diumenge, 30 d’agost de 2009

Futbol i sentiment

Ja ha començat la nova temporada de futbol. Sembla que aquest fet ens done il.lusió per reiniciar l'espai temporal que s'enceta després del període estival on tot està parat o ralentitzat. Ara, els caps de setmana se'ns presenten més atractius simplement pel fet de tenir partits de futbol que ens els amenitzen. Ja veus, unes persones disputant-se un baló per col.locar-lo dins d'una gàbia oberta per un costat i procurant que no ens el fiquen a la pròpia. Açò, poc més o menys, és el raonament dels contraris a tota aquesta moguda que usa milions i milions d'euros i que movilitza mitjans de comunicació amb més usuaris que no pas altres informacions de qualsevol altre tipus.
El futbol, però, no és això. Tal vegada el fet de jugar i gaudir de les destreses dels jugadors siga el que menys interesse. Tot el que volen els aficcionats és que el seu equip guanye siga com siga, encara que no hi jugue bé i el contrai ho faça com els àngels. Sobre tot es tracta de satisfer l'ànsia de triomf que tenim els seguidors d'un bàndol en qualsevol lluita.
El sentiment de què alguna cosa és com nostra i que per damunt de tot ha de triomfar, el fem palés quan ens identifiquem amb un equip de futbol. Si som espectadors que viuen l'emoció de què entre la piloteta a la porteria contrària, preferim ser-ho quan juga el nostre equip, encara que s'enfronte a un rival d'escassa entitat. Si ens ofereixen un altre partit, encara que els contrincants siguen equips de “campanilles”, no vibrarem, no ens emocionarem, no correrà per les nostres venes eixa sang plena de vida que ens fa botar del seient als moments àlgids del joc.
I és que el futbol és més que futbol: és sentiment. No ens enlluerna el joc practicat. Són eixos colors, eixe club els que identifiquem com una part nostra i de la que creiem formar part. De vegades, fins i tot, volem que siguen com una manifestació d'una determinada ideologia oposada a una altra que considerem que ens oprimeix.
Aquesta manifestació sentimental arriba fins l'extrem d'alegrar-se quan un equip dels grans que no siga el nostre fracassa, quan no guanya els trofeus que s'havia proposat. En definitiva: quan la prepotència mostrada per ells en detriment del nostre no es veu reflectida a la pràctica.
En aquest país, sembla que sols hi haja dos clubs. La resta no compta, és ignorada. Es dona més importància periodística a un simple entrenament d'aquestos dos grans que a un trofeu guanyat per algun altre component de la Lliga. I clar, açò condueix a provocar en els seguidors d'aquests últims un sentiment d'odi (si és aquesta la paraula adequada) cap als considerats dos clubs importants gaudint tant dels fracassos d'ells com dels èxits nostres.
Aquestes coses no es poden fer entendre als que no gaudeixen del futbol. És que els sentiments no es poden explicar i el futbol és això: sentiment.

divendres, 28 d’agost de 2009

Notícies que es comenten soles.

Encara hi ha catòlics que es pregunten perquè tanta gent abandona l'Esglèsia. No vull exposar cap argument. Simplement us remet a aquesta notícia del diari El Plural. Vosaltres mateix.


Quina diferència trobem entre Jesucrist predicant als voltants del riu Jordà i les imatges del Cañizares? Com veieu, els màxims enemics de l'Església no són els anticlericals, sinó els mateixos jerarques que la regeixen embrutant-la d'aquesta forma.

dimarts, 25 d’agost de 2009

Reflexions després d'unes festes.

En aquesta Celtibèria en què vivim, es produeixen constantment i per tot arreu unes festes religioses que jo no les qualificaria d’eixa manera. No dubte que hi haurà gent que hi participe amb total i profund sentiment religiós, però la immensa majoria hi assiteix com a un acte més en el programa festiu de la localitat de torn.
Què són, sinó, eixes romeries, eixes processons, eixes aclamacions desaforades a les respectives patrones o patrons locals? Si rasques una mica en eixes actuacions, veus com tot queda reduït a un acte emotiu exterioritzat en eixe moment però que després no es veu reforçat per una vida conforme a la religiositat que es pretén tenir i de la qual alguns en fan gala. Com bé diguem: fum de canyot.
Qui no ha tingut coneixement de persones que no entren mai a una esglèsia, però que el dia de la patrona es maten per portar-la en andes per tots els carrers? Alguns encara manifesten el següent: “jo no crec en Déu, però a la patrona del meu poble que no me la toque ningú”. Costums, tradicions, paganisme encobert, és tot açò.
Quan vegem per la tele els dirigents polítics participar en les romeries, tot abillats amb mocadors al coll, brusa negra i canya a la mà, pensem que estàn participant amb sentiment religiós o que estan manifestant-se perquè el poble els identifique com a tals i se’n recorden d’ells a l’hora de votar? Pensem que en les processons, situats al darrere de la imatge religiosa, les autoritats locals amb altres autoritas com a invitades, estan sentint emocions religioses i per això hi participen?
Quanta hipocresía, quanta falta de sinceritat, quina manera de folcloritzar! Cal reconéixer les coses com són i dir que u participa en aquestos actes perquè són part de la festa i prou.
El pitjor de tot no és açò, no. Crec que són les reaccions viscerals de la gent quan se t’ocorre dubtar de la religiositat d’aquestes manifestacions. Et podrien condemnar a la foguera com en temps de la Inquisició. Afortunadament, aquesta institució és cosa del passat.
I arribat a aquest punt, quina diferència hi trobem entre les reaccions d’aquestos fanàtics i malinterpretadors de la religiositat i les reaccions dels ayatollahs davant interpretacions que algú puga fer de l’Alcorà? Al meu pensar, cap.
He vist alguna reacció d'aquests simplement per opinar i dir que hi ha gent que acudeix a aquests actes, no per sentiment religiós, sinó per algun altre tipus de sentiment com poguera ser: respecte a una tradició o identificació amb una manifestació d’identitat com a poble.
Quina opinió es pot tenir d’aquestes persones que reaccionen tan malament en nom de la religió? Doncs que no són gent que practica una forma de vida d’acord amb els principis que d’ella emanen. Són, pura i durament, fanatics.

divendres, 21 d’agost de 2009

La terra del "Fi del Món"

Buenos Aires, Argentina. Aeroport d'Ezeiza. Un dia calorós de ben entrada la primavera austral. Estem ansiosos per embarcar a l'avió de la companyia “Aerolíneas Argentinas-Austral” que ens durà en un vol d'unes tres hores a les terres més meridionals del planeta, concretament a la ciutat d'Ushuaia, que ostenta el títol de ciutat de “Fin del Mundo”.
En aquest matí de finals de novembre, l'avió s'enlaira i des de les finestretes, s'observa com les cases i poblacions van fent-se, cada vegada, més diminutes i van quedant-se al darrere donant pas a altres paisatges de la Pampa tacats de diminutes estàncies envoltades per camps immensos, quasi infinits, immersos en solitud absoluta.
Ben prompte, la terra ferma s'esvaeix i el color verd dels camps de cereals es transforma en el blau immens de l'oceà. I paral.lels a la costa patagònica, ens apropem a les muntanyes encara nevades de les terres del sud. Una boira intermitent les deixa entreveure intententant acaronar les ales de l'avió i un rictus preocupant en les cares de tots vol disfressar-se de tranquil.litat.
Al fi, l'avió es posa damunt del terra en un exercici de perícia dels pilots, deixant la superfície de la mar just on comença la plataforma de l'aeroport. Uf! Quin descans sentim tots quan escoltem el soroll i notem el colp del tren d'aterratge sobre l'asfalt de la pista.
Ushuaia ens dóna la benvinguda. La nit anterior acabava de nevar i encara hi havia restes de neu al voltants de l'aeroport. A la llunyania, les muntanyes ens oferien els cims completament nivis i tocant els núvols que havien dipositat sobre ells la blanca, pura i tardana neu primaveral.
Un autobús ens porta per una estreta, empinada i sinuosa carretera fins els peus de la glacera Martial, on un acollidor hotel a mode de cabanes de fusta ens rep. Són habitacions amb tots els serveis i on un enorme finestral ens ofereix la vista de tot el canal Beagle, canal situat més al sud encara que l'estret de Magallanes.
Uns dies d'estada i visites als llacs Escondido, Fagnano, al Parc Nacional de Tierra del Fuego i la badia Pataia, on s'hi troba una estafeta de correus la més meridional del món. Ací, tot és el més meridional, tot és del Fin del Mundo; i és cert.
Naveguem al llarg del canal i els lleons marins, foques i pingüins formen part de la fauna que descansa ociosa, damunt les roques o sobre els pedregars de les platges, al calor dels tímids rajos solars
Tastem excel.lents truites pescades als rius locals, saboroses carns vacunes dels ramats que per allí pasturen acompanyades de no menys excel. lents vins patagònics. I, tot plegat, allò que més em satisfeia: sentir-me lluny de la civilització, lluny dels grans centres urbans del món, lluny de les massificacions de les terres massa poblades. L'Antàrtida, com aquell que diu, a un pas. Els grans centres urbans a milers de quilòmetres. Un lloc per quedar-se una llarga temporada fins que el cos et demane una altra cosa.

diumenge, 16 d’agost de 2009

Alcoi-Gandia: aquell trenet tan entranyable.

Induptablement, el tren Alcoi-Gandia (AG) ens ha marcat a tots aquells que l’hem conegut recórrer aquestes terres del Comtat i de La Safor. Jo, que el vaig conéixer des de la meua infantesa a Beniarrés, el recorde quan ens portava fins Alcoi o Gandia, que eren les ciutats on la gent solia anar a comprar o a realitzar alguna altra gestió, doncs a València, no es viatjava gaire, i Alacant tan sols era un nom que figurava entre parèntesi al costat del de Beniarrés. El recorde també quan era part de les nostres vides i, d'una forma o d'altra, ens servia de referència per dir-nos, al ritme de les seues arribades, en quina part del dia ens trobàvem .
Tot començava quan el seu xiulit avisava que eixia del túnel i s'apropava amb pas lent superant una petita costera que allí li plantava cara, sobre tot, quan la pluja, la neu, o l'excés de vagons, feien que la seua marxa fos dificultosa. Unes cadenes a l'entrada del poble servien perquè no passés ningú i la farola allí existent li donava pas per entrar a l'estació.
Els diumenges per la vesprada, era un motiu per eixir a passejar, acudir al seu pas, i saludar amb alegria els viatgers que responien també a aquestes salutacions. Quins temps aquells tan diferents als actuals en què les presses i els individualismes fan de cadascú un món enfrontat a l'altre!
Qué divertit era quan s'apropava el tren i col.locàvem sobre les vies alguna moneda de cèntims i era esclafada fins deixar-la irrecognoscible. La sorpresa de veure aquella transformació no tenia preu al veure els efectes que una gran massa de ferro com aquell monstre era capaç de produir en una altra peça d'un metall feble i de tamany reduït. Altres vegades, escalavem per la boca del túnel i, des de dalt, el veiem eixir com un enorme dragó tirant fum pels quatre costats. I a l’estació, contemplàvem absorts com els maquinistes, bruts de carbó fins les celles, engreixàven amb unes enormes olieres les bieles que transmitien el moviment a les rodes de la màquina,  i omplien l'enorme panxa de ferro que sols tragava carbó i aigua.
Al costat de la porta d’entrada de les oficines del cap d’estació, hi havia una campana que la feien sonar quan el tren eixia d'alguna de les estacions contigües: L'Orxa, quan procedia de Gandia, i Gaianes quan venia d'Alcoi. Si  havíem de pujar per desplaçar-nos a alguna de les dues “capitals”-que això eren per a nosaltres Alcoi i Gandia- una immensa ansietat ens envaïa, i sobre aquells bancs de fusta depositàvem tota l'emoció prèvia a un viatge que no trigaria gaire en arribar a la seua destinació, perquè els recorreguts eren curts (32 kms a Gandia i 18 a Alcoi).
Si anàvem a Alcoi, un llarguíssim pont de ferro a l'entrada de Muro ens servia de balcó des d'on podíem observar el riu d'Agres que, procedent d'aquella localitat, discorria -això sí, quan portava aigua- camí del riu Serpis que era el que servia de guia a aquest trenet en el seu camí des d'Alcoi al Grau de Gandia. Des d’ací, partia el seu germà xitxarra rumb a les terres de l’interior: Villena i Yecla (V.A.Y). El túnel de Cocentaina indicava que Alcoi era a dues passes i el viatge s'acabava.
Quan el desplaçament era a Gandia, el tren anava alegre i desenfadat, perquè l'orografia era descendent, camí de la mar. Arribava a L'Orxa, i contemplavem de prop el castell de Perputxent i la fàbrica de paper enfront de l’estació amb el conjunt de vivendes que feien d’aquest indret un lloc ple d’activitat. I de seguida, el riu, que entre muntanyes encaixat, obria el pas al tren, que sens esforç, rodava al ritme del tracatrac acompanyat pel soroll de les aigües ràpides que, de tant en tant, eren abocades des dels assuts que jalonaven el Serpis, i que eren aprofitades per produir energia elèctrica des de les petites centrals que hi havia. Avuí, sols en resten vestigis del seu passat. I els túnels, tot un comboi baixant  finestretes per evitar així les molèsties del fum i la carbonissa que ens encegava els ulls i ens embrutava la roba de mudar que la mare ens havia fet vestir per l'ocasió.
Quanta nostàlgia, ara, al recórrer de bell nou aquestos paratges a peu o en bicicleta. Per descomptat, que les noves generacions de tots els pobles per on passava el tren no tenen gravades a la retina aquestes experiències, i que tot açò els hi pot semblar com historietes d'algun lloc que no és el seu, però que sí, que ha estat una realitat durant setanta-sis anys(25 de gener de 1893 a 16 d’abril de1969) per a totes les generacions que hem vist com passava el tren i com servia de nexe d'unió per a tos els pobles del seu trajecte. Gandia, Almoines, Beniarjó, Potries, Villalonga, L'Orxa, Beniarrés, Gaianes, Muro, Cocentaina i Alcoi eren els noms geogràfics que qualsevol xiquet de l'època recitava de memòria.
La meua generació ha estat de les últimes que han vist el seu assossegat pas, el seu pas decrèpit i agonitzant, la seua existència amenaçada per ser un mitjà de transport que no va estar actualitzat ni adaptat als nous temps -tal com va ser inaugurat, va acabar, amb els mateixos vagons i amb les mateixes locomotores-. Açò va ser el seu final, la seua sentencia de mort. Uns se n'alegraren per deixar espai lliure als somnis expansionistes de les poblacions que somniaven en ser grans ciutats, i aquest transport noucentista els impedia desenvolupar-se com a tals. Altres creien que es farien infraestructures viàries per al transport automobilístic en la zona (incautes i servils edils franquistes). I altres, però, vam veure com alguna cosa de les nostres vides s'esvaïa i que mai més seria amb nosaltres. Quans anys després de la seua desaparició hem estat somniant què encara circul.laven trens per unes vies que semblaven haver-se resistit al seu desmantellament.
En fi, una comunicació ferroviaria que junt a altres de la zona, també suprimides, serien avuí dia, tota una infraestructura ben útil per a aquestes comarques centrals tan desvertebrades. Açò és un claríssim exemple de miopía política d’una classe governant d’un temps passat que no veia més enllà dels seus nassos, o que no la deixaven veure.
http://www.youtube.com/watch?feature=player_embedded&v=6lV9dcfHpFs#t=46







.

dilluns, 10 d’agost de 2009

Himne oblidat

He trobat en un grup de Facebook http://www.facebook.com/group.php?gid=115385198026 aquesta informació sobre els himnes regionals existents al País Valencià que, fins ara, deconeixia. No sé si han estat ocultats intencionadament o si existeix algun altre motiu. El cas és que ahí estan, a l'abast de qui vulga saber que altres himnes són possibles, i que no sols tenim aquest himne tan folcloric i tan allunyat del que deuria ser el nostre país. Els adictes a l'Himne Regional, poden passar per alt aquesta informació.

Probablement, qualsevol valencià reconeix amb facilitat l'himne regional, creat el 1909 pel Maximilià Thous Orts, de marcada exaltació espanyola que obviament no va ser, ni de bon tros, acceptat pels sectors més sobiranistes de pre-guerra. Amb ànsies d'apropar el cant al nacionalisme valencià de l'època, va tractar-se de substituir l'arxiconeguda frase inicial "Per a ofrenar noves glòries a Espanya" per "Tots baix els plecs de la nostra senyera", a més de substituir el terme "regió" per "nació", en cada cas. Actualment, açò molta gent ho ignora, tot quedant eclipsada la versió modificada per la inicial, amb el beneplàcit dels polítics que ens governen al País Valencià i dels mitjans espanyolistes, que desitgen mantindre el nostre territori ben vinculat a l'estat opressor.D'altra banda, també és força coneguda la Muixeranga valenciana, preciosa cançó instrumental provinent d'algunes localitats, que, en senitr-la, posa la carn de gallina als bons patriotes.Ara bé, potser s'ha trobat a faltar un himne combatiu que represente el desig de sobirania del nostre poble i exalte l'orgull que molts tenim, de ser valencians. Doncs poquíssima gent coneix l'existència del principal cant combatiu del nostre país. L'anomenada Cançó de Lluita (també Cant de Redempció) és una peça musical composta el 1922 per Maximilià Thous Llorens, fill del regionalista i compositor de l'himne regional Maximilià Thous Orts i amb música de Miquel Asensi, que representa la lluita del nostre poble per esdevindre lliure de prendre les seues pròpies decisions i de trencar el fort lligam amb l'estat centralista del que hi formem part. Hi ha moltes versions modificades del mateix himne (afegitons d'algunes estrofes segons l'època). Heus ací baix les tres estrofes comunes:
Valencians, molt de temps s'allunyàrem
oblidant-nos que érem germans.
Ajuntem-nos, que ja arribat l'hora
de ser lliures, de ser valencians.
Ja sobre els camps d'Europa
per tot arreu esclaten
les flors que són el símbol
de pàtria i llibertat.
I mentre altres cullen
els fruits de la victòria
el Poble de València
no deu estar parat.
Valencians, defensem nostra terra
contra lladres, botxins i tirans.
ajuntem-nos, que ja ha arribat l'hora
de ser dignes, de ser valencians

divendres, 7 d’agost de 2009

De L'Orxa a Bocairent

Aquesta és una ruta poc transitada per bicis, almenys quan l'he feta -vàries vegades cada estiu- i és una ruta molt agradable i fàcil de realitzar. La pots recórrer tant per carreteres de baixa densitat com per antigues vies de tren: el xitxarra d'Alcoi a Gandia i el seu germà d'Alcoi a Villena i Yecla. Jo sempre l'he feta alternant les dues opcions, encara que he preferit fer-la per la carretera en algunes parts del seu recorregut perquè les vies es troben en bastant males condicions: L'Orxa-Beniarrés presenta l'asfalt molt deteriorat; Beniarrés-Gaianes, tram de terra i pont desmantellat; Gaianes-Muro és el tram més acceptable i pel que sempre hi vaig; Muro-Agres presenta recorreguts discontinus pel desmantellament del pont que creua la carretera; Agres-Bocairent té també un traçat molt acceptable. Clar, tot açò és relatiu ja que hi ha gent que prefereix sempre plataformes irregulars i rutes quant més allunyades dels cotxes, millor.
La ruta presenta uns desnivells bastant pronunciats en algunes parts, si vas per carretera, però es suavitzen molt quan ho fas per les antigues vies fèrries. Mai, però, són cotes difícils ni complicades i tot el trajecte és paral.lel al Benicadell en la seua cara sud i al llarg de la cara nord de la serra de Mariola.
L'Orxa (268 m.), punt de partida. Una vegada pases el pont del Serpis, pots triar entre la via del tren o la carretera. El castell de Perputxent ens marca l’inici de la travessia de la vall del mateix nom. A 8 kms, sempre de pujada i tenint vistes del barranc de l’Encantada, la cova dels Nou Forats i la presa del pantà, s’arriba a Beniarrés (389 m.). Des d'ací, pots anar per la carretera o pel camí del Barranc del Port, on ens podem abastir d'aigua de la font que allí existeix i que gaudeix de molt bona fama. Podem seguir per aquest camí, tornar a la carretera o transitar per la via. Totes tres alternatives ens condueixen a Gaianes (400m.) a 3 kms. de Beniarrés. Des d’aquest punt, la via del tren està ben asfaltada per a tot tipus de bici i després d'un suau ascens i la corresponent baixada, en 6 kms, ens situem a Muro (400m). A partir d'ací, sen’s presenta altra vegada l’opció de via o carretera.
En aquest punt i al llarg d’un quilòmetre, tots els camins que se’n deriven estan retolats -amb bon criteri per part de l’ajuntament de Muro de l’Alcoi- amb noms de plantes: til.ler, saüc, poliol, timó, regalèssia.
Als peus de la Penya del Frare, podem accedir a la via no sens realitzar abans una gens menyspreable pujada, que una volta alcançada, va en suau pendent fins que l’hem d’abandonar per faltar el pont que creua la carretra, que si hem anat per ella, ho hem fet costera amunt i continua pujant fins alcançar els 722 m. d'Agres, a 8 kms de Muro i a 25 kms des de l'inici. Si volem incorporar-nos a la via, ho haurem de fer, bé des de després de l’inexistent pont o bé des d’Agres baixant a l’estació del ferrocarril d’Alcoi-Xàtiva i amb vistes a la seua valleta (amenaçada per la possible construcció d’una autovia que, al meu parer, serviria perquè els madrilenys arribaren a Benidorm per les muntanyes interiors). La carretera, però, inicia un descens de 3 kms fins Alfafara (582m i 29 kms de ruta) on, antigament, un cartell resava: Alfafara: Buena aceituna y mejor manzana. En castellà, clar. No en sabien més; no perquè tingueren quinze anys, sinó, simplement, perquè no en sabien més.
A l'eixida del poble, deixem la carretera i ens incorporem a la via del tren, que en 4 kms i suavíssima pujada, ens porta fins l'antiga estació de Bocairent (680m.), població d’una arquitectura característica la qual podem anar contemplant des de molt abans d’arribar-hi. En aquest lloc, a l’ombra d’una frondosa arbreda, ha estat habilitat un hotelet amb el seu corresponent restaurant.
En total, hem anat al llarg de 34 quilòmetres pel nord de la comarca del Comtat vigilats pels cims de la Safor pel darrere i pel Montcabrer pel davant i, sempre, sens perdren’s de vista, el cim del Benicadell, travessant zones de regadiu, de conreus de secà i de pinedes d’ombries agradables, acabant al bell resguard de la serra de Mariola, que com diu la cançó, tota a floretes si, tota a floretes no, tota a floretes.
Els 35 kms de tornada els podem realitzar per les altres opcions que no hem fet a l’ananda.