dijous, 31 de desembre de 2009

Solet d'hivern

Ara, a les darreries de l'any, uns dies assolejats interromputs per algun episodi curt d'alguna nuvolada perduda procedent de les borrasques atlàntiques que estan castigant l'oest de la península, em conviden a passejar per les rodalies de L'Orxa i Beniarrés, on estic passant aquestos dies, i gaudir de les bones temperatures que el clima mediterrani ens proporciona.

Una lluminositat esplèndida il.lumina la Solana, i el castell de Perputxent reflecteix la claror encegadora de les hores prèvies al capvespre. El Serpis baixa suau i uniformement pel seu llit dividit en dos a causa dels capricis que en èpoques de riuades sol mostrar. Unes grans roques col.locades estudiadament serveixen de passera i, també, per seure's al damunt contemplant el seu transcórrer i escoltant el seu murmuri de camí cap a les terres saforenques. Ai, Serpis, Serpis! que ací eres un riu i més avall t’espremen com a una llima deixant-te tan sols els cudols que arrastres quan baixes enfurit.

I al bell mig d'aquest escenari, i després d'haver escorcollat el blog de la Comtessa d’Angeville que des de Finlàndia ens fa fruir amb els seus relats, no puc menys que pensar en ella tota envoltada de neu, de boscos boirosos, de milers de llacs congelats i rens amb enormes cornamentes corrent per les planures fineses amb temperatures de més de -10º i escasíssimes hores de llum solar i pensar en què afortunats que hi som. La llum insultant, el sol ferint-te els ulls i escalfant-te encara que siga mínimament, són unes condicions climàtiques que no apreciem suficientment per formar part del nostre medi ambient i per tant, condicionadores de la nostra manera de ser i d'entendre la vida.

Finalment, el sol, que a estes latituds també té peresa d'alçar el vol, es despedeix per la dreta del Montcabrer acompanyat d'uns núvols rogencs anunciant-nos que aquesta calma hivernal serà interrompuda altra vegada i ens situarà on ens pertoca. Mentrestant, la lluna amb cara d’haver dinat bé, assoma rodona i brillant, remuntant el cim de la Safor i il.luminant aquesta penúltima nit del 2009

FELIÇ ANY NOU

dimarts, 22 de desembre de 2009

A Christmas display


I què collons fa eixe ninot enganxat al balcó d’eixa casa? Això és la pregunta que em faig cada cop que veig un homenet gras, vestit de roig, amb barret del mateix color i una barba blanca. Ja veus tu, quina ocurrència, penjar un ninot al balcó i deixar-lo ahí tots els dies del nadal. Si acabarem fent-li companyia al pobre perquè no estiga sol.

Aquesta societat en què vivim està perdent els seus ancestrals costums i bescanviant-los per uns altres de nous vinguts de països anglosaxons. Si són dels USA, millor. Els d’allí fan més miracles i ens donen més prestigi personal si els adoptem. Ai, mare! Acabarem penjant gafarrons.

Anem a veure si ens aclarim. Ací, tota la vida han vingut uns pages a portar-nos regals i mai no hem vist ninots penjats als balcons que ni porten caixes ni porten res. Prou feina tenen aguantant-se del balcó per no caure. I si parlem de cançons, les típiques nadales que narren assumtes com ara "calzones roídos" al pobre de Sant Josep i velletes que venen amb "l'aguinaldo", fums al 25 de desembre o pastorets que porten llenya, tenen els dies comptats davant dels "We wish you a Merry Christmas" o "Jingle Bells"... És un dir. La simbomba i pandereta estan en perill d'extinció i poden passar a formar part dels museus etnològics.

Ja formem part de l'aldea global i hem d'imitar l'alcalde en tot allò que fa.

diumenge, 13 de desembre de 2009

Dona'm pa i ...

L'època que ens toca viure no és gens afalagadora ni il.lusionant. Recorde aquells anys de la transició en què tot just acabàvem d'eixir de la caverna dictatorial i esperàvem els nous aires que ens portaven aquells polítics en els quals havíem dipositat totes les nostres esperances d'una vida més lliure, més dinàmica, més creativa. Eren uns polítics procedents, en uns cassos, de l'exili i de les presons franquistes i en altres, els més, sorgits de les aules universitàries, inquiets i disconformes amb l'estatus polític del moment i que en els anys seixanta formaven part d’una joventut contestatària i reivindicativa de llibertats individuals i col.lectives. Encara que hi havia també rèmores sobrevivents de l'antic règim que posaven tot l'esforç en què res canviara, la cosa va anar endavant amb la il.lusió general de tothom, o quasi.

Ara estem vivint un temps de falta de polítics amb vocació, de líders carismàtics que encisen la gent, de dirigents honestos capaços d'eradicar costums dolents practicats per personal corrupte o amb facilitat per a la corrupció. És més, encara, de vegades, són presentats com exemples a seguir. I d'aquestos hi ha a calderades en tots els llocs i partits. Dóna igual que siguen de dretes o d'esquerres, nacionalistes o regionalistes. La política l'han convertida, no en un servei al poble, sinó en un mitjà d'enriquiment personal. Tot per falta de voluntat en regular i legislar totes aquelles circumstàncies que propicien la corrupció i l'aprofitament personal.

Que farem ara de tots aquells ideals que teníem quan erem joves? Quedaran, simplement en això: ideals. Ja sabem que els ideals sols estan en la ment, en les intencions, en els propòsits. L'experiència ens demostra que tot ideal portat a la praxis es perverteix fins a desaparéixer com a tal i convertir-se en allò pel que s'havia lluitat en contra.

La Història està plena de revolucions i revolucionaris que han volgut acabar amb l'opressió o amb la corrupció d'unes classes dominants que abusaven del poder i quan ho han aconseguit, ben aviat han acabat fent el mateix. Tal vegada siga perquè quan s'adquireix el poder no se'n vol desprendre.
Tot aquest panorama de corrupteles i de personatges dedicats a la política sense vocació fa que caiguem en un estat de desconfiança, de passivitat i de pessimisme, que optem per enviar-ho tot a rodar.

Estem veient com polítics corruptes arrasen en les eleccions i no ho entenem. Alguna cosa si que s'entén, i és aquella del conformisme o dit en llenguatge corrent: dona'm pa i dis-me fava.

dimecres, 9 de desembre de 2009

El Calafate

Quan la primavera austral estava arribant al seu termini i l'estiu ja s’albirava, vaig visitar la localitat de El Calafate, a la província de Santa Cruz, en plena pampa argentina, a la vora del llac Argentino i en els contraforts orientals de la serralada dels Andes. És una bona època per anar-hi.
Procedent d'Ushuaia, a l'extrem sud del continent americà, l'avió aterrava a l'aeroport enmig d'un terreny quasi desèrtic on el vent arrastrava unes boges i alçava una gran polseguera. No podia imaginar-me que prop d'aquest desert tinguera lloc l'existència de grans zones de glaceres on l'aigua transformada en enormes masses de gel de color blavós mostrava capriciosa figures que et recordaven objectes coneguts.
La primera visita fou a la zona anomenada el Parque Nacional de los Glaciares. Un recorregut en vaixell al llarg d'aquest braç nord del llac Argentino. A mesura que navegàvem i ens endinsàvem, hi anaven apareixent blocs de gel que cada vegada eren més voluminosos i freqüents. Tenien la seua procedència en les glaceres Upsala i Spegazzini. Des d'alli, es desprenien convertint-se en aquestos enormes blocs gelats que flotaven a la deriva per les gèlides aigües lacustres.
Desembarcàrem en la badia Onelli, a l'acabament d'una altra glacera. Era un indret poblat de lengas -l'arbre més freqüent en aquesta part sud de l'Argentina-. Els troncs caiguts al terra i secs, romanen anys i anys sense podrir-se per no existir-hi les bactèries causants del fenomen. Un vent gèlid i desagradable feia l'estada no massa idíl·lica, tot i presentar un paisatge força bonic.
Però l'espectacle principal ens el va oferir el Perito Moreno, la glacera més important. Des dels llocs habilitats per a la seua observació, es podien percebre, de tant en tant, i de manera notòria, uns sorolls similars a una gran mascletà que són la conseqüència del trencament i posterior caiguda a l'aigua d'enormes peces de gel. Tot un espectacle sonor.
La ciutat o poble, no és gran i tan sols compta amb uns 11.000 habitants, però és el punt de totes les activitats en la regió, tant dins com fora del Parc Nacional Los Glaciares, al Chaltén, incloent al P.N. Torres del Paine, ja enclavat al sud de Xile.
El Calafate sorgeix en les primeres dècades del segle XX. En el seu origen, no era més que un punt d'abastiment dels transports de llana, realitzats en carreta, des de les estances de la regió.
Va ser fundada oficialment en 1927 pel govern argentí, a fi de consolidar el poblament de la regió. És per això que el seu aspecte, com el de quasi totes les localitats de la Pampa, és el d’una població nova, acabada de construir amb carrers en quadrícula.
No obstant això, seria l'Administració de Parcs Nacionals la responsable de consolidar la localitat. En 1943 comencen les obres de construcció de la intendència del P.N. Los Glaciares (acabades en 1946). Aleshores, la localitat comptava a penes amb un centenar habitants permanents. Durant molts anys, Parcs Nacionals va ser la institució més important de la localitat, portant l'electricitat, inaugurant el primer cine, obrint camins, construint ponts, gestionant el primer hostal del poble, entre altres infraestructures.
La inauguració del gasoducte Boleadoras-El Calafate de 60 km d'extensió, i l'asfaltat de la ruta que uneix la localitat amb el glacera Perito Moreno, de 80 km de llarg, són les obres més rellevants dels últims anys.
És, sens dubte, la visita al sur de l’Argentina un autèntic plaer per als sentits. Lluny de les aglomeracions turístiques, aquestos paratges ens mostren tota la bellesa salvatge que la natura ens pot oferir. Grandíssimes extensions de terrey sense poblacions i els Andes com a rerefons ple de llacs i zones boscoses, regalen al visitant amant de la natura sensacions difícils de superar. La gran distància que ens separa queda altament compensada.