diumenge, 29 de març de 2009

Ermita de Sant Antoni de Gandia i cultura.



En terme de Gandia, junt a Benirredrà, i a la part més alta d'un turó, es troba l'ermita de Sant Antoni. Des d'allí, podem contemplar Gandia i part de la comarca. És una ermita d'alt valor patrimonial que data del segle XVI i que, a conseqüència de l'abandó en què es trobava, les obres de la circumval·lació i l'actuació constant dels vàndals existents a tots els llocs, l'havien duta a un lamentable estat ruïnós.

Fa dos anys, es va acabar la seva restauració (segons he llegit, uns 900.000€ va costar) i es va procedir a la seva inauguració amb bombo i plateret. No estaria destinada al culte religiós sinó a actes culturals. Encara recorde els rius de gent que acudíem eixa vesprada per veure-la restaurada.Tots ens prometíem que seria un centre cultural referent a Gandia, però crec que no ha complit les espectatives generades. Es podria fer alguna cosa més.

Avuí, dia 29 de març pel matí, he assistit a un dels concerts del Cicle Música a l'Ermita que han estat programats. Tot un plaer escoltar el Quartet de Corda del Conservatori Superior de València interpretant música de Bach i Schubert allà dalt, lluny dels clàxons dels cotxes i del soroll urbà. És la segon temporada que es programen aquests cicles de música clássica.

Per desgràcia, he pogut comprovar com els grups vandàlics de torn no respecten res i han anat trencant punts d'il.luminació i pintant les parets. Sempre passa el mateix: qui no té faena, el dimoni l'hi en dóna.

Desitgem que les autoritats es prenguen amb més interés aquesta ermita i sovintegen els actes culturals per delit del poble.

divendres, 27 de març de 2009

Miscel.lània

Darrerament, estan passant moltes coses que ens tenen la mar d'animats i quan estem capficats en una, immediatament n'hi sorgeix un altra.
Costa demana dimissions i ell no vol saber res dels trages.
Camps va presumint de ser una comunitat capdavantera i resulta que estem a la cúa de quasi tot.
L'Eurocàmara amenaça a retirar fondos cap a Espanya i el PP valencià s'irrita perquè li estiren les orelles.
Trillo, tan xulo ell demanant dimissions i responsabilitats als altres, veu com el Iak-42 està a punt d'aterrar sobre el seu cap.
El PP i el PSE s'han unit per governar Euskadi. No sé com sentarà als abertzales açò que un president no parle euskera. Ací també n’hem tingut i no m’ha agradat.
Un monyicot està burlant-se de la policia i dels jutges i ens fa gastar molts diners als contribuents buscant un cos que Déu sap on estarà.
El PP valencià trau a relluir la seva admiració per Franco. Ja ho sabíem, però volien negar-ho. Que mal ho dissimulen. A la primera de canvi, queden en evidència. Menys mal que que l'aca i el el burro els van fer fora.
Tots d'acord en abandonar Kosovo, però l'oposició vol traure-li punta i no para enredrar.
El fracàs escolar a la C.Valenciana ronda el 40% (si som sincers, el professorat ha estat benèvol, ho dic per experiència) i el Font de Mora traient ocurrències. Prompte als menjadors escolars menjaran de postre flam xinés "El Mandarí"
Els integristes ultramontans ixen en defensa de la vida i ataquen clíniques abortives. Els dóna igual el que puga passar amb les mares.
El Vaticà, “seguint la conducta pacífica de Jesucrist”, anima la gent a fer manifestacions. Sepulcres blanquejats són aquestos prebosts.
A les nostres ciutats, hi ha barriades que no saps on eres, si a la teva ciutat o al nord d'Àfrica. Seguim fent-los la vida fàcil amb els nostres impostos. (No és racisme, és qüestió de supervivència)
I suma i segueix, però, per reflexionar, ja n'hi ha prou amb aquests

dilluns, 23 de març de 2009

La Nau Gran

Dins de les activitats organitzades per la Universitat de València, hi ha una dedicada als majors de 55 anys. Aquesta tasca pretén que tinguem un lloc on poder assistir i romandre actius en activitats formatives i educatives. A molts ens serveix de repàs dels coneixements adquirits durant la nostra etapa formativa i professional; a tots, d'adaptació a les noves tendències en les diferents matèries que s'estudien.
En concret, en aquestos cursos, les ciències humanes són les que tenen cabuda. Professors de la U.V. són els encarregats d'impartir les diferents matèries reforçats per conferenciants i audiovisuals que complementen estes classes. En síntesi, diríem que es tracta d'actualitzar coneixements i no deixar d'aprendre coses noves.
És gratificant veure gent major que no es conforma amb allò que s'ha fet en la vida i que encara tenen ànims i forces per seguir vius mantenint viva eixa característica de la joventut que és la d'estar obert a qualsevol classe de novetats i de coneixements.
Ací, he conegut gent nova que ha tingut professions diverses. És un enriquiment mutu l'anar conversant sobre diferents aspectes de la vida. Cadascú aporta la seua visió i la seua experiència.
Aquesta activitat hauria de tindre més promoció i realitzar-se en més llocs perquè una altra gent tinguera l'oportunitat de poder inscriure's i així continuar la seua formació com a persona; formació que no té perquè acabar amb els anys, sinó continuar sempre fins que les circumstàncies s'imposen.
En resum: magnífica idea portada a la pràctica per la Universitat de València (altres universitats també ho fan) que manté les persones majors de 55 anys actives en el camp del coneixement i d'aquesta manera ajudar en la contínua formació que tothom necessita per mantenir-se intel·lectual i mentalment en forma.

divendres, 20 de març de 2009

Reflexions postfalleres

Les Falles han acabat i a mi em queda un regust un tant amarg, no tant per l'olor de la pólvora que t'envaeix la gola, sinó per l'esclat tan exagerat de valenciania, valencianitat i, en menor mesura, de valencianisme que queden en un no res quan tot ha acabat.
Aquestes festes són la manifestació més exacta del caràcter dels valencians: molt de soroll, molt de tro, molta parafernàlia d'himnes fallers i regionals tot envoltant uns monuments de cartró que tenen els dies contats abans de servir de combustible per al foc purificador.
La setmana fallera és com l'esclat floral dels arbres, però a diferencia d'aquells, aquestes flors no esdevenen saboroses fruites que tots mengem amb fruïció una vegada han madurat a l'arbre. Simplement són unes flors que duren una setmana i després acaben com eixos ramells florals que les falleres depositen als peus de la Mare de Déu dels Desemparats: pansits i lletjos a la vista per l'efecte del sol i la calor.
L'arborar de les banderes autonòmiques als pals, als balcons, a les finestres et fan sentir un estrany sentiment de personalitat diferenciada, que, en realitat, és tan sols una falsa apreciació dels sentits.
Escoltant els discursos dels polítics locals i autonòmics ets traslladat mentalment a un món imaginari on la consciència de pertanyer a un poble diferent i diferenciat amb quasi vuit-cents anys d'història et fan sentir a tu mateix.
Però tot és una fal.làcia, una mentida, una il.lusió òptica que et fa veure allò que voldries veure i t'aferres a ella per uns instants perquè voldries que fos veritat.
Mascletades, castells de focs d'artifici, "plantà" i "cremà" de la falla són moments que no et deixen pensar com cal perquè t'arrosseguen amb la seva espiral centrípeta cap al cor de la festa i allí eres fàcilment absorbit pels esdeveniments del moment.
Penses, però, quan veus els balcons oficials ocupats per uns personatges que són tot el contrari del que tu creus que deurien ser, que no vius al país amb quasi vuit-cents d'història, que ara vius a un territori identitàriament perdut, sense trets identificadors i quasi sense nom, perquè ja som coneguts com a Levante.
Som aquest Levante Feliz que viu amb la felicitat del babau que és enganyat i no se n'adona; que creu que tots l'envegen i que per això ens fan nosa; que si no som els millors del món és perquè ens posen pals a les rodes.
Per tot això, seguim donant majories absolutes als que ens encisen amb els seus cants i pensem que tot el que va contra ells va contra aquest poble. I si aquest poble és així, jo no tinc poble, que me l'han segrestat.
Al remat, quasi vuit-cents anys tirats per la borda.

diumenge, 15 de març de 2009

Barranc de Borrell

No coneixia encara el barranc de Borrell, a Gandia, concretament en la zona de Marxuquera, a l'esquerra de la carretera que puja a la Drova. Es un barranc on l'ajuntament ha realitzat algunes actuacions perquè es puga visitar amb comoditat.

Aquest matí, hem decidit endinsar-nos en ell i, la veritat, ha estat un passeig d'allò més agradable. Durant tot el camí, el silenci sols era trencat pel murmuri d'abelles i pel cant dels ocells. Al mateix temps, uns agradables flaires de pebrella, romaní i altres herbes de la flora mediterrània, completaven aquest passeig tan afalagador per als sentits.

Entre la gran quantitat de singles i rocams, dos singularitats es poden contemplar: l'arc i la tortugueta.

Aquestes en son algunes fotos.

La tortugueta

Una vista del barranc

L'arc

divendres, 13 de març de 2009

"El canto del milano"

Quan jo estudiava, hi havia una cançó en classe de música que es repetia molt. Era una cançó popular que tots apreniem i que resultava un tant simpàtica. Anys després, la cantant Rosa León en va fer diferents versions. Aquesta cançó es titula "El canto del milano".
Actualment existeix una variant de la mateixa, però amb el nom una mica canviat. Ara es titula: "Los trajes de Milano" i té com a intèrprets el duo C&C. Aquesta cançó està en el "Hit Parade" d'audicions i tothom està al corrent de la seua lletra.
Resulta, però, paradoxal que els intèrprets no vullguen reconèixer que la cançó sona amb força i s'encaboten en negar que tinguen res a veure amb el seu èxit.
Els informatius de les radiotelevisius (RTVV, no, perquè pensen que la cançó no és del seu estil) no paren de comentar-la; els diaris de tirada nacional omplin pàgines; la gent, en converses d'amics, la tenen com a monotema. En fi, que aquesta cançó sona i sona malgrat la negativa dels protagonistes. La seva modèstia i humilitat els impedeix reconéixer tan gran triomf i no paren de negar el seu protagonisme.
Anem a veure, D.Francisco (això de Francesc està lleig que ho diguem perquè vosté, sobre tot, és un gran valencià i a un gran valencià cal que l'anomenen pel seu nom) no es preocupe per l'èxit que no és ni serà l'últim polític en aquest tipus d'interpretacions. Si el que li preocupa és la seva carrera, no patisca, els fans sabran recompensar-lo. Mire, sinó, el seu col·lega Fabra. Aquell fa temps que canta òpera i no para d'aconseguir èxits. És tal el grau d'encisament que exerceixen entre els fans, que l'èxit està assegurat.
I ara, a cantar:
Los trajes de Milano
se llama esta canción
los visto en el invierno
y en cualquier ocasión.
Perejil don, don
Perejil don don
De Camps y Costa son

dijous, 12 de març de 2009

El Montdúver

Sens dubte, aquesta emblemàtica muntanya de la comarca de La Safor i la subcomarca de La Valldigna, presenta un atractiu especial per als habitants d'aquestes zones i dels visitant que hi van. La seua esvelta silueta, amb 841 m. al costat de la mar, es pot contemplar des de molt lluny i des de qualsevol punt cardinal de la geografia de les comarques centrals i de les comarques vora mar del golf de València.
Aquest massís muntanyenc és l'últim exponent de la serralada Ibèrica en el punt d'unió amb les Subbètiques que s'estenen pel nord de la província d'Alacant i sud de València.
No vaig a escriure sobre la seva morfologia ni del seu passat com a escenari de vida de l'home primitiu, sinó, simplement, com a indret en el que pots passar un fabulós dia d'excursió o al voltant del qual, també hi pots gaudir d'una volta amb bicicleta.
Personalment, he realitzat les dues activitats, però encara em queden molts racons per visitar; racons de gran bellesa paisatgística que s'han de contemplar des de l'observació més atenta.
El primer que hem de fer és anar al cim (un cim violat per la proliferació d'antenes de televisió) des d'on, mirant cap al nord, el golf de València ens mostra tota la seva bellesa de planures i marjals jalonades per poblacions riberenques. Si dirigim la mirada cap al sud, veurem les muntanyes de les comarques septentrionals alacantines (Mariola, Benicadell, Aitana, Serrella...) a l'extrem de les quals, el Montgó -altra muntanya emblemàtica de la Marina- intenta endinsar-se a la mar pel cap de Sant Antoni. I seguint la vista de dreta a esquerra, si el dia és clar, l'illa d'Eivissa farà acte de presència.
A les seves faldes podem trobar moltes fonts que seveixen de reclam perquè no et quede cap racó per veure. Fonts del Cirer, del Garrofer, dels Madallars i tantes altres en les seues rodalies.
De baixada en direcció Gandia, s'hi troba el paratge conegut com la Caldereta, que s'està revelant com el de major índex de pluviositat de tota la Comunitat Valenciana. L'orografia de la zona, als peus de la falda sud, exposada a l'entrada de vents marítims, facilita que els núvols descarreguen amb major intensitat que en la resta de la comarca de la Safor. Sovintegen les mesures per damunt dels 1.000 litres anuals.
Els amants de la bicicleta tenim un recorregut d'uns cinquanta kilòmetres en circuït eixint de Gandia i passant per Xeraco, la Valldigna i Barx o a la inversa. En tot cas, és un recorregut bastant exigent a l'haver de superar el port de Simat o el de la Drova. La pujada per Simat es presenta com un zigzagueig d'uns cinc kilòmetres entre pins i altra vegetació mediterrània. A mesura que vas ascendint, la Valldigna va eixamplant-te la seva visió i els pobles de Tavernes, Benifairò i Simat són com tres grans taques blanques en mig d'una verda catifa de tarongers. El monestir de Santa Maria de la Valldigna -en fase de restauració- mostra tota la seva grandiositat des d'aquestes altures.
I quan, finalment, alcances el cim del port, Barx (Barx-al-Javál musulmà) al bell mig d'una cubeta que desaigua per l'avenc de la Donzella, és parada obligatòria per a multituds de ciclistes que els caps de setmana hi acudeixen des dels pobles de la comarca i de les comarques veïnes, sobre tot de La Ribera i L'Horta Sud.
Podriem seguir escrivint sobre les possibilitats que ens ofereix aquest massís muntanyenc, però és millor visitar-lo per a tots aquells que no el coneixen.

dimarts, 10 de març de 2009

Descàrrec


El moviment es demostra anant i els vestits de Camps i Costa amb factures. Si volen quedar lliures de tota sospita, no hi ha cosa més aclarida que aportar factures. No val a dir: sóc innocent del que m'acusen. Ho he comprat tot amb els meus diners. Cal aportar proves.
Crec que és fàcil demostrar la innocència davant aquest tipus d'acusacions o imputacions. Si jo compre alguna cosa, la factura és la que diu qui ho ha pagat. Una altra forma de voler justificar una despesa és marejar la perdiu.
En aquestos cassos públics de persones imputades no és suficient descàrrec que vagen afirmant que han actuat correctament ni que vagen muntant actes de desagravi i/o exaltació a les personalitats.
Aquestos darrers actes d'exaltació em recorden aquelles manifestacions de lleialtats "inquebrantables al Caudillo" on tot es resumia en una defensa d'allò que és indefensable acusant els detractors de maçons, comunistes i no sé quantes coses més.
Ara diuen que és un atac al partit, que volen la seva desaparició, que és un agravi a tots els militants. I volen que ens ho creguem fent-nos idiotes.
Si jo fos militant de base del PP em veuria discriminat per veure com alguns militants han estat depurats i el Sr. Camps i el "pijo" de Costa reben recolzament de tota la plana major del partit. O almenys és el que pense des de fora.
I com postil·la, que pensar d'uns governants que es gasten milers d'euros en vestir? Bon exemple per als temps que vivim.

dilluns, 9 de març de 2009

Per terres de l'Alcoià-Comtat

Dissabte passat, vaig anar amb uns amics a fer una vista als pobles del Comptat i l'Alcoià que estan situats a les proximitats de la serra d'Aitana. Confese que, tot i estar tan pròxims, mai no m'havia endinsat en ells. Sólament els coneixia de passada, quan fas aquests trajectes per carretera.
Per arribar a Benilloba des de Gandia, tardes una hora anant per Albaida i Cocentaina. Allí, a Benilloba, férem una passejada pels carrers del poble visitant allò de més interés. Desconeixia que el famós milicià que apareix en la famosa foto de la guerra civil espanyola fos d'aquesta localitat.
De Benilloba passàrem a Penàguila. Em va impressionar la bellesa dels seus paisatges, al peu d'un rocam que deuria ser niu d'àguiles i d'ahí el seu nom. Presenta als visitants el jardí de Santos, un lloc abundant en plantes i arbres procedents d'altres latituds i que ací son conreats en una espècie de jardí botànic.
El que no em va agradar ni gens ni mica va ser la retolació dels arbres, plantes i eines agrícoles. No sé de qui depén aquest jardí, si de la Diputació d'Alacant o de l'ajuntament penaguilenc, però el noms apareixen en castellà. Si en botànica hem de tenir cura de no introduir espècies no autòctones en la flora pròpia d'un lloc, perquè no hem de respectar la llengua pròpia d'una localitat, en aquest cas la de Penàguila? Resulta molt estrany veure com, per exemple, el senill i l'alborç figuren en castellà, com el forcat o la rella en el museu agrícola tenen també noms castellans. Llegir aquestes coses en castellà en un lloc tan valencià, són com una escopetada a l'ull (perdoneu l'expressió)
Després de dinar a un restaurant amb vistes al Benicadell i Montcabrer, passejarem per un barranc ple d'espècies arbòries pròpies, amb centenaris pins que són un miracle que es mantinguen dreçats. Tot per un camí preparat perquè tothom puga gaudir de l'indret. I, com no, els noms dels arbres, també en castellà. Almenys ho hagueren pogut retolar en bilingüe. Dins del poble , destaquen algunes grans cases i restes de portons, així com parts de l'antiga muralla.
Acabada la passejada i, després de visitar Alcoleja –interessant poble també, amb la torre anexa a l'antic palau dels marquesos de Malferit- pujàrem al port de Tudons i ens endinsàrem per un camí que condueix a un pujol en la serra Aitana des d'on es podia divisar amb perfecció, entre altres, Benidorm, Platja de Sant Joan, Cap de Santa Pola, muntanyes de Múrcia i, cap al nord, Montcabrer, Benicadell, Montdúver i altres serralades de València.
Per als amants de les muntanyes, aquestes altures són alguna cosa més que simples muntanyes.

diumenge, 8 de març de 2009

Benilloba

Continuant amb els pobles del Comtat, avuí li toca el torn a Benilloba.
Aquest poble ha tingut fama per la seva fabricació de mantes i la venta ambulant que feien els seus habitants al llarg de la geografia nacional.
Està situada junt al riu Frainós, entre la Serreta d'Alcoi i la Serra Serrella en la carretera que porta des d'Alcoi a Callosa d’ En Sarrià. Limita amb els termes municipals de Cocentaina, Gorga i Penàguila.
Antiga alqueria musulmana, en 1317, pertanyia a Bernat de Cruïlles. En 1357, les tropes castellanes de l'infant Fernando van atacar la població i serien rebutjades pels seus habitants. Comptava amb 330 famílies de moriscos, uns 1.485 habitants aproximadament, prèviament a la seua expulsió l'any 1609. Va estar possessió dels comtes d'Aranda, els quals van atorgar la segona carta de poblament l'any 1611.
El senyoriu de Benilloba va entrar a formar part del patrimoni de la casa comtal de Revillagigedo en 1757. A pesar de les disposicions que abolien els senyorius, els comtes van mantindre la seua posició fins a l'any 1955, any en què van vendre i van transferir els drets senyorials subsistents a un particular. Seguix per tant vigent el senyoriu de Benilloba, com a cas excepcional a la Comunitat Valenciana.
Monuments i Llocs d'interés són: Església Parroquial (segle XVII). Edifici d'interés arquitectònic. Palau del Comte de Revillagigedo. (segle XVIII). Edifici d'interés arquitectònic restaurat recentment per alumnes d'Història de l'art de la Universitat de València.Festes Festes Patronals. Se celebren a partir del 14 d'agost en honor de Sant Joaquim (Sant Xotxim, com es coneix popularment en el poble). Tenen lloc entrades de Moros i Cristians.

divendres, 6 de març de 2009

Amics de Camps

Camps assegura que els seus amics són els cinc milions que viuen a la Comunitat Valenciana. Però Camps no ha preguntat ningú si és amic d'ell. A mi, almenys, no m'ho ha preguntat.

Aquesta asseveració, caldria -sent benèvols- posar-la en quarantena. Més bé diria que els seus amics són aquells que estan al seu costat i que naveguen en la mateixa direcció i no crec que en siguen 4.999.999, perquè jo ja m'he descomptat. Si tu, lector, també et descomptes, ja n'hi haurà un altre menys.

I ara, amb serietat, és pot afirmar alguna cosa així i que ens la creguem? Amics són aquells que compartixen il.lusions, aficions, sentiments, alegries, penes i més coses. Amics són aquells que s'alegren de veure's i de realitzar activitats en comú i per damunt de tot, hi ha una frase que defineix ben bé un amic. Graveu-se-la, perquè encerta al cent per cent: “Amic és aquell que en les bones ocasions el crides i ve, però en les roïnes ve sol.”

Segons tot açò, Camps és difícil que siga amic meu. Ni compateix il.lusions, ni comparteix sentiments, ni alegries ni penes. És més, em priva de moltes alegries, de moltes il.lusions i em dóna moltes penes.

Camps té un sentiment de ser valencià molt allunyat del meu i en aquest terreny, em dóna moltes penes.

Camps té unes idees politiques que jo no compartisc.

Camps té unes il.lusions que dubte siguen les meues.

Camps em priva de tindre una TVV imparcial.

Camps m'impedeix veure la TV3.

Podria anar relatant més divergències amb Camps, però es faria massa farragosa la relació.

Deixem que Camps pense el que vullga sobre qui són els seus amics, però que no compte amb mi. Això sí, li atorgue la presumpció d'innocència, però que deixe treballar la justicia. I sobre tot, que la justicia no estiga presidida per un més que íntim amic d'ell. Tan amic, que no existeix la paraula per definir aquesta amistat, segons va declarar ell mateix no fa massa temps.

dijous, 5 de març de 2009

Perplexitat

Llig, escolte, observe resultats electorals, veig enquestes d'intenció de vot. Tot això em resulta d'allò més perplex. No sé que pensar, no sé que opinar, no sé que creure. El PP puja, els sociates baixen. El PP està ple d'escàndols; el PP no expulsa cap enviscat, més aïna els protegeix, els acull exageradament fent pinya, els defensa de tot atac. Els socialistes, però, els expulsen del partit, els defenestren. I, tot i això, els primers ixen reforçats i els segons paguen les conseqüències.

Els populars ataquen les excessives despeses dels càrrecs socialistes, però els seus càrrecs fan igual o pitjor. Els populars denuncien tractes de favor, adjudicacions, finançaments il.legals i ells fan igual o pitjor. I, tot i això, els seus electors segueixen votant-los. Els socialistes, en canvi, es veuen castigats en les urnes o abandonats pels sues votants en forma d'abstenció.

Totes aquestes contradiccions em fan pensar i reflexionar sobre els votants d'uns i dels altres. Els votants de dretes no donen importància a aquests fets, els recolzen com si res no hi hagués passat; en canvi, els d'esquerra sí que els consideren i no perdonen els seus quan no fan el que deuen i quan la seua conducta no és ètica. Diferents vares de medir els mateixos fets uns i altres.

Les conclusions que n'extrac me les guarde per a mi. Cadascú que pense el que crega més convenient. Però, com a resum final, si que dic que no m'agrada que la gent corrupta acuse els altres de practicar les corrupcions que ells mateixos practiquen amb total impunitat i, malgrat tot, queden com a guanyadors polítics.

dimecres, 4 de març de 2009

Benissa-Oliva

La meua vida professional m'ha portat per vàries destinacions, però, encara que de totes guardes algun record, n'hi ha dues que tenen alguna cosa diferent, alguna sensació especial que les fa diferents a les altres. Són sensacions que, com en les relacions humanes, no vas buscant-les per ahí, sinó que sorgeixen espontàniament. Coneixes persones, però no amb totes tens la mateixa relació. Amb unes, connectes molt; amb altres, el justet i amb les més, passen per la teua vida com si res.

El primer record especial és el de Benissa, a la comarca de la Marina Alta, poble situat a dalt d'un tossal i amb continua vista del Penyal d'Ifac. Ací, la meua vida professional va transcórrer durant dos intensos anys marcats per importantíssims esdeveniments polítics com van ser la mort de Franco i les primeres eleccions. També van estar marcats pel grup de companys que hi treballàvem i amb alguns dels quals vam encetar una amistat que encara perdura. Amb aquestos companys, solíem realitzar eixides entre setmana o, simplement, ens reuníem per compartir taula. Ens iniciarem en allò d'anar de camping i, com que ens va agradar, repetirem durant moltes vacances d'estiu.

En aquest centre, em van encomanar un grup d'allò més agradable -com quasi tots allí i en aquella època- que em van fer passar dos memorables cursos. D'aquell grup, encara guarde un especial record. Entre tots els components, hi havia una xiqueta que me l'estimava molt i vaig seguir tenint contacte amb ella fins passats un quants anys més. Fa uns mesos, vaig decidir rastrejar per internet per si trobava algun alumne d'aquells -avuí ja homes i dones- i la vaig localitzar a ella. Sabia que hauria fet alguna cosa important en la vida i, efectivament, vaig esbrinar que es va doctorar en Matemàtiques, i està en la U.P.V. Tota una alegria amb el retrobament.

L'altre centre es l'Hort de Palau d'Oliva, a la comarca de la Safor. Aquest centre no gaudia, aleshores, d'una situació massa bona en l'aspecte d'infraestructures i per tant, açò es reflectia en les característiques de l'alumnat . I com diu el refrany, “Canteret nou, aigua fresca”. Així va ser. Tota una renovació de personal jove (no hi ha res com tenir ganes, il.lusió i dedicació com se suposa en els joves) un edifici nou i començament de diferents projectes que ens dugueren a un radical canvi en l'alumnat, passant a ser un centre en constant implantació de nous projectes.

Quantes vivències, experiències i activitats fetes amb ells! Trobades d'escoles en valencià, estades en granja-escola, variades activitats extraescolars. Encara recorde aquelles eixides en bicicleta amb l’alumnat de 8é d’EGB des d'Oliva fins a L'Orxa i el pantà de Beniarrés, activitats, com aquesta última, quasi impensables avuí en dia per allò de les “responsabilitats”

Quasi tots els companys hem passat a la “reserva” i ara ens queda el record i les vivències de tant d'any convivint i col.laborant en la formació de generacions d'olivers que ja estan exercint diferents professions i que encara saps que guarden algun record de tots aquells que vam estar al front de la seva educació durant tant de temps.

dilluns, 2 de març de 2009

Castell de Bairén

El castell de Bairén es troba situat al municipi de Gandia en un monticle, en els començaments de la Serra de Montdúver, a 3 km de Gandia junt a la N332 direcció València.

Hi ha tres parts en el castell separades per muralles.En la zona Nord es troben les construccions de l'època musulmana.Al Sud, hi ha un conjunt rectangular amb tres torres circulars i construïdes amb aparell. En ell es pot observar una cisterna de rajola de 10 x 5 metres.A l'Est hi ha un xicotet portal amb arc de mig punt.Per la seua situació estratègica, degué ser molt important. Encara que Mair én no era una vila, tenia molta importància com a fortificació.

Certs detalls evoquen les construccions cristianes com : la torre albarrana de 4 m de diàmetre i de fàbrica de pedra que s'unix a la part Sud per mitjà d'un mur. L'entrada està protegida per una torre redona de 3 metres de diàmetre i també de pedra.Més cap al Nord és possible veure eixe mur flanquejat per dos torres redones, iguals que les de l'entrada.
A l'Est en pendent hi ha una muralla que rodeja una superfície de 10 hectàrees.

En 1007, El Cid el va conquerir als musulmans. Més tard, però, va estar reconquistat per aquestos. En Bairen va tindre lloc una derrota dels almoràvits en 1097 quan estos van voler emboscar El Cid i a Pere I d'Aragó.

Finalment, en 1240, Jaume I el va incorporar definitivament a la seva corona. Va pactar amb Abecendrel l'entrega del castell a canvi que serien respectats camps i collites.

En les seves Cròniques ho narra de la següent manera:

"Entram en la Val de Bayren e parlam en l'alcayt qui tènia el castell e ab aquells de Vilalongua e de Va esborrar e de Vilella e de Palma, qui eren castells de roques grans e fortes, e dixerennos que quan l'alcayt de Bayren hauria pleit ab nos, que tots aquels de la Val es rendríen ..."


Fa uns any, les seves parets van estar reconstruïdes en part perquè es trobaven en un estat molt lamentable, no quedant quasi murs. La seva visita resulta una excursió molt agradable. Des d’allí pots gaudir de vistes de la marjal, de la platja de Gandia i del Grau.