dilluns, 30 de novembre de 2009

Les nostres muntanyes

És un aspecte de les Comarques Centrals del País Valencià, el de l'orografia, del que podem presumir -si ens es permés presumir del que la natura ens ofereix-. La nostra orografia -al marge dels condicionants que hi posa per al desenvolupament de l'economia i les comunicacions- presenta unes característiques pròpies de les serralades Bètiques, és a dir, una orientació de SO a NE que fa que entre unes i altres apareguen unes valls de gran bellesa, intensament conreades amb productes típicament mediterranis, però que cada vegada més, presenten un estat d'abandó a causa de la progressiva regressió demogràfica d'aquestes terres.
Però no és d'aquest tema del que vull escriure. El meu pensament va cap al gaudi que tot aquell amant del muntanyisme i senderisme hi troba. Per la seua altura -apropant-se als 1.000 metres o sobrepassant-los- i la seua situació -junt al mar o prop d'ell- són aquestes muntanyes nostres excel.lents punts d'observació de vastos territoris que s'endinsen cap al mar perdent-se en l'horitzó i de muntanyes i més muntanyes unes darrere les altres marcant a mode de muralles els límits de les corresponents valls.
Quan tens el plaer de trobar-te al cim de qualsevol d'elles ho pots comprovar. Podem esbrinar el nom de cada una de les altres; podem endevinar les planures costeres amb el munt de poblacions que s'hi escampen; podem abastar, en dies clars, les terres del sud de Catalunya més enllà de la franja litoral que forma el golf de València i, també, mirant cap a la mar, l'illa d'Eivissa com una nau solitària enmig de la blavor mediterrània.Totes aquestes estones que hi passes t'omplin l'esperit d'una pau i una relaxació que se't fa difícil mamprendre el camí de tornada. Allí et quedaries gaudint d'aquesta situació d'abstracció de tot el que ocorre més avall en les ciutats i poblacions on la bullícia, el soroll i els aldarulls són el medi on transcorre la vida i el quefer dels humans.
Dalt del Montdúver. Cullera i, al fons, les muntanyes de Castelló.


Des del Montdúver, així es veuen el Benicadell i el Montcabrer



Punta de l'Albir i badia d'Altea, mirant-les des del fortí de Bèrnia




Contemplant La Safor i el Montgó al cim del Benicadell




Des de més amunt del port de Tudons, vista del Benicadell




Benidorm i el Puig Campana des de les proximitats d'Aitana





Des de l'alt de la Safor, el Montgó.







La Serrella i les muntanyes de les valls de Gallinera, Ebo, Alcalà i Laguard. Beniarrés i l'embassament a primer terme.

divendres, 20 de novembre de 2009

Oliva

Quan visites una població per motius burocràtics o per altres assumptes de caràcter professional o laboral, no eres conscient de tot el que contenen els carrers i les cases i de tot el que ens aporten les persones i els seus costums. M'acudeix a mi aquesta reflexió després d'haver tornat -aquesta vegada amb caràcter de visita recreativa- a la població en què ha transcorregut gran part de la meua vida professional.
Oliva ha estat la meua casa al llarg de moltíssims anys i d'ella conec persones, costums i història i de la qual guarde també importants vivències ì experiències que, tot plegat, constitueixen un record impossible d'esborrar.
L'altre dia, en companyia d'uns amics, passejarem pels carrers de la vella Oliva, d'eixa part de la població que quan entres procedent de Gandia et queda a la dreta de la carretera i que quasi ningú dels que la travessen se n'adona. Per a tothom, Oliva és una ciutat difícil de passar pel transit que suporta i que es procura eludir si està dins de les possibilitats del nostre trajecte.
Però Oliva no és tan sols eixa carretera i els edificis i carrers que a la seua esquerra ens reben quan hi accedim. Oliva és també pura història en eixe espai que s'estén als peus de la muntanyeta de Santa Anna coronada pel castell-fortalesa del mateix nom.
Començant per la Raconada d'Alonso –avuí en dia una arreplegada placeta plantada d'arbres i on no fa massa anys encara s'alçava un vell edifici que albergava vivendes del funcionariat local i al costat hi era la residencia d'ancians regentada per unes mongetes- pugem pel carrer Abadia on es pot contemplar part de l'antiga muralla que la separava del Raval i la torre de l'antic palau dels Centelles, un palau gòtic malauradament desmuntat peça a peça espoliat com tantes obres d'art de la nostra geografia.
Una mica més amunt, se'ns presenta l'església de Sant Roc -antiga mesquita- presidint una apartada placeta i de la qual ixen uns carrers estrets plens d'encant, sobre tot l'anomenat carrer La Hoz, típic carrer tot tallat sobre roques i que presenta la forma d'aquest instrument agrícola.
Al cim de la població, s'alça el castell de santa Ana, talaia de vigia i refugi en moments de perill davant les incursions dels sarraïns procedents del nord d'Àfrica. Des d'allí, es contempla una amplíssima vista que comprén des del Montgó fins a Cullera.
Baixant del castell pel Calvari, empalmem amb una escalinata que ens condueix al carrer del Carme que ens porta fins la plaça d'Espanya on la imponent fàbrica de Santa Maria ens rep i ens mostra tota la seva història escrita en forma de rajoles amb les que estan construïdes les seues parets.
A les proximitats, es troben les antigues cases senyorials de Tamarit, remodelades amb bon gust i dedicades a la cultura. S’hi pot veure el passat agrícola dels olivers amb tota classe d'eines usades, en concret dedicat a l'oli, al canyamel, a la morera i al raïm.
M'ha agradat tornar a Oliva. Sentir el seu parlar tan característic, amb eixa fonètica tan diferent a la resta de pobles saforencs i tan allunyada de l'apitxat gandià. Passejar pels carrers tan coneguts per mi. Recordar el tio Borràs anunciant els diaris d'aquella manera tan característica: Levate, Las Provincias! I, com no, el trist anunci per mitjà de l'Andana que poc més o menys començava: Confrares i confraresses de totes les confraries... i continuava l'anunci indicant el nom i cognoms del finat o finada, el domicili i la parròquia on es celebrarien les exèquies. Aquest costum encara hi roman, però amb megafonia motoritzada. També, eixa olor a pebreres farcides, gambeta amb bledes o coques a la calfó que eixien dels abundants forns existents.
En fi, que Oliva està ahí més bonica que jo hi era, mostrant la conservació d'un passat que, malgrat tot, encara hom ha estat possible salvar de la depredació especulativa i immobiliària que ha arrasat quasi tot el patrimoni llegat pels avantpassats. Esperem continue i millore aquesta línia encetada anys enrrere quan els ulls se'ns van obrir i comprenguèrem que calia conservar el nostre patrimoni cultural. Per desgràcia, encara ens cal estar atents perquè els depredadors estan a l'aguait de possibles distraccions -o connivències- dels governants.

divendres, 13 de novembre de 2009

Matisos grisencs de tardor

En aquests dies tardorencs quan la llum del dia es fa escassa i les vesprades resulten inacabables semblant que sempre siga de nit, els sentiments de tristesa i pessimisme tenen el camp adobat per enfortir-se i traure'ns tot allò que no voldríem que aflorara mai. Així doncs, vols escriure alguna cosa i no pots o no saps. Les idees se t'amunteguen al cap, els temes se't barregen formant un totus revolutus que ignores tant com per on començar com per on acabar. L'actualitat t'acudeix salvatgement en forma de notícies, en forma d'opinions, en forma de creences i en forma d'insults i desqualificacions d'uns a altres. I tot plegat, t'omplin de desassossec i de tristesa fent-te experimentar una mena de rebuig cap al món en què et toca viure.
Per una banda, veus els dirigents polítics d'un costat i de l'altre fent-se la punyeta tot el que poden, tot el que saben i més, sens aportar idees ni solucions. Viuen de l'insult i la desqualificació de l'altre, però de forment, ni un gra. Quin dia s'adonaran que estan per servir la societat a la que representen i no per detenir el poder o voler alcançar-lo i, si més no, per enriquir-se. Tot un conjunt d'impresentables dirigents que s'emparen en la mentida, l'engany i en la poca o nul.la crítica dels ciutadans cap a llurs actuacions ressonants i fal·laces.
Observes també com la jerarquia religiososa, que deuria donar exemple evangèlic i viure d'acord amb allò que diu representar, es parapeta en posicions ultramontanes i comença a tirar pedres contra tot aquell que no es fassa practicant de les teories religioses de les que s'autoprocla intèrpret. Pecadors de supèrbia. No son conscients que el mateix Jesús no va ser capaç de condemnar la pecadora dient allò de qui estiga lliure de pecat que llance la primera pedra. Es creuen lliures de pecat i amenacen amb excomunions.
Constates com pertanys a un poble que no s'estima; es més, que s'autodia, que està decidit a renunciar a allò que ha estat històricament i que vol perdre's en l'anonimat i en el ser un no res; tan sols sembla feliç manifestant-se com un esperpent disfressat d'autobombo i despreciant les veus dels qui es resisteixen a no perdre la seua identitat diferenciada. Governants i governats d'aquest poble formen una pinya difícil d'obrir degut a la desinformació que practiquen uns i a la renùncia a estar ben informats per part dels altres.
I que dir del medi humà on vivim? Més val no fer un relat exhaustiu de les relacions humanes, perquè és per plorar veient el poc respecte que ens tenim els uns als altres. I, com no, la proliferació de personatges que són cridats per les telefems a dir tota classe de favades i bogeries i axí mantenir el personal embadocat fins el punt de prescindir de coses més importants.
Davant aquestes situacions, no em queda més remei que abstraure'm de la realitat i dedicar-me a les meues coses oblidant-me de tot i de tots i pensar que la vida són quatre dies i cal viure-la d'un altra manera.
No sé si m´he deixat portar pel pessimisme, però la realitat que veig és aquesta. Supose que vindran dies millors. Al cap i a la fi, he realitzat un petit exercici de teràpia encaminat a evitar l’angústia existencial.

dimecres, 4 de novembre de 2009

Ximpleries laïcistes

Llegim en la premsa aquesta noticia:
Europa ha donat als laïcistes una primera però significativa i, segurament, històrica victòria en la seua lluita contra la presència de símbols religiosos en les escoles: El Tribunal d'Estrasburg o Cort Europea de Drets Humans ha declarat que els crucifixos en les aules suposen "una violació dels drets dels pares a educar els seus fills segons les seues conviccions" i "de la llibertat de religió dels alumnes". La sentència és La reposta a un recurs presentat per Solie Lautsi, una ciutadana italiana d'origen finlandés que en 2002 va demanar a l'institut a què anaven els seus dos Fills que retirara les crucifixes. Després de molts intents fallits en els tribunals italians, Estrasburg ha referendat la seua batalla i, sobretot, hi ha assentant un precedent en una lluita en què s'han bolcat grups laïcistes de tota Europa. El Govern italià Deurà indemnitzar a Lautsi amb 5.000 euros.
 
Res que objectar a aquesta declaració del Tribunal d'Estrasburg. Ni entre ni isc, però està bé que les religions no estiguen presents a les escoles. Cada organització religiosa compta amb els seus espais on adoctrinar els seus seguidors. L'escola està per formar i educar persones dins d'un ambient neutre i purament civil. Ara bé: pense que hem de ser conseqüents amb aquestes decisions i actuar sempre i en tots els llocs de la mateixa manera.
De totes formes, cal considerar l'espai físic i històric on vivim i tenir present que les tradicions són les que són i no està bé, tampoc, d'erradicar-les totes simplement perquè tinguen un caire religiós -en aquest cas cristià-. Som el que som i venim d'on venim. És per això que no cal ser tan extremats com per eliminar tot allò que siga un signe religiós i actuar com si no tinguérem passat. Per això em sembla un destrellat prescindir dels nadals i dir-los festes d'hivern, entre altres ximpleries.
Veient totes aquestes reaccions laïcistes i tal com s'hi produeixen, semblen més producte d'integrismes que no pas d'un voler una societat al marge de creences. I és que els integrismes no apareixen sols en les religions; també ho fan en totes les altres organitzacions humanes siguen del tipus que siguen. Igual dóna que s'anomenen religioses, laiques, esportives, politiques o de qualsevol altre tipus.
Arribats als extrems que estem arribant, haurem de prohibir les creus que porten alguns penjades al coll com ornamentació, les creus públiques que hi ha en infinitat de pobles, i, com no, les creus que formen part de les ensenyes nacionals: Finlàndia, Suïssa, Anglaterra, Noruega, Suècia, Grècia, etc.
Com he dit abans, no hem de ser tan radicals i hem de tenir present que, ens agrade o no, tenim una història feta en el cristianisme, encara que el present en siga un altre.
Com a conclusió, s'hauria de recomanar als diferents tribunals que dicten aquestes sentències o als governants que volen imposar el laïcisme en tot, que actuen de la mateixa forma quan són els musulmans els que exigeixen respecte a les seues creences. Però, per desgracia no actuen sempre igual. Davant d'aquestos últims, estan cagats de por -valga l'expressió- i cedeixen a tot el que demanen. Açò es diu covardia, ja que solament presumeixen d'autoritat quan han d'actuar sobre els més dèbils, que en aquest cas som nosaltres que no posem bombes.