dijous, 30 d’abril de 2009

The boss i el boç


El boç -no el boss, en anglés, que significa el que mana- és un aparell fet de corretges o de fil d'aram que es posa en el morro de certs animals per impedir-los mossegar. Açò és la definició que dóna el diccionari d'aquest mot -per cert, donada l'excessiva castellanització de la societat valenciana, ja hi són ben pocs els que la utilitzen; ara els pega per dir “bossal”. Quines coses hem escoltar en aquest valencià actual!

Anem al tema, i no és del boç d'allò que vull escriure. El que realment m´ha mogut a fer-ho, és la necessitat d'utilitzar aquest utensili en la persona d'algun il.lustre polític que -no és la primera volta, ni crec que serà l'última- va en pla fanfarró per la vida permetent-se el luxe de desqualificar públicament i de manera bròfega el col.lectiu docent de la categoria que siga -a ell li dóna igual-. I tractant-se d'una persona, que pel càrrec que exerceix, deuria ser més mesurat en tot allò que aboca, molt bé farien els directius del PP en servir-se'n i posar-li'l per tal de mantindre'l amb la boca calladeta.

Les parauletes que gasta aquest “boss” provincial del PP són molt il.lustratives i si algú encara no les coneix, són les següents: “gilipollas, membrillos, chupópteros, vamos a rematar-los” i tot açò perquè el col.lectiu docent utilitza la llengua normatitzada i al ruc de Rus no li agrada que es dignifique la llengua que parlem. Crec que aquest individu estaria millor venent perols i cassoles en els mercats ambulants -sense ànim d’ofendre la resta de venedors-.

Tan idiotitzats estem els valencians de tindre elements com aquest presidint la Diputació Provincial? Si és que aquest personatget és d'allò més impresentable, incult, i terròs. Que gaste tota aquesta bateria de desqualificatius contra els que no utilitzen la llengua com ell, tot un personatge públic, alcalde de Xàtiva –pobre Raimon, quin paisà té- president de la Diputació i, si no estic equivocat, president provincial del partit, no té perdó, i, si el PP li tolera totes aquestes brofegades -que, per cert, també inclou els seus correligionaris docents- és que pensa igual que ell.

I aprofite l'avinentesa per fer notar que els presidents de Dipuatació que tenim en aquest maltractat país són d'allò més bonic i esperançador: Rus, Fabra i Ripoll. Que Déu ens pille confessats.

A qui no té faena, el dimoni li'n dóna

Em fa la impressió que tenim una Generalitat en què no hi ha ningú que governe, que tan sols hi ha un president i uns consellers que l'únic que fan és reivindicar, requerir, reclamar, protestar, demanar, i exigir -quan de verb ens fan aprendre- al govern central aquelles actuacions que havien d'haver fet ells i que per balafiar els diners que tenien i ara agreujat per la crisi, li ho exigeixen al govern de Rodríguez Zapatero.
Mira que Zaplana era faraònic; amb tot, Camps sembla que no se li ha quedat darrere. Degué mamar l'esperit zaplanista i bé que l'ha posat en pràctica. Tot ha consistit en gastar i gastar fins arribar a la situació en què ara ens trobem: ruïna total. Ja no ens queden diners per a res. Per això el tal Mario Flores es dedica ara, no a inaugurar, perquè no hi res que inaugurar, sinó a exigir que li facen les obres que devia haver fet ell. S'han acabat les cintes d'inauguració i Flores està sense faena.
Un altre que també demana, exigeix, requereix, protesta, reivindica i reclama es García Antón. Aquest sempre ha estat en eixa línia i ara amb més raó. Quina altra cosa pot fer l'home si ja s'han girat els forros de les butxaques.
No sé que passa també amb Serafín Castellano, que tampoc sovinteja massa els mitjans públics. No sé si li han dit que estiga calladet per allò de les amigables adjudicacions o per algun altre motiu.
En quant a Cotino, ara diu que vivim en un estat policial referint-se a les escoltes telefòniques. Si s’ha fet alguna cosa il.legal, el que ha de fer és denunciar-la i no anar queixant-se de què vivim espiats pel govern central.
Del que no puc oblidar-me és de Ricardín Costa. Aquest no pertany al govern, però que bo és amb les seues demandes i peticions cap els alters. No podem oblidar tan content com està de què sols els poden acusar de suborn. Ja veus, quina idea té de la política; és la política de femer. I no diguem la cara que li tira quan diu que: «La gestión del partido en la Comunitat, así como la del Ejecutivo valenciano, es absolutamente inmaculada.» En castellà, per descomptat, perquè ell és molt “valenciano” i el valencià, com no, l’ignora o vol ignorar-lo
Està molt bé eixa idea que he llegit en algun lloc de crear una conselleria de reivindicacions, perquè altra cosa no saben fer. En efecte, si observes les actuacions del govern autonòmic, no s'hi veu res enlloc; tan sols la retafila de mots enumerats anteriorment i, per tant, el govern autonòmic sobra. Amb una oficina de protestes, reivindicacions, peticions, exigències, requeriments i protestes, en tindríem prou. I, per supost, la presidència també sobra, perquè, a banda de presidir actes i pronunciar discursets dient que som els millors, els capdavanters, l'exemple a seguir per tots, l'enveja nacional -ah! i acceptar regalets- quina altra actuació ix d'eixa presidència? No serveix ni per a explicar als ciudatans l’assumpte Gürtel, encara que està boig per fer-ho.
Pense que tota l'activitat conselleril és anar redactant parts informatius i passar-los a Canal 9, que sembla que no tinga altres fonts d'informació que les que li dóna el gabinet de Camps. Aixina d'abadocada està la majoria dels valencians que encara creuen que les actuacions bones són degudes a l'eficaç política de Camps i totes, absolutament totes les carències, són del govern central que ens margina sense miraments, que no diré jo que ens tinga com a objectiu prioritari, però carregar-li el marró de tot allò negatiu, em sembla un poc exagerat.

dimecres, 29 d’abril de 2009

Pobres de solemnitat

Fins a on pot arribar la desvergonya dels polítics de PP valencià que declaren uns bens que corresponen a les classes baixes de la societat? Pot ser ens consideren tan imbècils, idiotes i badocs que creuen que amb aquesta declaració ens poden enganyar. No sé com es pot ser tan mentider amb aquest tipus de mentides. Si feren unes declaracions un poc més ajustades a la realitat, tal vegada ho pogueren fer, però amb tot aquest enfilall de despropòsits, no hi ha ningú que s'ho puga creure. Els militants de base del PP deuen estar un poc mosca pensant que els seus dirigents són més pobres que ells.

La declaració de bens de Camps ens fa somriure una mica, però la del “meu amic” Ricardín, és per descollonar-se. A aquest pas, i com crec que és de Castellò, ben aviat el podem veure als peus de “Fadrí” demanant almoina per poder menjar. I si ens parem a pensar en l'afer dels regalets del Bigotes en forma de vestits, trobarem la justificació de perquè els van acceptar: són pobres i no poden fer front a la despesa de vestuari que el seus càrrecs demanen.

Davant tota aquesta declaració de “sinceritat”, Ricardín vol que els dirigents del PSOE facen el mateix. Jo pense que primer ho hauria de demanar als seus correligionaris com Fabra, Rus i tos els altres capitostos i una vegada fet açò i posant-se com a exemple, demanar-ho a l'oposició.

Diuen que Càritas, Creu Roja i altres organismes d'assistència social estan col.lapsats de tanta gent que hi acudeix a demanar menjar. No creieu que Costa deuria anar-hi també? Presenta un saldo negatiu en els seus comptes i així no es pot anar a comprar, almenys a mi, com a qualsevol, si no pague no em venen res. Que mentiders que són! Com ens estan enganyant! o això creuen.

Amb aquest PP ja ens fa vergonya ser valencians. Sembla que des de la resta d'Espanya ens estan mirant una mica sorpresos i amb hilaritat per tots els desgavells que ací estan muntant-se i que van apareixent en els mitjans de comunicació nacionals amb un ritme que va en augment.

dimarts, 28 d’abril de 2009

Cadells Nacionalistes

Estic descobrint que alguns d'aquells xiquets i xiquetes de C.P. Hort de Palau d'Oliva, -avuí en dia joves i adults- estan entrant en política per poder dur endavant les seues inquietuds nacionalistes. M'alegra veure alguns noms formant part del consistori o en la directiva comarcal del Bloc Jove. No sé si la nostra tasca al centre haurà tingut alguna influència -encara que siga molt xicoteta- en aquesta decisió que han prés alguns, però, tant de bo així fos.

A l'Hort de Palau, sempre teníem la idea de País molt present i en totes les nostres actuacions procuràvem transmetre-ho a l'alumnat de manera directa o indirecta. Per això, m'alegra veure noms d'ells en les files nacionalistes. Espere que tinguen èxit i que porten endavant aquestes idees pel bé del nostre país, i, com canta Raimon,

D'un temps que serà el nostre,
d'un país que mai no hem fet,
cante les esperances
i plore la poca fe.

Cal mantenir les esperances perquè aquest país no caiga en l'oblit d'allò que ha sigut i no es perda en l'anonimat més trist al que, malauradament, estem abocats. Que lluny de la realitat em semblen aquelles paraules del mateix Raimon en l'altra estrofa en què deia:

D'un temps que ja és un poc nostre,
d'un país que ja anem fent,
cante les esperances
i plore la poca fe.

En aquests més de quaranta anys que des que va fer la cançó, no hem avançat gaire i eixe país que ja anem fent, ha anat quedant-se pel camí on uns pocs encara canten les esperances i els més plorem la poca fe.
Pau, Rosa, Helena i altres que hi pugueu estar i desconec, seguiu endavant i manteniu les esperances, perquè a nosaltres sols ens queda plorar la poca fe a la que els anys perduts ens ha portat.

diumenge, 26 d’abril de 2009

Un dia emboirat pel Serpis

Aquest matí, hem eixit a fer el recorregut entre La Reprimala de Vilallonga i la Fàbrica de la Llum al límit del terme de L'Orxa. Quasi ho deixem estar, perquè uns núvols amenaçadors indicaven que podia ploure en qualsevol moment. No hem fet cas d'ells i hem amant a caminar per aquest bell i emblemàtic indret de les Comarques Centrals.

Una vegada hem deixat el cotxe a la pedrera, ens hem adonat de la gran quantitat d'excursionistes que per allí hi havia: un autobús d'universitaris, ciclistes, gent a peu. Afortunadament, no ens hem entropessat amb cap vehicle en tota la caminada. Aquest recorregut és per fer-lo a peu o en bici.

El primer que hem observat és la muntanya coberta de boira que ens impedia contemplar la bellesa del circ de La Safor, però, per altra banda, ens ha fet recordar la similitud d'aquestos paratges amb zones de pluviometria elevada, com poden ser els Pirineus o la serralada Cantàbrica.

Només començar la baixada cap al riu, ja teníem una preciosa vista del seu llit i de l'antiga via fèrria que, tot just allà baix, es veia interrompuda per la manca d'un pont. Ja veurem quin és el dia en què ens donen uns pocs euros sobrants del grans esdeveniments muntats a la capital per D.Francisco i la Sra. Rita i ens restauren els tres o quatre ponts que té aquesta via verda.

El riu baixava content, produint un alegre soroll al saltar per les pedres del seu llit i la vegetació mostrava tot el seu esplendor primaveral al llarg de tot el camí. Qui diria que estàvem en terres mediterrànies caracteritzades per la secor del terreny. Ací, pel contrari, la vegetació i l'aigua ens allunyaven d'aquestos trets.

Ja hem alcançat la via i el primer i més llarg túnel se'ns presenta davant de nosaltres. El travessem i després en passen uns quants més, però cada vegada més curts. Ens deixem al darrere unes petites preses que provoquen que el riu vesse per dalt d'elles i, finalment, arribem al punt on l'hem de travessar per passar a l'altre costat. Aquest és el punt de divisió provincial i on està situada una antiga i molt deteriorada, quasi en ruïnes, central hidroelèctrica.

Final del trajecte perquè ara hem de tornar. Un altre dia realitzarem el recorregut sencer i arribarem fins l'estació de L'Orxa. Avuí, com a passeig matinal, ja està bé.

divendres, 24 d’abril de 2009

Erre que erre

No sé si el que passa amb els "PP's" és per plorar, per riure, o per no fer cas. Estan estacats en el Gürtel fins la coroneta i, que fan? Dimitir? No. Donar explicacions? No. Contestar les preguntes dels periodistes? No. I ací és on ve el dubte de si plorar, riure o no fer cas: allò que fan és demanar la dimissió de l'alcalde d'Elx.

Ricardín Costa -que ens suposa a tots idiotes- no para d'exigir-ho un dia si i l'altre també. Si li pregunten per la seua implicació, ell demana la dimissió de Soler. Si li pregunten pel president Camps, ell demana la dimissió de Soler. Són com éssers angelicals que no fan res malament i si se'ls implica en algun afer brut, arremeten contra tot i contra tots. És la dreta de sempre; la dreta que té el país com una finca particular i quan els lleven el poder, prediuen grans catàstrofes; quan els acusen d'alguna cosa, es defensen dient que els acusadors són uns antipatriotes.

I no passa res. Ja poden cometre tota classe d'abusos, que suraran sense conseqüències polítiques o judicials. Ací, ningú no dimiteix. Ací, ningú no dóna explicacions de res. Déu meu! En quin país ens toca viure!

Ara veurem que diran amb la novel.la d'amor entre Camps i el "Bigotes". Canal 9 -no li dic pocavergonya, perquè això seria tindre'n quelcom; millor seria dir-li-ho en castellà: sinvergüenza, per no informar- podria muntar un serial amb les manifestacions amoroses entre ambdós i emetre-les després de les notícies de la nit. Trobe que a L'Alqueria Blanca li eixiria un seriós competidor en els nivells d'audiència.

I que dir del seu amo de Madrid? El recolza, però quan li pregunten si posaria la mà al foc per ell, la vista li pega voltes i no contesta. Ai! PP. Que ben muntat ho teniu tot. En això si que sou mestres. Entre que sabeu fer molt bé aquestes coses -i altres- eixint indemnes d'elles (Zaplana-Naseiro, Trillo, Fabra) i que no teniu oposició, aneu sobrats per la vida pública sense que ningú vos faça ombra.

dijous, 23 d’abril de 2009

Reflexions al voltant d'una presa de possessió

Acaba de prendre possessió el nou arquebisbe de València i ha estat fet “ostentosament, com toca fer aquests actes”, al fi i al cap, Jesucrist també va entrar a Jerusalem de manera similar el Diumenge de Rams. De tot açò, Canal 9 ja ens ha donat complida notícia de la manera que saben fer-ho. I, com no, en primer plànol, les cares habituals no hi podien faltar: D.Francisco, la Sra.Rita i els acòlits que els acompanyen en tots els esdeveniments.
Contemplant aquestes imatges de tant de prebost reunit al voltant de la máxima autoritat eclesiàstica territorial, no deixes de pensar en el fenomen de les religions i d’allò que han representat al llarg de l’existència humana, no sols de la religió a la que ens ha pertocat pertanyer per les circumstàncies de naixement, sinó també de totes les religions hagudes i per haver. I de seguida, em ve a la ment un llibre que vaig llegir fa uns mesos “Dios no es bueno. Alegato contra la religión', de Christopher Hitchens- i amb el qual, en certa manera, vinc a convenir, amb matitzacions, amb moltes de les seves asseveracions. Però, en el fons, si que existeix una coincidència en la forma d’analitzar el comportament de les autoritats religioses -de totes, sense exepció- i de l’aplicació que fan de la religió. Hitchens sosté que la religió és «violenta, irracional, intolerant, aliada del racisme i el tribalisme, inverteix en la ignorància, és hostil cap al lliurepensament i despectiva cap a les dones. Els principals arguments de Hitchens consistixen en una combinació d'històries personals, anècdotes històriques documentades i anàlisi crítica de textos religiosos. Els seus comentaris se centren principalment en les religions abrahámiques, (judaime, cristianisme i islamisme) encara que passa per altres com ara l'hinduisme i el budisme.
Hitchens nega la major, és a dir, l’existència de Déu. Pense, però, que no hi ha arguments per negar o afirmar la seva existència; tan sols és qüestió de fé: o creus o no creus. Però, amb aquesta creença l’home ha desenvolupat el sentiment religiós i, aprofitant-se’n, han aparegut les religions. Arremet contra totes les religions des de la seva postura ateística. Totes les religions presenten un Déu castigador i premiador, un Déu que no ens en deixa passar una i que fa que la gent visca atemorida. Els delictes de les religions són, fonamentalment: presentar una imatge falsa del món per als ingenus i els crèduls, la doctrina del sacrifici de sang, la doctrina de l'expiació, la doctrina de la recompensa i/o el càstic eterns i la imposició de tasques i normes imposibles que, moltes vegades, fan de les persones tarats psíquics amb sentiments de culpabilitat i conductes desviades.
La religió, segons “Dios no es bueno” no és una cosa privada i irrellevant, sinó que intenta sempre que pot inculcar-se en els altres amb diverses formes coercitives; perquè rep prerrogatives fiscals; perquè intenta alçar políticament la seua veu, acusant d'assassins als metges avortistes o de malalts als onanistes, infestant la gent senzilla de sida per retorçudes i morboses idees sobre els profilàctics.
Estem davant un excel·lent manual d'exemples sobre la quantitat de ximpleries que presenta qualsevol religió. Açò és: analitzar la realitat pròxima oblidant-se de la llunyana. Si, per exemple, un creient dóna les gràcies al seu déu per salvar el seu fill d'un accident de trànsit, anant a posar ciris, persignant-se o mitjançant altra forma de ritual, sembla oblidar que durant tot eixe temps d'agraïment estan morint desenes o centenars de xiquets en països subdesenvolupats de formes inimaginables sens que li importe massa, demostrant així el creient un egoisme i una idea espantosament badoca de Déu.

Jo pense que no s’ha d’arremetre contra les religions com a manifestacions religioses del gènere humà, sinó contra l’aprofitament que algunes persones han fet i fan d’aquest sentiment en el sentit de aprofitar-se’n i obtenir l’autoritat sobre els demés basats en el càstig i la por. En nom de la religió han estat comeses moltes atrocitats i sembla no parar.
La religió no deu ser això. La religió, o més bé, la religiositat deu servir als creients per trobar una resposta a moltes preguntes i donar eixida a certes inquietuds. La religió deu educar-los a actuar de manera més racional. Si ens parem a analitzar les doctrines dels fundadors de qualsevol religió, veurem que estan molt lluny de l’aplicació pràctica que se’n fa. Atenent el nostre entorn catòlic, observem que la jerarquia religiosa no actua amb esperit cristià. Sols volen poder i diners, tot el contrari predicat per Jesucrist. Intervenen en els afers polítics per tal de dirigir el pensament dels creients i no creients i utilitzen els diners, no per solucionar problemes materials dels més necessitats, sinó per enriquir la “societat religiosa” a la qual pertanyen i de la qual es serveixen per aconseguir poder.


dimecres, 22 d’abril de 2009

Benicadell de nou

Avuí, dimecres, he tornat a pujar a la meua muntanya”sagrada”. Aquesta volta ho he fet per acompanyar un company de classe que no la coneixia i també, perquè aquest lloc és com un imant que m'atrau i no puc fugir de la seva “cridada”. Com la cançó: “Si tu me dices ven, lo dejo todo” Si qualsevol cim m'atrau, aquest ho fa per partida doble. Ja ho he manifestat en anteriors ocasions i no cal repetir-ho.

El dia ha estat molt bo. La meteorologia ens hi ha proporcionat una temperatura d'allò més agradable i, tot i ser únicament dues persones, ens ho hem pasat molt bé. I és que quan es compateixen aficions, no cal demanar massa companyia. Tota la muntanya ha estat per a nosaltres. De pujada, ens hem creuat amb una parella i el gos que ja baixaven i, quan hem iniciat el descens, dues xiques eren a punt de coronar el cim. La baixada, com no, ben ràpida perquè la fam apretava i el restaurant Génesis de Castellò de Rugat ens estava esperant per oferir-nos el seu apetitós i abundant dinar. Tot un plaer.

He de dir que la cara nord o la part de l'ombria estava insultantment verda; semblava una muntanya asturiana plena de vegetació i plantes en plena floració. Des del més amunt, hem estat observant una avioneta sobre el pantà de Beniarrés que pareixia estar fent pràctiques. No parava d'aterrar (en aquest cas, no és aterrar perquè es parava damunt l'aigua de l'embassament. Si algú coneix el vocable concret, li agrairia que m'ho precisara) i enlairar a mode de circuit.

Al meu company li han impressionat moltíssim les vistes que s'observen, així com la gran quantitat de muntanyes, valls, pobles i comarques que es poden veure des d'allà dalt estant. Com a coneixedor de la geografia d'aquestes terres, he anat indicant-li que era tot allò que tenia a la vista. Ha estat una pena que les boirines a l'horitzó ens impediren veure amb més claredat les muntanyes i ciutats de més al nord, com València i l´Horta, Sagunt i la Plana Baixa, El Penyagolosa, etc.

Aquestes experiències cal repetir-les més a sovint perquè et renoven l'esperit i les il.lusions.

dilluns, 20 d’abril de 2009

Després de Pasqua

Bo. Ja han acabat aquestos dies de Passió i Alegria en què tothom ha optat per realitzar les activitats que més li han abellit. Sens cap dubte, pense que la majoria haurà eixit al camp o haurà anat a visitar localitats o paratges que té al costat de casa, però que, habitualment, no ho sol fer.
Doncs bé. Jo, no és que haja fet exactament això, però si que he estat a “la meua terreta” i, com és de suposar, ja me la conec de sobra, però sempre hi trobe coses noves mirant-la des de diferents perspectives. Aquesta vegada ho he fet amb més deteniment mitjançant llargues passejades o eixides amb bici.
No vaig a escriure més sobre el tema. Únicament mostraré un petit recull de fotos preses i que mostren l'esplendor d'aquesta verda primavera en terres del Comtat al voltant de Beniarrés, Planes i L'Orxa.

Pels voltants de Planes


Almudaina als peus de la serra del seu nom.




El pantà de Beniarrés resguardat per les serres de Mariola i Benicadell




El Serpis inicia ací el seu recorregut per l'Estret de L'Orxa




En L'Orxa, en un capvespre tranquil després de la pluja







Panoràmica del pantà de Beniarrés en aquest any tan plujós.







Em vaig trobar uns companys de la Penya Golosa esmorzant a l'Alberg Serpis Rural de L'Orxa.

L'Orxa des de la serra de l'Albureca





El Serpis eixint del embassament de Beniarrés






Passeres al Serpis per L'Orxa.

dimecres, 8 d’abril de 2009

De gojos i ombres


Aquesta vesprada, anava tot sol fent ciclisme per la carretera que va des de Simat de la Valldigna a Gandia i que passa per Barx. Com la pujada té alguns quilòmetres i la dificultat del port et fa que vages amb lentitud, et dona temps a pensar en moltes coses, ja que tan sols eres tu, la bici i el paisatge.
M'avançaven alguns cotxes conduïts per gent jove, supose, doncs portaven material d'acampada. I a la vista d'açò, em venia al pensament com de contenta està la gent quan té alguns dies de vacances i pot gaudir d'un merescut esbarjo. M'alegra veure les persones quan estan contentes. És com si el món fos millor.
Ara, estem en un període d'eixos que tothom vol sortir de casa. La primavera invita a fer-ho. Sembla que no hi ha tanques que ens impedisquen brollar com la natura en aquesta època de màxim dinamisme vital. Normal, formem part d'ella.
Però, al mateix temps que m'alegrava pensant que la gent es veu feliç i contenta en aquestos dies pasquers, també pensava que no sempre les situacions hi són tan bucòliques.
Em venia al pensament la gran quantitat de persones que van al camp per gaudir de la natura i alhora m'aterria pensar que un gran nombre d'elles no saben respectar-la, conviure amb ella. Ho veus quan sents músiques a tot volum, quan destrossen espais públics, quan fan malbé el mobiliari d'àrees recreatives ... És una pena que no sapiem que és viure integrat en la natura.
Quan s'hi va, hem d'oblidar-nos de les músiques; la música ens la dóna ella amb la quantitat de sorolls que produeix: ocells, abelles, el vent entre les branques... Els espais públics cal respectar-los perquè darrere nosaltres venen altres (He vist cremar tanques i seients de fusta per fer foc, quina llàstima!)
Bo, ja m'ha eixit la vena moralitzadora. És que no es pot oblidar tan d'any donant lliçons. Que anem a fer-li!

dimarts, 7 d’abril de 2009

Setmana Santa

Arribats aquestos dies assenyalats al calendari com l'inici de la primavera, la natura mostra tota la seua exuberància floral i de tonalitats de verd després d'haver estat adormida durant el llarg i opriment hivern. La gent, per no ser menys, vol imitar-la traient a relluir tot l'espirit festiu, en primer lloc, representat en les seculars processons i altres actes religiosos de caràcter penitencial que Diumenge de Resurecció esclata amb lúdica i festiva vehemència com no es veu en altres èpoques de l'any.

Tot aquesta parafernàlia religiosa entronca amb les celebracions paganes precristianes d'inici de primavera que els divulgadors cristians no van tenir més remei que incloure-les en la seva litúrgia. Sempre, el cristianisme ha fet el mateix. Més recentment, en la colonització d'Amèrica, els evangelitzadors d'aquelles terres també van barrejar  cristianisme i costums pagans dels natius.

En èpoques passades, no massa llunyanes, aquestos dies eren dies de recolliment obligat. No es podia viure amb manifestacions alegres en la vida quotidiana.No sonaven les campanes.Tot era de color morat, trist, reprimidor. Els qui vivien amb la fe del que allò representa ho suportaven amb eixe espirit que se'n desprén, però els no creients o simplement creients per costum, calia que s'armaren de paciència i resignació per passar el més ràpidament possible aquesta setmana. Tots, però, coincidien en l'alliberació en el dia de Pàsqua com un esclat floral de la natura.

Pels nostres pobles i ciutats van resonant tambors –de dolor diuen- i desfilant processons amb gent encaputxada que no saps qui són ni amb quina intenció hi participens. En l'orige de les processons els encaputxats anaven en actitud penitent pels pecats comesos i manifestant el dolor de la Passió. Ells formaven el seguici que acompanyava els grans passos escultòrics al ritme de la música que marcava el pas i establia les cadències. Però no crec que els participants d'avuí isquen a les processons amb aquests sentiments, almenys en la gran majoria, ja que sempre cal pensar que hi haja algú que si ho faça. Observant tot açò, pense que la gent no viu identificada amb la religió, sinó més bé identificada amb la festa. No crec que estiga equivocat si pense que és pur folklore allò que la gent contempla des dels balcons i cadires al carrer. Cofrares, portants, soldats romans,  militars, ... tot, representacions teatrals.

Respecte a tots aquestos actes religiosos que s'hi realitzen -també a totes les èpoques de l'any- sempre he estat una mica crític, és a dir, m'he preguntat davant les actuacions i reaccions tan primàries de les persones, si tot això és fervor religiós o simplement supersticions, restes d'actes pagans, espectacle. A nivell nacional en tenim uns quant exemples: El Rocío, ofrena floral a València, histèries col.lectives en els Desemparats, oferiments de trofeus esportius a les respectives patrones i un llarg etcètera. I és que en les manifestacions religioses populars a Espanya, s'observa un paganisme revestit de cristianisme. Ja ho van descobrir Madariaga i l'escriptor nord-americà Richard Wrigth en el llibre Espanya pagana.

dissabte, 4 d’abril de 2009

Per terres de La Vall d'Ebo

Avuí, hem anat a la Vall d’Ebo. Per accedir a aquest poble i la seva vall, ho hem fer per la carretera que des de Pego ascendeix en una constant pujada que sembla no acabar mai. Des del cim d’aquest port de muntanya, en dies clars, podem albirar l’illa d’Eivissa.
Ja coneixia aquesta pujada per haver-la recorreguda moltes vegades amb la bicicleta, però, avuí, ho hem fet amb cotxe. Hem aprofitat l’avinentesa i ens hem apropat al castell d’Ambra de Pego -un castell bastant deteriorat, però que té el seu interés- talaia que domina tota la zona pegolina des de l’entrada a la Vall de Gallinera fins a la mar amb l’espai ocupat pel parc natural de la Marjal Pego-Oliva. Fou construït a primeries del segle XIII i habitat abans de l'entrada del rei Jaume I. Probablement va ser conquerit per Pere Eximen d’En Carròs en 1244, i després, va servir de fortalesa per a les tropes d'Al-Azraq en els enfrontaments que aquest cabdill musulmà tenia contra el rei Jaume.
Aquesta vall, rodejada per muntanyes, compta amb una població d’uns 290 habitants. Està limitada al nord per l'Alt de Pascual, a l'est per la serra de Migdía i al sud per la serra de la Carrasca. Les seues terres són recorregudes pel riu Girona que naix a la Vall d´Alcalá i continua el seu recorregut cap a la Vall de Laguar travessant la Vall d´Ebo i donant lloc al conegut "Barranc de l´Infern". Vall d´Ebo va estar poblat per alqueries morisques -Bisbilan, Benicid, Benicais, Serra, Benisuai, Millans, Cairola, Benesseit i La Solana- abans de la seua expulsió en 1609 per a ser més tard repoblat per colons mallorquins.

No fa massa anys, la carretera que puja des de Pego s'acabava ací. Actualment està perllongada fins La Vall d'Alcalà i d'aquesta manera Ebo deixa de ser cul de sac sent una ruta connexionada amb totes les petites valls que s'estenen per la part nord de La Marina Alta i El Comtat. Totes aquestes valls es poden recórrer transversalment, cosa que abans sols es podia fer longitudinalment sent recorreguts de molts quilòmetres si volies passar d'una a l'altra. Per als amants de la bici, tenim en aquestes muntanyes autèntics paradisos ciclistes aprofitant les actuals vies de comunicació. Amb cotxe i en un tres i no res, anem botant des de la Vall de Perputxent a la Vall de Gallinera, Vall d'Alcalà, Vall d'Ebo, Vall de Laguar i Vall del Seta. Tot un recorregut turístic d'aquestes Comarques Centrals del País Valencià que foren territori d'Al-Azraq, “causant” de les festes de Moros i Cristians.

dijous, 2 d’abril de 2009

Adéu a una publicació


Acaba de caure a les meves mans l'últim exemplar de la revista gratuïta "Quinzedies" i llig amb sorpresa que fins ací han arribat, que ja no poden continuar degut, no tant a la crisi, sinó a la falta de col.laboració econòmica en forma de publicitat per part de l'ajuntament.
Segons expliquen, mentre formava part del consistori el Bloc-Verds, incloïen en l'apartat d'ajudes en forma de publicitat i també rebien una petita ajuda per part de l'Oficina de Promoció del Valencià.
Doncs bé, açò s'ha acabat. El Blog-Verds no està al consistori i ara són socis del PSOE els de la Plataforma (que ara són els amos dels diners)i ja sabem d'on ve aquesta gent. És molt difícil que aquestos polítics que fa temps han abandonat el valencià com a llengua vehicular i no creuen en ella ni gens ni mica, es dediquen a ajudar publicacions escrites en la nostra llengua. I no podem deixar de sospitar que hi haja també algun tipus de revenja personal per alguna crítica passada cap a aquesta formació política.
És una llàstima que açò ocórrega. Les publicacions en valencià són escasses i estan necessitades de recolzament per part de les autoritats. Esperem que aviat retorne amb més força com diuen a l'editorial. Així ho desitgem.
I fent algun comentari d'allò publicat en el darrer número, no puc desaprofitar l'article de Jesús Escrivà "De tridentins i d'adhesions inquebrantables" en què, entre altres, denuncia els bisbes, els papes, Camps, Rajoy, Canl 9 i Gonzáles Pons.
Diu: "Dels de la sotana, me'n faig creus. Des de la camarilla (estricta) de bisbes de la Conferència Episcopal Espanyola, amb cada vegada més diners de l'Estat per a fer propagandes contra l'Estat". "Hans Küng, teòleg i sacerdot, antic col.laborador de Ratzinger, diu que la Història jutjarà aquests darrers Papes com els majors responsables de la SIDA" "I, com amb Franco, en lloc de llum i taquígrafs hi ha les adhesions inquebrantables a l'Honorable". "Trauen el Garzón de Felipe González i de la Memòria Històrica i callen el Garzón del Gal i del dictador Pinochet". "Diuen que som líders en la crisi per culpa de ZP, oblidant que l'esclafit de la bombolla immobiliària és el factor més important dels números rojos, i tots sabem quina Comunitat embogia amb Manhattans i PAI's sense trellat". I quan critica González Pons per exigir Leire Pajín que aclarisca si hi ha ajuntaments del PSOE que han pagat actes del partit nacional, irònicament comenta que "en congressos del PP nacional al Cap i Casal, santa Rita no ha posat ni els tramussos." I un llarg etcètera amb algunes de les coses que des d'aquest blog jo ja he dit de Camps.
Amb perletes d'aquest tipus i amb allò dit abans, "Quinzedies" estava sentenciada. Una pena, perquè la revista estava oberta a tothom, però...