dimecres, 29 de juliol de 2009

Forasters vindran que de ...

Per destruir qualsevol cosa, qualsevol idea, qualsevol pensament, qualsevol idiosicràsia, qualsevol del que siga, no sempre s'utilitza l'artilleria pesada, és a dir: atacar frontalment allò que es vol destruir.
Els qui tenim una altra llengua, unes altres tradicions, unes altres identitats culturals i vivim immersos i sotmesos a l'altra llengua, l'altra identitat cultural i les altres tradicions, tenim les fronteres d'allò que és nostre totalment permeables i indefenses a la invasió d'allò que ens és alié. Per acabar amb tots nosaltres, no cal fer-nos un atac frontal com alguns partits polítics i altres organitzacions de tipus estatal han fet al llarg dels temps i fan a l'actualitat.
S'imagineu els bàrbars acabant amb l'imperi romà solament amb actuacions bèl.liques? No. Va ser més efectiva la invasió suau, dolça, fina i penetrant en totes les institucions públiques de l'imperi. Igual que està fent a hores d'ara el món musulmà amb el món occidental europeu. Ja va expressar Gaddafi aquella idea que Europa serà musulmana pel pes de la demografia. No cal, doncs, provocar atacs directes per aconseguir-ho com fa Al-Qaeda.
En l'assumpte que ens ocupa, el de la llengua, la desaparició de les llengües no oficials, és a dir, aquelles que com la nostra no contribueixen a la unitat monolítica de l'estat central i centralista, no està fonamentada en les actuacions directes i descarades contra elles, sinó en aquelles altres que amb subtilesa i de la manera més natural van introduint-se a poc a poc, sens que ens n'adonem i, fins i tot, sens intencionalitat per part dels qui ho fan.
El viure immersos en un ambient que no és el propi, produeix l'assimilació per part del més feble de tot allò que el més potent aporta: llengua, costums, tradicions, identitat cultural. Qui no recorda paraules, costums i tradicions que han estat abandonades i substituïdes per altres de noves que han anat colonitzant-nos? Açò ocorre en tots els nivells i àmbits geogràfics. Si recordem la nostra infantesa, veurem com així hi ha passat: vocabulari, tradicions, costums... Abans n'eren uns i ara en són uns altres. El nostre País Valencià està desapareixent lenta, però inexorablement, amb tota la seua càrrega cultural.
Tots sabem que una manera de parlar és una manera de pensar i de veure el món. En resum: una manera de ser. Per això, la castellanització cada vegada més acusada del nostre poble està conduint a la pèrdua irreparable d'aquesta societat que desapareix dia a dia per confondre's amb una societat castellana, però que en aquest cas, no té ni personalitat ni idiosincràsia pròpies arribant a l'extrem de no tindre ni nom. Ja som coneguts com Levante.
Tota aquesta mort cultural presenta les seues manifestacions més acusades en els ambits urbans on sols queden restes desllavassades d'una llengua que ha anat perdent les seues propietats per acabar sent traducció literal d'un castellà invasor i aclaparador. Tanmateix, en els petits nuclis rurals, on la gent encara no està tan contaminada, es manté una llengua més apropiada, però hi existeixen, també, moltes contaminacions lèxiques de les que ningú no pot escapar. No són solament els neologismes innecessaris els que fan perdre la identitat lingüística, també ho són els mots que van transformant-se de manera dolenta en noves formes d'expressió aportades per la llengua dominant.
El nostre valencià va, cada vegada més, quedant reduït als àmbits burocràtics com una opció més pels ciutadans: paperassa oficial retolada en amdúes llengües però que quasi ningú no la utilitza. És com una llengua burocràtica sense utilització popular. I què dir dels representants polítics, de la burgesia tradicional i dels nous rics que pensen que els diners van units a la llengua?
Estem assistint a la mort, fa temps, anunciada d'una llengua que està a la UVI únicament entubada per les actuacions quasi exclusives d'unes classes docents (com abans feia la classe clerical amb el llatí) que fa anys estan decidides a mantenir-la encara que siga de manera artificial, però que inexorablement va en direcció al trist final de la desaparició. Els qui en fem ús, som com els últims mohicans, reduïts a un espai concret i atacats per tots els flancs des de fora i, el que és més trist, des de dins.

dimarts, 21 de juliol de 2009

Visita al Maestrat de Terol


La tardor és una bona època per fer visites d'un dia a llocs no massa allunyats. La província de Terol ofereix comarques i localitats molt interessants on pots anar un dia i fer-ne una visita tot relaxat i sens presses.
Doncs bé, això és el que decidirem un dia d'octubre de l'any passat. Aprofitant que El Maestrat no està gaire lluny i que hi ha bons pernils (al meu poble en diuen cuixot; això de pernil em sona a pernera que en castellà és refereix a pierna -en valencià seria camal- i cuixot, a cuixa, que és la matèria prima d'aquest producte). Bo, deixem-nos de semàntiques i anem al gra.
Eixint de Gandia i sense pressa, et claves a Castelló en un tres i no res. Allà deixes l'autovia de l'interior a l'altura de la Pobla Tornesa i enfiles cap a Ares del Mestre passant per la Vall d'Alba. Ares està al peu de la mola del seu nom a 1.195 m. El topònim Ares es repeteix amb certa freqüència al llarg dels Països Catalans, des del Pirineu a la comarca del Comtat. En tots estos llocs apareix al voltant d'un pas de muntanya. És per això que la hipòtesi més probable de l'origen etimològic del mot Ares siga el d'aras que en llatí volia dir altar. És sabut que els romans acostumaven a fer ofrenes a Mercuri i altres déus quan passaven un port de muntanya.
Abans d'abandonar la província de Castelló, travessem la població de Vilafranca (seu de la fàbrica de “Marie-Claire”, ja sabeu, allò "d'un panty para cada mujer").
Tot just en el límit provincial s'hi troba un pont de pedra d'orige medieval on parem a fer-li una visita i traure algunes fotos. Realment està en un molt bon estat de conservació.
A escassos quilòmetres d'ací, arribem al primer poble que hem de visitar: La Iglesuela del Cid. Aquest poble atresora un ric passat històric amb orígens iber romans, tal com mostren els jaciments estudiats als afores de la localitat. D'època romana es conserven importants restes en forma de mausoleu. Després de la Reconquesta passa a mans de l'Orde Del Temple per a després estar en mans dels santjoanistes. No hi ha dubte que la localitat va viure un llarg període de bonança econòmica des de la Baixa Edat Mitjana comprenent tota l'Edat Moderna, fruit de la qual es van construir tots els palaus i casalots que contemplem hui en dia. Després es van viure èpoques de tensió amb el pas dels enfrontaments bèl·lics del segle XIX. Actualment el descens de població s'ha anat frenant gràcies a un bon enfocament turístic de la zona i de la conservació d'algunes indústries locals.
El dia que visitem esta localitat, es celebra una boda i quasi tots els habitants van mudats per l'esdeveniment. Algun comerç està tancat a causa d'ell.
El segon poble, és Mosqueruela. Una forta pluja ens impedeix passejar tanquil.lament pels seus carrers, però alguna cosa si que hi podem veure.
L'últim poble que visitem és Puertomingalvo, xicoteta localitat, com totes les altres de la zona. A banda de presentar un aspecte urbanístic excel.lent, compta amb una àmplia oferta d'allotjament, oferint la possibilitat d'utilitzar el seu hotel, el seu càmping o els habitatges de turisme rural. Tot açò es completa amb un xicotet Centre d'Interpretació dedicat als "Castillos", ubicat en la planta baixa de la Casa Consistorial.
I, ja, sense més temps, iniciem el camí de tornada davall d'una forta pluja, pluja que amb més o menys intensitat, ens ha acompanyat al llarg del dia des que entràrem als Ibarsos en Castelló i que ens fa anar molt en compte en aquestes hores del capvespre tardorenc quan la nit, de sobte, estén el seu mantell de foscor ajudada per una boira grisa i espessa.

dissabte, 18 de juliol de 2009

La Safor i els carrils bici

Unim tots els pobles de la Safor amb un carril bici
és el nom del grup al que m'acabe de subscriure dins del Facebook. Seria una excel.lent idea portar-ho a la pràctica, però tot i ser una manera ecològica i saludable de moure's en distancies curtes, crec que cau dins d'aquell tipus d'idees que són catalogades com a utòpiques. En aquest cas, no perquè siga una actuació cara i complicada, sinó per falta de voluntat política en els nostres governants.
Com a usuari de la bicicleta -com a activitat lúdica- m'he recorregut tota la comarca per camins rurals, que, per cert, estan generalment en molt bon ús per a la pràctica d'aquesta activitat i podrien ser utilitzats molts d’ells per aquest ús. Sóls caldria fer actuacions en accessos i senyalitzacions. De vegades t'hi trobes més còmode per estos camins que no per vies o carrils anomenats ciclistes.
Respecte als carrils bici de l’autovia del Morquí, en concret al tram Palma-Ròtova, i al de Gandia-Oliva, vaig enviar al diari Levante l'any passat una carta de protesta per la mala utilització que alguns fan d’estos espais destinats sols a bicis i vianants, la qual carta reproduesc a continuació

A propòsit de l’última víctima mortal d’un aficionat a la bicicleta ocorreguda en La Llosa de Ranes, pose de manifest que els ciclistes sóm “l’últim pet de l’orgue” per als conductors d’automòbils i per a les autoritats que han de fer acomplir la normativa vigent en questions de mobilitat.
D’acord en què hi ha ciclistes que no respecten les normes de tràfic -són els menys-, i que és un perill circular per les carreteres, però ens hem d’acomodar tots: vianants -que també tenen dret a circular per la carretera- ciclistes, motoristes i automobilistes. Per als dos primers grups, vianants i ciclistes, estan construint-se vies alternatives especials per a ells, de vegades compartides amb els vehícles a motor; però hi ha moltíssims trams en els que està prohibida la circulació a qualsevol vehicle a motor. I ací és on dirigisc la meua indignació: contra els poc respectuosos amb les normes d’ús d’aquestes vies. En concret voldria que l’autoritat corresponen (que no sé quina és), vetllara un poc més en la Via Ciclista del Morquí en el seu tram entre Palma de Gandia i Ròtova. Tot i ser d’ús exclusiu per a bicicletes i gent a peu, circulen molt sovint motocicletes conduïdes per joves sense casc, turismes i algun que altre camió de poc tonatge.
No estaria de menys que si la Guardia Civil de Tràfic que fa el seu recorregut per l’autovia paral.lela posara de tant en tant alguna mult, els indesitjables intrusos s’ho pensarien dues vegades abans d’envair una via que no els correspon.
Com aquest tram, està també el carril bici entre Gandia i Oliva, on continuament circulen motocicletes a molta velocitat -que han provocat algun accident als ciclistes- conduïdes també per joves que volen evitar la carretera nacional.
Si els diferents organismes públics es gasten milions d’euros en adequar vies per a cilclistes, que vetlen perquè així siga.

dilluns, 13 de juliol de 2009

Un dia en una platja PPP

Matinada, encara de nit: les brigades de neteja s'afanyen a retirar tota la brutícia que la gent ha deixat el dia anterior. Tractors amb remolcs apropiats van garbellant la sorra per eliminar objectes perillosos o deixalles inapropiades. Altres tractors van aplanant la superfície arenosa per deixar-la plana com una safata. Mentre va fent-se de dia, altres brigades procedeixen a la neteja del Passeig on es troben gran quantitat d’envasos de plàstic, papers i vidres que les hordes discotequeres han anat encarregant-se d'escampar al llarg d'aquest espai públic. Les mànegues d’aigua a pressió són utilitzades per netejar els vessaments de líquids que hi ha per les rodalies (i quan dic líquids, em referesc a tota classe dels mateixos)
Comencen a practicar activitats físiques els més matinadors: marxa ràpida, footing, bicicleta o simplement passejar el gos. Els joves que han passat la nit a les discos, van eixint de les cavernes discotequeres, per la porta de les quals, grans fumerals de tabac són abocats a l'exterior al ritme de la música canyera que trenca la pau d'aquestes hores matutines carregades de pau i tranquil.litat.
A mesura que el sol va escalfant, les primeres unitats invasores de la platja -generalment compostes per personal de la tercera edat enviats com avantguarda- desfilen portant ombrel.les com estandards que seran col.locades a primera línia de la mar adquirint un espai que consideraran com a propietat privada (els visitants del centre peninsular són molt propensos a aquestes coses)i davant del quals ningú gosarà estendre la seua tovalla sense entrar en acalorades discussions o guerres inútils. Més tard, hi acudirà la resta del grup compost per la xicalla riallera amb els corresponents pares tots ben desdejunats i carregats de cadiretes, sillonets, neveres i flotadors.
Quan l'hora de dinar arriba, es produeix el moviment contrari: nombroses processons van abandonant la platja i, després de rentar-se els peus o dutxar-se en els llocs habilitats al respecte, creuen el Passeig i van regressant a casa per complir amb la cita amb la taula i xafar l'orella amb el coixí sestejador. Res millor que després de tan esgotador matí deixar-se caure al damunt d'un llit acollidor de fatigues i cansancis.
La vesprada arriba i de nou una altra desfilada de gent va cap a la platja. Allí passaran les hores vespertines fins que el capvespre invite a la retirada després d'un dia ple d'activitats lúdiques i de descans a la vora de la mar.
La jornada de la gent diürna acabarà amb la passejada nocturna pel Passeig devorant pipes com a lloros famolencs, Passeig que, per altra banda, començarà a mostrar els altres habitants, els que han dormit durant el dia i ara, com a fauna nocturna, proveïts de bosses plenes de botelles de tota mena de begudes, van ocupant els bancs que hi ha al llarg d'aquest espai esperant l'hora d'obertura dels caus ensordidors i d'aire viciat pel fum de tabac on passaran la resta de la nit fins que les primeres ullades de sol del dia següent hi tornen a aparéixer i, aleshores, com a grups d’un exercit derrotat després d’una terrible batalla, uns aniran tornant a casa i d'altres, però, carregats d'alcohol i de material de disseny, aniran a “dormir la mona” a l'arena o es cabussaran a les aigües tranquil.les d'una mar en calma a estes hores del matí. I així transcorre un dia normal per aquesta platja anomenada de les tres pes (platja, passeig i pipes), platja que els responsables d’ella intenten canviar-li la cara, però que mai no ho aconsegueixen. Serà perquè està dissenyada així des d'un primer moment.

divendres, 10 de juliol de 2009

IGandia.kl3

Una de les evidències de què un lloc, una població, o un centre del tipus que siga vullga estar actualitzat o adaptat als temps actuals tan dependents de les noves tecnologies és, sens dubte, la connexió wi-fi que puga oferir als seus habitants o usuaris.

Els qui habitem la platja de Gandia ens vam veure agradablement sorpresos la temporada passada amb una d'aquestes connexions. Era una connexió bastant dolenta, però hi era. Podies veure gent assentada als bancs del passeig marítim fent ús del seus portàtils i connectant-se a la xàrcia per fer les seues coses: correu, blogs, fotos, jocs, etc.. Aquest estiu, la cosa sembla que funcione millor. La connexió -segons resa la carta d'inici- està en proves i pense que tindran el propòsit de millorar-la. Pel que sembla i puc donar fe, ha millorat ja respecte de l'any passat. Enguany, puc enviar correus i entrar en les meues pàgines de blogs o fotos, podent carregar-les i modificar-les. Abans, açò m'era quasi impossible; pràcticament era lector i espectador passiu de pagines pròpies i alienes.

De deveres que és un plaer estar connectat al món tenint de rerefons la immensitat blava de la Mediterrània, tant a les hores en què el sol surt per l'horitzó marí com quan presenta eixe blau intens en la seua superfície calma en els dies tranquils de l'estiu. Em considere un afortunat per poder usar la connexió sens eixir de casa (encara que amb lentitud i irregularitats)i contemplar allò darrerament dit.

En els moments que escric, observe gran quantitat de gent caminant per la vora del mar, banyant-se en les seues aigües o gitats a la sorra torrant-se i ignorant els consells que els dermatòlegs ens donen sobre l'ús de les exposicions al sol. Altres aprofiten per practicar jocs de baló o rodar amb bicicleta pel carril que a tal ús ha estat habilitat. Una parella, asseguda davall la pèrgola, està capficada en el seu ordinador.

Quan la nit arriba i el passeig s'ompli amb la multitud d'estiuejants, observes com els internautes aprofiten l'ambient agradable de la nit per connectar-se mitjançant esta wi-fi pública que ajuntament i empresaris de la platja han habilitat perquè no visquem d'esquenes a la realitat tecnològica d'internet.

dilluns, 6 de juliol de 2009

Visita al Matarranya


Quan ixes de la teua terra, de vegades, tens agradables sorpreses. Sorpreses d'eixes que et fan sentir com a ta casa, bé perquè desconegueres que fos així, bé perquè ho conegueres i no pensares que fos tan així. El cas és que vam fer una visita amb uns amics a la comarca aragonesa del Matarranya, al NE de la província de Terol, i fitant amb les províncies de Tarragona i Castelló.
Començarem la visita entrant pel port de Torremiró, immediatament després de Morella, i el primer poble que sen's presentà va ser Mont-roig (castellanitzat com a Monroyo). Allí varem estar passejant pels carrers i observarem que les persones no parlaven en castellà, la qual cosa ens va sorprendre una mica perquè estàvem en la idea que la castellanització hagués fet de les seues i, com estem a l'Aragó, el català deuria estar quelcom perdut. Però, no. Els roglets de dones parlant al carrer ens va avivar la curiositat i, amb l'excusa de preguntar pel poble, varem intervindre i encetàrem conversació amb elles. “Aquí parlem el “xapurriau” -ens diuen-. “No, senyores, el que vostés parlen es diu català i vostés i nosaltres parlem la mateixa llengua, per la qual cosa, ara i ací ens podem entendre a les mil meravelles”.
Continuant la marxa, vam arribar a Val-de-roures (Valderobres en castellà). Al bar de l´hostal, tothom era parlant en català, català occidental com el nostre i semblava que no haguèrem eixit del País Valencià. Res no feia pensar que estàvem en una comunitat autònoma de parla castellana.
Val-de-roures posseïx un gran castell al cim d'un tossal que domina la població i allí assitírem a un festival de folklore cubà amb la presència de molta gent del poble. Clar, tots conversaven amigablement comentant l'esdeveniment utilitzant la llengua que han parlat sempre. Nosaltres ens sentíem com als nostres pobles, sens notar diferències lingüístiques, únicament i com és natural, algun matís, però no més que els que hi poden aparéixer entre els nostres pobles i els de Castelló.
La nit, tot i ser un 28 de setembre en aquestes comarques tan fredes, era agradable i els xiquets jugaven pel carrer parlant com nosaltres. Els joves anaven i venien amb alegres converses parlant com nosaltres. Tot semblava idèntic a nosaltres.
Des d'una casa eixien veus de coral i forts aplaudiments, discursos pronunciats per algú i en la nostra llengua. Un xic -mestre o pare d'alumne, no recorde bé- ix de la casa. Que celebreu ahí dins, tan bonic? Amablement i amb tota la deferència del món ens diu que és un acte relacionat amb l'escola. Aprofitem per preguntar-li com porten l'assumpte de la llengua autòctona. “Amb un poc de sort, podem donar l'assignatura de català, però allò de l'ensenyament en català, ni somniar-ho. Estem a Aragó i les autoritats autonòmiques no estan per la tasca”.
Continuem els dies següents amb la visita a la comarca. La Freixneda, Beseit, Pena-roja. Ràfels, pobles aquestos amb vestigis arquitectònics d'antics palaus senyorials i cases amb blasons a les façanes que ens indiquen de la presència d'una antiga noblesa ja perduda per sempre més i de la que tan sols resten aquestes pedres que ens fan respirar història pels quatre costats.
La visita al Matarranya és una d'eixes visites que et deixen devanit i de la qual conserves molts bons records pel que has vist i pel que t'ha arribat al fons de l'ànima. Malgrat la distància, arribes a sentir-te integrat, com si fores un més del poble, més que si visitares la comarca del Baix Segura, per exemple, que tot i pertànyer a la nostra comunitat, et veus i els veus com a persones molt allunyades de tu, diferents. És que la llengua t'imprimeix caràcter i va més enllà de les fronteres administratives.

dissabte, 4 de juliol de 2009

Ciclisme urbà

En l'anterior post, parlava de l'ús de la bicicleta a Gandia. Ara vaig a escriure unes dades arreplegades en la revista “Tràfico y Seguridad Vial” que edita la DGT.

SEVILLA: El nombre de ciclistes que circul.len a diari per la ciutat s'ha multiplicat per set en dos anys, passant de 11.000 a més de 70.000.

BARCELONA: Els abonats al servei “Bicing” han arribat als 188.000 amb una mitja diària de 40.000. Sumant-li les bicis particulars, alcancen la xifra de 90.000 desplaçaments ciclistes diaris.

LONDRES: Pretén alcançar al 2010 els 900 kms. de xarxa ciclista. Al 2000, l'ús de la bici era de l'1,15% i, actualment, després de la implantació del peatge urbà, hi ha alcançat el 30%.

PARÍS: 300 kms. de vies ciclistes. En els dies festius les voreres del Sena són per a ciclistes, vianants i patinadors. Els desplaçaments diaris en bici arriben als 40.000.

ÁMSTERDAM: 750.000 habitants, dels quals les tres quartes parts tenen una bici i la meitad d'ells la usen a diari. Disposen de mapa de carrils bici, planificador de rutes i sistemes de lloguer.

BERLÍN: 620 kms. de xarxa. Un 10% dels desplaçaments es realitza amb bici. Existeix un Consell de la Bicicleta per a impulsar la seva utilització.

ESTOCOLM: De 2001 a 2006, el nombre de ciclistes hi ha pasat de 30.000 a 100.000. 350 kms. de vies per a bicicletes. A Suècia, el principal motiu d'ús de la bici és la salut i el medi ambient.

Com podem veure l'ús de la bici en la ciutat no lleva “categoria” a les persones”, més bé pense que els n'hi dóna. Si els ajuntaments volen presumir de respecte al medi ambient i de fer les ciutats més sotenibles hauran de prendre's molt seriosament aquest tema i portar-lo a la pràctica. No val, únicament, escriure'l als programes electorals perquè, com ja sabem, el paper és molt sofrit. I en quant als ciutadans -i com diuen al meu poble- “la vergonya fa ronya”; així que per anar a l'estanc i pel bé de tots, hauran de prescindir del cotxe.

dijous, 2 de juliol de 2009

Bicicletes per Gandia

Llegia aquestos dies passats un article de Carlos Fuster en el diari Micro sobre l'ús, cada vegada més nombrós, de la bicicleta per als desplaçaments diaris dins de la ciutat de Gandia, ciutat que ha oblidat, diu, aquesta forma de desplaçar-se i que mostra el caràcter “pixaví” dels seus habitants. No li falta raó per a fer aquesta afirmació, però no sols als habitants de Gandia, sinó també als de la resta de ciutats d'aquest país que menysprea la bici per considerar-la de poca “categoria” social.

Atribueix l'augment del seu ús als següents factors:
1. Crisi econòmica. Suposa un gran estalvi en carburant i ja sabem que “la fam aguditza l'ingeni”
2. Augment del nombre d'estrangers sens aquest sentit del ridícul a l'hora de muntar a una bici i que aprofiten les característiques orogràfiques i meteorològiques de la ciutat per fer-ne ús.
3. Els estudiants que van per Europa amb el programa Erasmus veuen com allí no estan acomplexats i, amb pitjor oratge i orografia, no dubten en usar la bici per moure's d'un lloc a un altre.

En algunes ciutats espanyoles ja tenen muntat un servei de lloguer de bicicletes i és freqüent veure els ciutadans amb dues rodes sense tenir “vergonya” del que diran. Ací a Gandia, ja fa temps que se'n va parlar, però aquest servei mai no arriba i crec que no està ni verd encara. Això si, ha estat feta en l'anterior legislatura una xarxa de carrils bici que més bé serveix de ben poc. No hi ha connexió entre ells i sovint et trobes amb cotxes estacionats al seu damunt. Altres són estrets en excés i, tot plegat, sembla que han estat fets per gent que no ha agafat mai una bici i que ignora com circular amb ella. És per això, supose, que molts usuaris de bicis, envaeixen les voreres o el passeig i circulen amb col.lisió amb els vianants o, de vegades, també ho fan per carrers en sentit contrari al tràfic. Les autoritats ho haurien de regular i aplicar allò de “cada cosa al seu lloc i un lloc per a cada cosa”. En una ciutat com Gandia, que la pots travessar caminant en vint minuts, és una pena que els cotxes siguen els amos dels carrers i que la gent no use la bici o vaja a peu. A aquells que no els abellisca fer-ho, sempre tenen l'opció de L'Urbà.