dijous, 29 d’octubre de 2009

La Caverna de Plató

Aquest matí, en classe de Filosofia, hem estat estudiant La Caverna de Plató, i no parava de vindrem al cap la situació d'engany a la que ens tenen sotmesos als valencians els informatius de Canal 9 i l'equip de govern presidit pel Sr.CamPPs.
Per als que no coneguen aquest mite i per als que no se'n recorden, passe a transcriure aquest resum del mateix. Al final, que cadascú traga les seues conclusions
En el mite de la caverna, Plató relata l'existència d'uns homes captius des del naixement a l'interior d'una fosca caverna. Són presoners lligats de cames i coll, de manera que es veuen obligats a mirar sempre endavant sense poder mai girar el cap. La llum que il·lumina l'antre prové d'un foc encès darrera d'ells.
Plató, per boca de Sòcrates, ens diu que imaginem un camí elevat i llarg entre els presoners i el foc, on s'hi ha construït un mur per on passen uns homes que porten tota mena de figures que els sobrepassen, aquests homes a vegades enraonen i a vegades callen. Els captius no poden veure res més que les ombres de les figures projectades pel foc a la paret de la caverna, i mancats d'una altra educació es pensen que les ombres que veuen són els objectes reals, la mateixa realitat. Però Plató ens convida a imaginar que un d'aquests captius comença a relacionar els sons amb les figures i comença a veure que es pot treure les cadenes i que pot caminar i sortir, amb molt d'esforç, de la caverna. Un cop hauria sortit, la llum del sol l'enlluernaria i hauria de buscar les ombres i les coses reflectides a l'aigua; més endavant s'acostumaria a mirar els objectes mateixos i a la fi descobriria la realitat i el què les coses són i podria contemplar-les amb tot el seu esplendor.
Però, el mite no acaba aquí, sinó que Sòcrates fa entrar de nou al presoner a l'interior de la caverna perquè té l'obligació moral d'explicar-ho als altres presos i alhora convèncer-los que viuen en l'engany i en la falsedat. Però la gent presonera, alienada des de la infància el prenen per boig i se'n riuen, i fins i tot asseguren que si algú intentés deslligar-los i fer-los pujar per l'abrupta caverna el matarien.
CONCLUSIÓ: Per a mí que tota aquesta gent que ens governa i els seus assessors, han estudiat bé aquest mite i l’han posat en pràctica amb absoluta mestria.

dijous, 22 d’octubre de 2009

Arquímedes i CamPPs

Parodiant el principi d'Arquimedes en el camp polític, diríem que és un principi físic que afirma que un partit totalment o parcialment submergit en la corrupció política, serà espentat amb una força vertical ascendent igual al pes del volum de la corrupció.

Aquest matemàtic grec mai hagués pensat que el seu principi haguera pogut aplicar-se al partit polític que governaria una regió enclavada a la costa més occidental d'aquell mar que ell estava acostumat a veure i on arribaven algunes naus a comerciar i a fundar algunes colònies. Però, mira tu per a on, ha resultat que sí, que el seu principi troba aplicació pràctica en la resolució democràtica a la presa de poder en aquesta terra que ja no sé si és nostra o de qui és.

Són uns polítics aquests molt vàlids per enredrar situacions molt compromeses per a ells. Són capaços de canviar aquestes situacions i portar-les al seu favor fent veure que no són ells qui han obrat malament. Venen la manta amb tanta facilitat que poden morir d’èxit.

Mentides, enganys, maquiavel.lismes adornats amb focs d'artifici i exaltacions al més pur estil faller, encisen la gent que es pren aquests assumptes com una ofensa a la terra i a les seus gents i voten, voten i els tornen a votar -quan més corrupció, més vots- fent-los pujar al més alt dels èxits electorals. Tot un cas d'aberració democràtica digne de la demagògia establerta a l'antiga Grècia.

Després de totes les actuacions, declaracions, posades en escena i demés parafernàlia exculpadora de possibles corrupcions de membres del partit, ara el Molt Honorable ens ix per peteneres dient que el culpable i qui va a pagar-ho tot, no és altre que Zapatero. Vaja, amb Paquito! Sembla que la processó va per dins i les nits se li fan llargues, tan llargues que no pot dormir i, després, clar el cap no li deu funcionar massa bé per dir les xorrades que ha dit. I es queda tan tranquil, amb el somriure ample, i escolta els aplaudiments dels seus i pensa: “Serà veritat el que acabe de dir?”

Espanya sencera ens observa atònita de veure tot aquest teatre i ens pren una mica en broma als valencians. Com pot ser que a més escàndols més vots? Al remat hauré de pensar que som badocs.

I ja que hem mencionat alguna cosa del classicisme, acabarem amb aquesta altra: Quousque tandem, CamPPs, abutere patientia nostra?

dimecres, 21 d’octubre de 2009

La Tercera Espanya. L'Espanya que no tenim.

Ha caigut a les meues mans un llibre de Josep Antoni Duran i Lleida titolat "Entre una España y la otra", llibre en el que veig exposades algunes de les teories que sobre l'Espanya que ens toca viure he tingut. Aquest polític català sempre m'ha caigut bé pel seu discurs templat, asossegat i allunyat de les crispacions a les que ens tenen acostumats els representants dels dos partits majoritaris. Un discurs sempre ple de trellat i positiu es mire com es mire.
No coneixia res de la seva biografia i m'he dut la sorpresa de veure que no és nascut dins les fronteres de Catalunya, sinó a la Franja de Ponent, és a dir, a la província d'Osca i en concret a la localitat d'Alcampell. Com es pot veure, oficialment, aragonés, però sentimentalment, català. I com a tal exerceix amb plenitud d'idees i de fets.
Duran i Lleida exposa uns fets respecte a la llengua que em resultem molt familiars. En efecte, narra com la seua llengua és, des dels primers moments de la vida, el català, encara que no en té consciència d'això fins que marxa a estudiar a Balaguer.
Al seu poble, la llengua que parla és considerada, poc més o menys, com pecaminosa per part del mestre i, a banda de l'escola, ni a l'institut de Tamarit ni a l'església és utilitzada. Es qualificada despectivament com "chapurreau", cosa que he pogut comprovar recentment com també es considerada així al Matarranya, en la província de Terol. Els que hem nascut a territori de parla valenciana, almenys en aquells temps, també ens passava exactament el mateix.
El que m'agrada del seu pensament és la visió que té d'Espanya. Sols llegint la dedicació del llibre, ja et fas la idea per on va a transcórrer la seua tesi. Diu així:
"A tots aquells que, amb sentit comú, capacitat de diàleg i principis, han contribuït a mantindre viva una tercera Espanya, més serena, més centrada, més respectuosa amb l'adversari, orgullosa de la seua pluralitat i fonamentada en la seua diversitat nacional, cultural i lingüística".
En els diferents capítols va fent-se les preguntes sobre què és Espanya, quin concepte tenen de la mateixa els grans partits o la gent en general.
Espanya una o plural?, catòlica, laica o laïcista? També s'hi pregunta sobre treva o diàleg per poder acabar amb la violència. I com no, assimilació, multiculturalisme, integració. Acaba demanant una comunitat responsable.
Com a home de partit, aquest llibre fa la impressió que és una exposició dels principis polítics de la Unió Democràtica de Catalunya. Encara que així siga, no em pareix malament. Moltes de les seues afirmacions i teories polítiques les assumeisc totalment. Ja voldria jo polítics d'aquesta mena ací, al País Valencià, on sembla ser que s'hi ha instal.lat una classe política que deixa molt que desitjar, tant en partits majoritaris com en altres.

dimarts, 13 d’octubre de 2009

Sòria: quan el silenci parla

Res com viatjar cap a algunes de les terres ibèriques per visitar-les de manera tranquil.la i assossegada, tot fugint, escapant de les atapeïdes zones que en diuen turístiques per excel.lència quan el calendari ordena "vacances per a tots" en algunes festes assenyalades. Al darrere queden les costes mediterrànies plenes de gent sorollosa, àvides de sol, de platja, de festes i botellots.

Quina alegria posar rumb a les terres sorianes on ens esperen uns dies de pau contemplant i gaudint totes les mostres del seu art, dels seus paisatges i de l'amabilitat i senzillesa de les seues gents, habitants d'uns poblets encantadors on sembla que el temps està detingut.

Santa Maria de Huerta és la primera localitat que visitem. Allí roman desafiant el pas del temps i la desamortització d'aquell Mendizábal encabotat en recaptar fons econòmics per a l'estat, el monestir que porta el mateix nom. No sé si el poble li'l dóna o és ell el que li'l dóna al poble. Més bé seria el segon supòsit. Uns relaxants cants gregorians ens acompanyen durant la visita per lliure a les antigues dependències monacals. Tot invita a la visita silenciosa, i uns cartell ens ho recorda.



De Santa Maria de Huerta partim en direcció a la propera localitat de Monteagudo de las Vicarías, un xicotet poble com quasi tots els d'aquesta província. L'antiga població es troba a la part alta i s'hi accedeix a través d’un portal fortificat en les antigues muralles. Uns carrers nets, ben empedrats i amb cases que han procurat tenir les façanes en consonància amb l'entorn, és l'escenari que hi contemplem. L'esglèsia i un antic palau-fortalesa presideixen la plaça principal al final del carrer Major.




Morón de Almazán és la següent població a la que accedim. Una excel.lent plaça Major alberga la gòtica esglèsia de Nª.Sª. de la Asunción amb una bellíssima torre plateresca. I com no, el rotllo no hi pot faltar. El rotllo és una columna de pedra, ordinàriament rematada per una creu o una bola que, entre altres finalitats, compartia amb les picotes les funcions d'ajusticiaments. Estos ajusticiaments van ser suspesos per decret de les Corts de Cadis en 1812.


Almazán és la població capçalera de comarca i una de les més importants de la província. El Duero la recorre per l'oest i una original passarel.la amb superfície ondulada s'esten als peus dels vianants perquè el puguen travessar i gaudir d'una poblada albereda on les fulles caigudes dels arbres embelleixen el terra amb una catifa de colors grocs i ocres en estos dies de tardor.


El paisatge de les comarques serranes canvia la secor dels camps de cereals per les muntanyes poblades de coníferes. En Abejar, una envellida església mostra les joies arquitectòniques del passat. Unes dones hi acudeixen a resar el rosari i aprofitem per entrar. Es queixen de l'abandó a què estan sotmeses per part del rector del poble i per l'episcopat. No ens lleven l'ull del damunt, no siga que siguem uns espoliadors més d'obres d'art que tan de mal han fet per aquestes localitats robant tota mena d'obres religioses en forma de quadres, escultures i altres objectes religiosos.



A Molinos de Duero, fem una paradeta i passegem pel poble entrant també a l'església. Conversem amb el rector, un xicot molt extravertit i amant de la pilota que ens conta les seues activitats pilotaires i d'altres esports populars.




A menys d'un quilòmetre arribem a Salduero, localitat on establim la nostra residència. El Duero hi passa tot jovenet, quasi sens aigua. Gerardo Diego, en les seues estades ací, va escriure aquestos versos:

¿Cuántos años, meses, dias?
Horas sólo cumple el Duero
Cuando pasa por Salduero.
Allá arriba, Urbión relumbra.
Nieve en mayo y en enero.
Ríe y llora, llora y rie,
¿Cuántas gotas tiene el Duero?



En Castroviejo, prop de Duruelo, situat en plena serra, visitem el que s'anomena la Ciutat Encantada de los Picos de Urbión. És un conjunt de roques de formes variades i impressionants i des d'allí, es contempla tota la vall per on transcorre el Duero acabat de nàixer. Les rutes senderistes abunden i son aprofitades pels amants d'aquesta activitat. Els boletaires també tenen el seu paradís, encara que aquest any, ens diuen, no ha plogut i no és gens fàcil trobar-ne.



La província de Burgos està al costat i allà ens endinsem per contemplar les petjades petrificades de dinosaures a la localitat de Regumiel de la Sierra. Aprofitem la proximitat de les llacunes de Neila i ascendim per una empinadíssima carretera fins el mirador i les llacunes Larga i Negra. Un gèlid vent ens invita a abandonar aquestos indrets a últimes hores de la vesprada. En eixos moments, un grup d'excursionistes es disposa a muntar les seues tendes de campanya per passar la nit. No els espanta el fred que comença a fer i que a la matinada ha de ser insuportable.




De tornada a Salduero, visitem el naixement del riu Arlanza. És una fonteta que naix tímidament al fons d'una esplanissada on unes persones s’entretenen jugant a les cartes fora de les caravanes on passen aquestos dies. I com el món està perquè hi haja de tot, els preguntem el punt exacte del naixement del riu i, oh sorpresa!: No tenien ni idea de tal fet. I varen continuar jugant com si res haguérem preguntat.




Molt a prop de Salduero es troba la bonica localitat de Vinuesa. Allí, un senyor que estava a l'església i que era el que dirigia les restauracions de la mateixa, es va percatar que estàvem comentant els diferents estils arquitectònics i va començar a explicar-nos tota la història del temple i de la localitat. Anècdotes molt interessants eren algunes que ens contà sobre la construcció del temple així com les actuacions del mecenes del poble, un bisbe nascut a la localitat i establit a Roma, que va dirigir les finances vaticanes, i va ser després arquebisbe de Nàpols. Allí, diuen, quasi quasi, va ser el fundador de la màfia napolitana. Tot un personatge.



Acabem les visites a la localitat d'Àgreda, ciutat de les tres religions. Visitem la sinagoga, el temple cristià i el barri musulmà on s'hi conserva una coqueta entrada amb arc de ferradura.


Bonica experiència la nostra allunyats de les masses exasperants. Tot un reencontre amb la història i una convivència amb una natura quasi lliure de gent incontrolada disposada a arrasar tot el que ix al seu encontre, embrutant l'entorn i abusant d'ell . Almenys ací, encara no ha arribat de forma massiva aquesta plaga. Desitgem i esperem que continue així.
plaga. Desitgem i esperem que continue així.

dilluns, 5 d’octubre de 2009

Vergonya, cavallers, vergonya (O com anem destruint el País)

"Vergonya, cavallers, vergonya!" conten que va ser el crit de Jaume I quan, a Portopí, el Conqueridor va voler avançar i va veure com la gent se'n feia cap arrere. Aleshores, va exclamar amb aquestes paraules plenes d'indignació tirant-los en cara llur covardia.
L'altre dia vaig assistir a un concert del grup Al Tall en què ens van delectar -i al mateix temps, fer reflexionar- amb el seu darrer treball que porta aquestes mateixes paraules com a títol.
Tota la lletra d'esta obra està basada en les lamentacions de Jaume I quan, després de la seua mort, el seu esperit visita els inferns guiat per Dante i es lamenta veient com la seua obra, es a dir, els regnes que ha fundat, va desapareixent al llarg del temps.
Així, des de Pere IV, passant, entre altres, pel Compromís de Casp, la reina Germana de Foix, El "Conde Duque de Olivares", el borbó Felip V, va narrant com va deteriorant-se la seua obra política fins arribar als nostres dies en què han fet un ninot de falla de la seua figura i "l'han plantat a la Glorieta per pixar-se davant d'ell"
Vergonya, cavallers, vergonya, de tindre aquest país com una "província" de la nació castellana, en la qual s'ofrenen glòries a Espanya mostrant la divisió de les terres i de la llengua comú.
I ara, arriba el dia 9 i les institucions ens recorden a bombo i plateret que celebrem l'arribada del bon rei Jaume a aquestes terres. I trauen la Senyera, i no consenteixen que s'incline davant ningú. Quina mentida, quina hipocresia, quina falcetat, quin folklore més ben muntat!. Quants d'ells senten el que volen representar? Quants d'ells tenen com a llengua el valencià? La senyera no la inclinaran, però ells davant Madrid aniran agenollats. De la llengua renegaran perquè ningú els puga acusar de no ser espanyols. Quantes Rites, quants Camps, quants Ripolls i Zaplanes, quants Ricardins i Fabres, i, com no, Russos fent el ruc!. Vergonya, cavallers, vergonya. Quin "país" ens voleu crear?