, tota la vall era un escenari de records de tot tipus a mesura que s'hi feien presents. La misteriosa Cova dels Nou Forats, de la que ningú sap ben bé la utilitat que ha tingut al llarg del temps; les hortes de Benillup, el terreny més fèrtil de tot Beniarrés; els Secans, la Font d'Aliques, el Toll del Passet i el Barranc de l'Encantà; també les olors de les diferents plantes i, com no, la tan característica del riu. I els colors, eixos colors canviants segons l'estació de l'any. Ara hi són les tonalitats groguenques de les fulles dels arbres fruiters i de riu, i els morats i verds de les olives.

Com dic, tot plegat et transmet la sensació què tu ets d'ací i que tot i “pasturar” per altres latituds al llarg de quasi tota la vida, aquestos paratges t'han marcat i no pots dir més que: aquest és el meu lloc.