S'hi pot conviure?

Lentament, sense aldarulls, sense estridències, com el que no vol res, però ho aconsegueix tot. Així ens l'estant clavant, sobre tot, des del Magreb, la cultura -o incultura- musulmana.
Cada vegada més, van apareixent notícies, hui per ahí, demà per allà, que algun musulmà vol que li respecten la seua manera de viure i entendre el món. Ara demanen menjars especials a col.legis i hospitals, ara es presenten amb burka davant un jutge. I cada vegada en són més. Gadafi ja ho va afirmar: “Europa serà musulmana pel pes de la demografia”. I a fe que s'està acomplint.
Acabem de recordar l'expulsió dels moriscos ara fa quatre-cents anys. No vaig a jutjar si va estar bé o malament. Vist des d'aquella època, tal vegada fos el més convenient. Vist des d'ara, tal vegada no. El que sí que és cert, és que aquells musulmans eren els descendents dels antics hispano-romans que havien abraçat la religió de Mahoma i, per tant, antics pobladors d'aquestes terres. Tot i això, els van fer fora I ara els seus descendents resideixen als països magrebins.
Si els que estan venint en estos temps foren aquells, tal vegada pogueren tindre alguna justificació: al cap i a la fi, d'ací isqueren a la força. Però crec que la invasió que estem patint no té res a veure amb aquells expaisans nostres.
El més cridaner de tot és l'arrogància amb què sol.liciten les coses. No ho demanen tímidament. Ho fan amb exigència: les seues creences religioses per damunt de tot. (Perquè no es posaran tan exigents demanant més drets als seus països?)
Sóc molt escèptic amb això de l'Aliança de Civilitzacions. És més: tal com estan les coses, ho crec una utopia.
Si analitzem una mica el comportament nostre i el comportament d'ells, veurem que està fonamentat -allà més que no pas ací- en una ètica religiosa. És a dir, que l'ètica o moral és la que Déu vol i que ve revelada en les seues respectives doctrines. Segons açò, cada religió té la seua perquè es creu en diferents divinitats, i així va a ser impossible posar-nos d'acord.
La solució seria que tots ens regirem per una moral o ètica natural i, per tant, tinguérem els mateixos criteris. Com que açò encara està bastant verd degut a la influència que exerceixen les diferent religions, hem de convindre que, ara per ara, una convivència sense estridències causades per les religions –que són les que regeixen la vida, els costums i les teories polítiques- va a estar més que impossible.
Tots aquests pensaments fa temps que els tinc i els debatem entre els amics. Ara es fan més palesos veient l'arrogància amb què eixa musulmana, Fàtima Hssisni, ha comparegut davant el jutge Gómez Bermúdez i escoltant les afirmacions tan fonamentalistes que ha fet una vegada ha eixit de la sala.

De nou la rutina.

S'han acabat els dies d'estiu. S'han acabat les calors sufocants que no ens deixen viure, almenys en aquestes terres mediterrànies carregades d'humitat i calor. Ara, tothom en torna al treball, a la rutina diària, a la monotonia dels dies, esperant ansiosament els caps de setmana.
És veritat que tots no gaudeixen de tot l'estiu per trencar horaris. No, però els dies llargs i plens de llum fan que ho semble. A l'estiu tot lo món viu, diu el refrany. Viuen els qui treballen i viuen els qui fan vacances. Es normal veure la gent asseguda per les nits a les terrasses de qualsevol localitat prenent un refresc, o passejant pels bulevars de les platges esgotant les hores del dia que pareix en tinga més de vint-i-quatre.
Les pluges d'aquests dies són com el senyal que diu: cavallers, ara va de bo. I tots a casa. Horaris rígids. Xiquets a escola. Cafeteries plenes de mares que els hi han deixat o que n'esperen la sortida.
Però després de tanta vida al carrer i de tant esplai, sempre es troba un indici què ja es hora de centrar-se en les activitats rutinàries i reprendre allò que ens varem deixar al mes de juny. Ara, localitzem els amics amb més facilitat perquè tots estan al peu del canó.
Tota aquesta rutina, tots aquests horaris, totes aquestes obligacions, fan que qualsevol cap de setmana -i si ve amb algun pont afegit, encara més- ens semblen com una estada al paradís. Ens freguem les mans assenyalant al calendari unes dades per fer una escapada on siga. Eixos dies són com la bona essència que es guarda en flascó menut.
I com que l'estiu proper està tan lluny, no hi pensem. Fa la impressió que estos dies, setmanes i mesos, van a ser eterns. Però, no: tot passa i torna de bell nou, les penes i les alegries, les nits i els dies, les llunes noves i les velles...
Cada temporada té els seus encants i caldrà saber trobar-los perquè res ens amoïne. Les persones necessitem canvis i estos canvis ens els dona el saber que cada dia és diferent i que podem millorar i perfeccionar-nos més en totes les activitats que realitzem.

Passant per Beniarrés

Després d'una zigzaguejant pujada provinent de la veïna població de Castelló de Rugat, arribes al cim del port on un cartell t'indica que vas a entrar a la província d'Alacant. Des de fa anys, una contínua lluita de pintades i esborrades sobre el mateix va posant de manifest que açò de les províncies és un invent noucentista que alguns estaments polítics i econòmics volen que perdure pels segles dels segles, i altres grups més arrelats a la terra on viuen intenten dir-te que el que vas a fer és entrar a la comarca del Comptat. Axí, un continu escriu i esborra va fent-te partícip d'una o d'altra preferència.
Comencem la baixada i el primer que ens hi apareix són les altes muntanyes d'aquest extrem nord-est de les serralades bètiques que tanquen aquestes valls del nord de la província d'Alacant o del sud de les Comarques Centrals valencianes, segons la ideologia de cadascú i que ja hem vist una manifestació en el cartell mencionat abans.
El més impressionant de tot és l'agrest visió del Benicadell, el seu regall que el pas milionari dels anys ha anat llaurant entre els cingles verticals de la seua cresteria calcària. I als seus peus i coronat per la seua ermita marinera, Beniarrés, on l'embassament dóna un aire lacustre a aquestos paratges.
Beniarrés apareix com un poble allargassat des de la part alta poblada de xiprers que escorten eixa ermita blanca que sembla vigilar la localitat, fins el pla on antigament s'hi trobava l'estació del ferrocarril i avuí en dia un descafeïnat edifici alberga el col.legi Perputxent que substitueix les antigues escoles construïdes en els anys 1927-28 i on moltes generacions d'alumnes hem aprés a sumar i restar, a recitar de memòria els rius i muntanyes peninsulars, a tindre educació cívica -matèria tant oblidada actualment- i com no, a cantar unes cançons que feien referència a uns ideals i doctrines polítiques que són del passat.
El descens segueix jogarrí amb el barranc que comença allà dalt i va traçant corbes i pendents vorejat per uns terrenys abancalats en forma escalonada on els nostres avantpassats, amb molt esforç i dedicació, van plantar d'oliveres i que quan arriba el mes de juny, unes grans taques grogues afloren i omplin d'aroma a camamil.la l'ambient dels carrers en el dia del Corpus, la processó del qual està jalonada per diferents altarets ornamentats amb les plantes que el veïnat trau per a l'ocasió i que la barreja de flaires de roses i camamil.la fan d'aquesta festa una porta oberta a les calors de l'estiu.
La carretera planeja per darrere l'ermita que queda a un nivell més elevat i arriba a la localitat, sense entrar en ella, pel punt que es deia “El camí de les Hortes”-hui, carretera de L'Orxa- que era el camí per on es tenia accés a les hortes anomenades de Benillup, antic poblat morisc vora el riu Serpis, i que situades al centre de la Vall de Perputxent, són un espai agrícola molt fèrtil on possiblement conrearen cereals els antics pobladors de la Cova de l'Or, importantíssim jaciment del Neolític en aquesta part de la Mediterrània occidental.
Si accedim a la població per aquesta entrada, el carrer Sant Josep ens durà a la part alta del poble on, a la dreta, està situada l'ermita i tot recte es troba situat el carrer Ribera, que era el lloc per on gent del poble se n'anava a la comarca de la Ribera on tants treballadors es necessitaven per a la sega de l'arròs.
Abans d'arribar al carrer Ribera, creuem el carrer de la Cova Santa, el més llarg de Beniarrés i que està dedicat a la seua patrona. Aquesta “maedeu” prové de la població d'Altura, a l'Alt Palància i va ser declarada patrona del poble allà pel 1748 agraint-li l'haver lliurat la població dels efectes destructius dels terratrèmols ocorreguts en aquella època.
Quan accedim a la part baixa, ens trobem amb l'església de Sant Pere. És una església neogòtica construïda als darrers anys del segle XIX amb l'aportació econòmica de la població en forma d'entrega de blat per a la seva posterior venda i col.laborant també en el transport manual de rajoles des d'un teular existent als afores de la població. Es podria atorgar el títol de Catedral del Comptat, amb permís de les altres poblacions de la comarca.
Beniarrés, com tantes poblacions d'aquestes terres, no alberga monuments antics pel fet que estava habitat totalment per moriscos amb escassos recursos econòmics i que al 1609 van ser expulsats tots cap a terres del nord d'Àfrica, sent repoblat en els següents anys per gent vinguda d'altres comarques veïnes: La Marina, L'Alcoià, La Vall d'Albaida i, fins i tot, l'Alacantí.
A menys de tres quilòmetres, s'hi troba l'embassament que pren el nom del poble. Aquesta presa fou començada als anys quaranta i va ser acabada a les darreries dels seixanta. Les aigües que s'hi arrepleguen estan destinades als regadius de la comarca de La Safor (Horta de Gandia).
A l'eixida del poble en direcció als peus del Benicadell, s'hi troba un indret anomenant el Barranc del Port, paratge poblat d'arbres que ofereixen una agradable ombra els dies càlids de l'estiu i on es venera una imatge de la patrona en una coveta habilitada per a tal efecte i on dues fonts ens ofereixen unes aigües que sempre han tingut fama de bones i que, no fa massa anys, eren conduïdes fins al poble podent-se beure en una font anomenada popularment la Font del Gaiato. Uns amants de destrossar les coses públiques la van destruir. Afortunadament, ha estat refeta, però ja sense aquelles aigües provinents d'aquell indret.
I així abandonem Beniarrés en direcció a Gaianes, a tres quilòmetres, que es la població més pròxima i des d'on podem tenir una visió de Beniarrés com un dibuix de carrers que baixen de l'ermita i van a parar a la carretera per on hem vingut i des d'on contemplem també el diàleg que semblen tenir els dos temples del poble: la blanca ermita situada al més amunt i l'església neogòtica al més avall.

La tardor

Hem entrat en període de tronades i fortes pluges. La tardor la tenim ahí mateix i tothom torna a la rutina diària. L'estiu, amb aquest oratge, ens diu adéu i se'n va cap a terres més meridionals on ja estan esperant-lo amb els braços oberts.

Mirant el passeig marítim de la platja, la solitud es fa patent. Escassa gent ocupa aquest espai que no fa massa dies n'era de gom a gom. Ara, però, ens ofereix la seua tranquil.litat i ens reclama per gaudir del seu paviment sense l'atropell dels dies de ple estiu.

La xicalla ha tornat a l'escola i ja no corre riallera jugant amb la sorra fent castells i bassals. Ara s'enfronta a la dura tasca dels horaris i els deures escolars. Els majors també tornen a la rutina diària.

Mirant la platja, et pares a pensar si aquest lloc és el mateix de fa uns dies on el sol escalfava implacable i la gent hi jeia per rebre'l com si tingués por de què se n'anés i no tornés més.

A les terres de l'interior, els arbres caducifolis omplin el paisatge de colors grocs i ocres donant a l'ambient eixa característica cromàtica que a les terres costaneres d'aquest país és difícil que la trobes.

La tardor ens anuncia la brevetat de la vida amb eixos dies tan curts que quasi com ens deixen veure la llum del sol. Però tot es necessari per acomplir el cicle vital dels éssers vius que necessiten d'aquest cicle per renovar-se i ressorgir amb força quan aquest període acabe el seu periple.

Moralistes immorals.

Sempre m'he preguntat perquè eixa oposició del PP a l'educació cívica basada en una ètica laica que, al marge de les religions, servisca a les persones per poder conviure amb respecte mutu, amb pau, concòrdia i harmonia. Ja sé que açò és un poc utòpic coneixent com som els humans, però per intentar-ho que no quede. Em fa, però, la impressió que aquestos "moralitzadors" de morals hipòcrites volen que l'ètica siga la que “emana de Déu” i que ens es transmesa pels seus “ministres” als quals hem d'obeir sens més. D'aquesta forma tenen uns ciutadans adotzenats i poc crítics amb el poder establert.
Jo no sé si aquesta ètica o moral que ells volen impartir és o no la que després practiquen en les seues actuacions polítiques. Més bé, em sembla el contrari veient com actuen dia rere dia. Ells que són els ortodoxes de la tradició cristiana, dels valors patris; ells que diuen ser alguna cosa així com ser la reserva espiritual; ells que van a missa amb cotxes oficials; ells que reben la màxima autoritat catòlica sens reparar en despeses; ells que prenen café amb personatges vestits amb púrpures, etc. En fi, que alguna cosa diferent hauria de ser el seu comportament.
Al nostre abast ens arriben diàriament notícies protagonitzades per ells en les que la mentida, la falsedat, la difamació, la calumnia i l'acceptació de prebendes més descarada són la tònica de la seva actuació. I clar, per a actuar d'aquesta manera, un bona educació cívica i ètica els fa nosa. Ja sabem que la paraula Justícia, en boca del PP i els seus portaveus es tradueix en blasfèmia, violació, injustícia i defensa de la corrupció.
Sens anar-nos-en massa lluny en el temps, escoltem com el Sr.Mariano li demana al president del govern allò que els seus no practiquen: contenció en la despesa pública. Pregunteu-li al Sr.Camps que fa per tenir el deute més alt de tot l'estat espanyol.
I ara, en aquests dies, degut al cas de transfuguisme a Benidorm, s'esgarren les vestidures, aboquen verí contra el PSOE (que tampoc són santets), tronen amb tota classe d'improperis, oblidant el Sr.Zaplana que se'n va aprofitar per fer carrera política al més alt nivell i que, a hores d'ara, ells estan fent el mateix a la ciutat de Còrdova i que també ho han fet en 24 cassos més.
Podria estar escrivint més i més per desfogar-me del tot -cosa que no crec- però si vull acabar amb la notícia que els assessors de l'ultra nacionalista espanyol Sr.Aznar que formen part del GEES (grup de propaganda neocon) apel.len a l'exercit per restaurar les “llibertats” a Catalunya. Al mateix temps, ho veuen força inviable perquè l'exercit s'ha convertit en un “laboratori progressista per al feminisme, l'homosexualisme i el transexualisme”. Tot un al.legat al cop d'estat (exemple de convivència).
Estem davant d'un ramellet de floretes conservadores de les que en fan gal.la alguns membres destacats del partit de l'oposició que no dubten en assenyalar-nos quins són els camins a seguir per a ser un bon ciutadà.

De poble

Per descomptat que açò d'internet és una finestra oberta des d'on pots abastar tot el que vulgues i trobar tot el que cerques sens límit de cap mena. A les pàgines de les xarxes socials vaig trobar un grup anomenat “M'agrada ser de poble” on milers de persones estan adscrites i des d'on exposen els seus pensaments sobre el fet de pertànyer a aquestes entitats de població menors i tan diferents a les ciutats.
El fet de ser de poble, concretitzat en un determinat poble, significa, sobre tot, tenir ben clares les teues arrels i poder remuntar-te a darreres generacions trobant-te pel camí amb altres individus que encara estan emparentats amb tu i que en grans entitats de població estaria una mica més complicat de fer-ho.
Una altra característica -aquesta no és la de ser de poble, sinó la de viure a un poble- seria la familiaritat que s'hi té amb tot o quasi tot el veïnat. Tothom es coneix i des d'aquesta coneixença es deriva un cert lligam que fa que les relacions entre les persones siguen més humanitzades i conseqüentment, més fluides i afectives. (Sempre hi ha aspectes negatius en aquestes relacions, però en totes les comunitats, tant les rurals com les urbanes)
Quan els habitants d'un poble ixen de casa per realitzar qualsevol activitat i es creuen amb altres, immediatament es posa en funcionament un transvassament d'afectivitat que obliga -la majoria de voltes- a detindre's uns moments i “fer un barret”. Aquestos fets són quasi impossibles a les ciutats on el mutu desconeixement està quasi garantit.
En un poble, es coneix qui viu a cada casa, a què es dediquen els seus habitants i quins són els seus projectes. També, qui és la seua família, quins han estat els seus avantpassats i si són recents a la localitat o pel contrari, les seues arrels estan ancorades en el temps.
Aquestos serien alguns dels avantatges de viure a un poble. Naturalment que hi ha molts inconvenients, però caldria sospesar-los per traure'n conclusions. Els que som de poble i vivim a les ciutats, estem en condicions de poder fer-ho. Reconec que no és una tasca fácil el poder tenir una preferència, però sí que es tiren de menys totes aquestes qualitats que hem deixat al darrere quan les circumstàncies ens han situat a una ciutat, moltes vegades en contra dels nostres desitjos.
Caldria afegir que no tots els pobles són el mateix. Hi ha pobles grans i pobles menuts, pobles d’interior i pobles costaners, pobles amb les tradicions vives encara i pobles amb excesiva influencia forània, pobles en els que hi pots deixar la porta oberta i pobles en els que ho has de tancar tot amb pany i clau. En definitiva: que segons siguen uns o altres, la qualitat de vida serà diferent.
I tot plegat, quan u va fent-se major és quan surten tots aquests sentiments que de més jove quasi com te n'adones i sembla que vius més feliç a una ciutat que no pas al poble degut a tots els serveis que t’hi pots trobar a l’abast. També crec, però, que pot ser siga una quimera perquè al fons de quasi tots aquells qui hem nascut i viscut en una petita localitat sempre hi pot existir eixe caliu que puga revifar en qualsevol moment.