divendres, 27 de febrer de 2009

Una mica nerviosos.

Observe molt nerviós el PP valencià per causa dels “esguits” que els han caigut damunt en aquestos darrers dies. No estic dins la seva pell, però crec que quan algú es imputat d'alguna cosa que no ha fet, deu manifestar-se tranquil perquè no hi ha res que es puga demostrar. Si, pel contrari, existeix alguna cosa que amagar, la intranquil.litat pot apoderar-se d'aquells que desperten sospites d'haver fet coses que no devien.
No sé si les imputacions que han eixit a la llum pública estaran basades en fets reals i punibles o tan sols seran imputacions falses. La justícia i el temps ho dictaminaran. En tot cas, cal aplicar la presumpció d'innocència.
Les reaccions, però, que s'observen per part d'alguns dirigents no són les més escaients. Volen passar per perseguits, per màrtirs. Volen eixir al carrer per defensar l'honradesa del president. Volen armar soroll i proclamar lleialtats indestructibles.
Realment, fa falta tanta parafernàlia per proclamar la innocència d'algú? Deixem la justícia seguir el seu camí que les coses seran com hagen de ser. Amb tanta proclama defensiva ens crea la sensació que existeixen coses “rares”. Millor seria confiar en la justícia i no atacar els jutges.

R.Madrid

Avuí parlarem una mica de futbol, perquè el futbol és alguna cosa més que esport, almenys en aquest país.
Sembla que a Espanya sols hi ha R.Madrid i Barcelona -vist des de Madrid, l'enemic a batre-. La premsa i les televisions estatals no tenen prou espai per escriure'n i parlar-ne. Els altres no hi són, no existeixen, és mes, quan juguen contra el Madrid els tracten com a equips estrangers.
El Madrid és l'equip de l'aristocràcia i del nacionalisme espanyols. Quan obté algun resultat favorable, en les televisions nacionals ho diuen amb bombo i platerets i fins i tot en els programes de tertúlies polítiques té els seus moments de comentari. Altra cosa és quan algun altre equip nacional obté algun èxit. En aquest cas, ni se'l menciona. Per als periodistes esportius madrilenys és més noticiable un entrenament de l'equip del Bernabeu que no pas un partit d'un altre conjunt de qualsevol ciutat espanyola.
Degut a la fanfarroneria, prepotència i despreci cap als altres, està forjant-se un sentiment totalment contrari arreu del territori nacional. Només has d'entrar en comentaris de notícies o en fòrums d'internet per veure quina alegria manifesta la gent quan sofreix algun revés, com l'altre dia davant el Liverpool. Al fi i al cap, semblava més espanyol l'equip anglés que el Madrid.
El futbol, com he dit abans, és quelcom més que un esport. És un sentiment, una passió difícil d'entendre per als que no hi tenen aficció. Ens alegrem quan guanyen els nostres i ens enfonsem quan perden. Volem guanyar sempre, encara que siga jugant malament i de penal injust a l'últim minut. Si ho analitzes bé, açò no és esperit esportiu. L'esport és una altra cosa.
I perquè he escrit d'aquest tema? Doncs perquè em vaig alegrar de veure perdre el Madrid contra el Liverpool després de les fanfarroneries del seu president. Espere que allà també isca amb la cua entre cames. Si guanya l'eliminatòria, ens ho tragarem. De moment, gaudim el present.

dimarts, 24 de febrer de 2009

Corre, Trillo, que te pillo

De vegades, escoltes declaracions, acusacions, peticions, recomanacions... eixides de boques de certs personatges públics dedicats a la política, que, en la meua ignorant opinió, estarien millor tancadetes, simplement per allò de què “a boca tancada no entren mosques” o d'allò altre de “per la boca mor el peix”.

Últimament, abunden declaracions, acusacions i peticions per part dels dirigents del PP cap al president del govern i cap a algun ministre en el sentit de què dimitisquen o que canvien el rumb perquè “Espanya” ja no els aguanta més i anem cap al desastre nacional. Que jo sàpiga, les enquestes no corroboren el que ells afirmen. Més bé crec que són ganes d'embrutar i de fotre el personal el que manifesten Rajoy, Sáenz de Santamaria i Cospedal.

A aquesta tripleta atacant, se'ls ha unit un “personjillo” que, pels seus antecedents, deuria estar amagadet, sense fer pols ni remolí, dedicat a altres tasques dins del partit. Aquesta personeta, que tants càrrecs ha ostentat en els governs del Sr. Aznar, “manda huevos” amb quina bravura ha eixit a la palestra demanant la dimissió de Bermejo i no sé quantes coses més.

Siguem seriosos i posem la moviola uns anys enrera. S'estavella el Iac-42 i el Sr.Trillo és ministre de defensa. Gestiona l'accident de forma calamitosa i quina és la seva actitud? dimiteix o no dimiteix? Que ingenus que som, si dimitir no està en el seu vocabulari. Dimitir sols està en el vocabulari dels altres i, per això, ara, amb descarada, obscena i immoral exigència li demana a Bermejo que se'n vaja, que deixe el ministeri que és un nefast membre del govern. Ell, però, no se'n va anar, no va dimitir, va continuar tirant-li morro i va acabar tan content la seva gestió.

El més trist de tot és que es va tornar a presentar a la reelecció per Alacant i, clar, com anava de cap de llista, va tornar a ser elegit representant per eixa província. No culpe ningú; cadascú fa el que vol amb el seu vot. Però crec que D.Federico Trillo-Figueroa Martínez-Conde deuria haver renunciat a representar la província alacantina per raons òbvies i, en la meua opinió, també, perquè no és alacantí ni representa ningú en eixa terra.

D.Federico: no demanes ni exigisques als altres el que tu no has fet abans. Simple raó d'ètica

diumenge, 22 de febrer de 2009

De deveres, Sr.Camps?


"A Andalucía la llevo en mi corazón, en mis venas, en mi cabeza, en mi razón, en mi futuro, en mi esperanza porque Andalucía y la Comunitat son dos tierras españolas con raíces y cultura suficiente para demostrar que todos somos capaces de ilusionarnos por lo que tenemos en común" ha dit Camps fent de "pilotari" cap a la comunitat andalusa resident a la C.Valenciana.
Es creu el que està dient? Realment pensa que valencians i andalusos som iguals? Qué tenen en comú un andalús de "Cai" o "Güerva" amb un veí de Benimassot, per exemple? Jo no veig massa similituds; més bé diria que semblen de dos països diferents. Llengua, costums, esperit de treball, visió de la quotidianitat, etc. No és que considere els andalusos inferiors, tan sols pense que són diferents a nosaltres, amb qualitats bones i menys bones, com la resta de pobles.
Perquè Camps vol fer creure tanta igualtat? Doncs, ja ho podem esbrinar: qüestió de vots. Diria el mateix en una festa muntada per catalans? No ho crec. Si és que la política fa dir cada cosa!
Ara resulta que el nostre presi sobreix en "arte y tronío" per les venes, canta "a lo jondo" en la dutxa, "zezea" contant acudits i balla sevillanes acompanyant Farruquito i Perlita de Còrdova. Si és que ja ni som catalans ni valencians; simplement, som andalusos. D'ací a quatre dies ja direm allò de "Samué, zaca er zaco ar zo paque ze zeque". Que Déu ens pille confessats.
Ah!, i això de què estan integrats, caldria pegar-se alguna volteta per alguns barris d'algunes poblacions receptores d'andalusos, tot i respectant que si que n'hi han.

divendres, 20 de febrer de 2009

Del meu poble

Com a beniarresí, encara que no visc al poble, m’agrada assabentar-me de tot el que passa a la localitat. És per això que no cesse en la recerca de tot el que siga noticiable a Beniarrés i ho llig amb fruició i sense distinció de criteris i formes de veure les notícies dels quí les publiquen.

Fa aproximadament dos anys, vaig trobar un blog anomenat “Beniarrés al dia” publicat pel regidor socialista Frederic Jordá Crespo en què hi pots trobar tot el que ocorre actualment al poble, totes les notícies que apareixen a la premsa i en fan relació, comentaris fets a les publicacions de tots els colors –favorables i desfavorables- alguns d'ells de difícil assimilació, però que t'amplien el punt de mira. Veig que no hi existeix censura per a tot aquell que discrepe, encara que supose que hi hauran comentaris que ells soles “s'autoeliminen” per no estar presentats amb la deguda correcció. També hi pots trobar resenyes històriques de la localitat així com notícies comarcals o de comarques veïnes. En fi, tot un seguit d'articles que et fan sentir com a veí del poble encara que no en sigues.

Existeixen altres pagines web i blogs fets allí, però que ni de bon tros es poden comparar. La pàgina web de l'ajuntament no s'actualitza amb la rapidesa que ho fa el “Beniarrés al dia” i presenta moltes llacunes; els altres blogs són de tipus més personals. Últimament ha aparegut la pàgina del PP local en la que pots també veure notícies i esdeveniments del poble. Aixina com la pàgina de l'ajuntament -tot i que està en mans del PP- és bastant asèptica i no reflecteix el color del partit governant, aquesta altra que publica el partit és d'allò més sectària, parcial i illegible per la manera de fer-se autobombo, de criticar l'oposició i per incrustar notícies i comentaris de premsa totalment esbiaixats i partidistes als qual no pots replicar i mostrar la teua disconformitat. És una llàstima que no siga més oberta.

Si aquesta crítica al PP de Beniarrés és llegida per ells, no la prenguen com a ofensiva. És una crítica vista des de la imparcialitat que em dóna no estar afiliat ni ser col.laborador de cap partit polític. Així doncs, m'agradaria que fóra més oberta a la participació dels visitants i que, a banda dels comentaris antigovern central, n'hi incloguera, també, d'altres amb un caire més imparcial o més favorables per tal de traure la “mitjana” de tots ells o que eliminara aquesta secció de premsa. No en tenim prou amb els noticiaris de Canal 9? Ja sé que un objectiu de tot partit polític és denigrar, malparlar i traure els draps bruts dels altres. Però almenys, deixeu-nos el dret a la rèplica o a expressar la nostra disconformitat. Els comentaris que hi pots presentar al e-mail no és la millor manera de permetre'ns participar-hi. No us sembla?

dijous, 19 de febrer de 2009

L'Egipte actual

L'Egipte actual no té res a veure amb el dels faraons. En l'actualitat, Egipte és un país del tercer món amb carències de tota mena. Només aterres a l'aeroport, observes els uniformes policials i ja veus que la pobresa és una nota característica, la neteja brilla per la seva absència i a l'ambient general li falta alguna cosa per a ser agradós.
Quan t'endinses a les ciutats, el tràfic resulta caòtic: no hi ha semàfors; els vehicles circulen per on volen: per la dreta, per l'esquerra i per davant en diagonal; els vianants creuen per on els abelleix, saltant inclús les parets que fan de mitjanes en les autovies i caminant per la calçada -les voreres són, de vegades, intransitables-; és freqüent veure motocicletes amb tres o quatre persones; burretes i dromedaris es barregen amb els automòbils. És tota una activitat plena de reflexos i no és molt habitual que hi hagen atropellaments o col·lisions de vehicles. Ara, el que més m'ha impressionat és la circulació nocturna: quan els llums del carrer estan encesos, la major part de vehicles van sense llums o amb llums de posició. En carreteres de poc trànsit, es fan llampades i al moment de creuar-se, apaguen els llums i circulen a fosques durant uns segons.
La gent és molt pidoladora: sempre estan parant la mà perquè els dónes diners. Policies que haurien de servir-te atenta i gratuïtament et demanen "un euro" com a propina. T'has de fer el dur i passar d'ells, perquè no tindries mai bastants monedes per donar.
La immensa majoria d'homes visten la clàssica gel·laba amb turbant, i les dones, gel.laba també, però amb mocador tapant-les el cap i part de la cara. Alguns tenen al front un rogle més oscur a causa de tocar el terra quan resen, que són cinc voltes al dia, quan canta el muetzí.
El regateig és pràctica habitual, sobre tot en el comerç de carrer, i has de pagar cinc o sis voltes menys del que et demanen si no vols ésser estafat. Van demanant-te canvi de monedes d'euro per bitllets i, si no estàs llest, et poden incloure alguna moneda estranya barrejada amb els euros.
La brutícia pels carrers t'envaïx, no veient mai brigades de neteja. És habitual veure edificis inacabats i vivint gent: pots viure en un pis i la resta de l'edifici està encara amb l'estructura.
No es pot anar a països del tercer món amb mentalitat occidental. Has d'acceptar el que veus i no comparar mai amb el teu país si no vols tornar-te boig de tanta "anormalitat" que veuràs.
Malgrat tot, són enriquidores aquestes experiències, no sols per la història que se't fa present, sinó també per les diferents maneres de viure la vida que tenen aquestes gents tan diferent a la nostra.

dimecres, 18 de febrer de 2009

Antic Egipte

Quan estudiem la cultura i l'art egipci no ens adonem de moltes coses que si ens parem a pensar, ens esgarrifen per la quantitat d'incògnites que presenten i per com són de misterioses. Sols amb l'orige d'aquest poble ja tenim prou matèria per elucubrar i no arribaríem enlloc. Pensem que quan encara estem a l'Edat de Pedra a la península Ibèrica, ja tenim manifestacions d'aquesta gent a la vall del Nil.

Davant tot el seguit de construccions que encara estan en peu, ens meravellem i sorprenem de veure tanta monumentalitat i de pensar com han estat capaços d'alçar pedres de gran tonatge a més de cent metres d'altura.
No sols és contemplar la gradiositat dels temples i piràmides; també és bonic veure aquells baix relleus i petites escultures representant escenes de la vida quotidiana en què veiem com són activitats actuals que hem viscut i experimentat: explotació d'animals domèstics, agricultura, modes de pentinats i calcer, música, dansa, etc.

I que hem de pensar de la gran influencia que han tingut sobre tots els pobles del voltant? Perses, hebreus, grecs, romans i el mateix cristianisme tenen moltes idees religioses copiades o directament influenciades pels egipcis. També, si observem la parafernàlia papal ens recorda la faraònica: bàculs, tiara. La mateixa distribució exterior de Sant Pere de Roma, sembla copiada dels temples egipcis.

L'aprofitament que fan de les aigües del Nil, és totalment ecològic. No necessiten crear grans preses per regular el cabal fluvial perquè aquestes fan malbé els al.luvions de fang tan necessaris per la fertilitat del sòl.

L'única cosa que no he arribat a entendre és com una civilització tan avançada tecnològicament i amb varis mil.lenis per al seu desenvolupament, no evolucionara cap altres camins i mostrara grans diferencies entre els primers anys i els darrers. Si pensem que nosaltres portem tan sols dos mil anys en la nostra era i ells estigueren més de tres mil, i hem evolucionat tantíssim, sobre tot en els últims cent, seria lògic que també ells haguren fet el mateix o més.

De tornada


Ja estic de nou a casa i intentant escriure alguna cosa de les que últimament he tingut el plaer de gaudir. He anat a passar una setmana a Egipte i he quedat meravellat de tanta resta del temps dels faraons: temples, tombes, tresors, tecnologia, religió, costums, etc. També he pogut comprovar com és la vida dels egipcis actuals, que, per cert, presenta moltíssimes diferències amb la nostra.

Més endavant, quan hi faça una recopilació, aniré escrivint algunes de les coses que més m'han impactat, tant en els aspectes històric i artístic com en els de la vida dels egipcis actuals. En aquests moments, la meua ment és un "totus revolutus" de tanta experiència viscuda i no sabria per on començar. Les fotos preses, que en són moltíssimes, aniran fent-me recordar cada moment viscut i allò més important de cada dia.

El ritme portat durant aquestos dies, ha estat frenètic de tanta visita i de tanta activitat. Quasi com podia escriure el resum diari d'allò fet cada dia, doncs acabàvem exhaurits i a l'endemà, la diana era a les 5:30 i havíem de descansar i recuperar forces.

Com allí no porten les hores com ací, és a dir, que van al temps que marca el sol, ben prompte es feia de dia i el sol escalfava de bon matí, així que calia aprofitar i començar les visites. Afortunadament, és hivern i la calor, els dies que en feia, no era sufocant i podies caminar sense anar buscant ombres. No vull ni pensar el que es patirà al ple de l'estiu quan les temperatures alcancen quaranta o cinquanta graus.

Com he dit, ja aniré escrivint més detalladament algunes de les experiències viscudes i col.locant alguna foto ilustrativa, perquè una imatge val més que mil paraules.

dimarts, 3 de febrer de 2009

L'Hort de Palau i el Porrat de Potries

A l'Hort de Palau d'Oliva, quan estava redactant-se la PGA al començament de cada curs i, al capítol d'activitats extraescolars, hi havia una eixida que no podia faltar i que s'havia convertit en clàssica: El Porrat de Sant Blai de Potries. Ningú no discutia res ni cap objecció era feta. Tothom hi estava d'acord i tothom esperava ansiosament l’arribada d’eixe dia. Allà marxàvem tots, des de l'alumnat de tercer fins els més grans. Contents i feliços anàvem pel camí que condueix a La Font d'En Carròs -avuí, aquest camí continua, però amb transit de carretera local- Els cinc quilòmetres que separen Oliva de La Font es feien xarrant, cantant, accelerant el pas o retardant-lo per esperar els que caminaven més lentament. Arribats ací, es realitzava una llarga parada per esmorzar a la plaça del poble i reposar forces. 

Des La Font a Potries, tan sols restaven dos quilòmetres escassos que trigaríem ben poc a recórrer-los, i una vegada a Potries, donades les corresponents recomanacions i fetes les oportunes indicacions, l'alumnat s'escampava pel recinte firal que tan sols era la placeta i alguns carrers adjacents. 

Cadascú feia el que volia. Uns recorrien les paradetes, altres pujaven a les atraccions que hi havia, uns altres optaven per anar a l'església a què els passaren l'os de Sant Blai per la gola. En fi, tot un seguit de frenètiques activitats en un constant anar i vindre carregat d'il.lusió i diversió.

A l'hora de dinar, pujàvem per un camí escalonat i vorejat de xiprers fins arribar a l'ermita on cadascú treia de la seua motxilla el corresponent entrepà per donar compte d'ell. Però, com passa amb la xicalla que no entén d'horaris, hi havia, també, qui ja se l'havia menjat.

A la tornada, els més menuts pujaven a l'autobús, però els més grans, tornaven a recórrer el mateix camí, això si, produint-se grans diferències en el temps i en els nivells de cansament entre uns i altres. 

Aquest dia d'esbarjo ens servia a nosaltres per conéixer millor alguns alumnes que, dins l'aula, es mostraven més introvertits i que, a l'aire lliure, es manifestaven d'una manera més oberta i confiada.

Sens dubte, el profit que se'n treia era moltíssim, tant per a l'alumnat com pel professorat que els hi acompanyava. 

Ja fa huit anys que no hi sóc per Oliva, però encara crec que continuen amb aquesta activitat. Tan de bo així siga.




Qüestió de detalls

El meu amic Valentí m’envia aquest articulet en què destaca la importància que tenen en la nostra vida tots els petits detalls o casualitats que se’ns presenten diàriament i que fan que les coses siguen d’una o d’altra manera i que algunes d’elles ens marquen de per vida.

T’has parat a pensar alguna vegada que la vida és qüestió de detalls?
Aquest meravellós (per ara) planeta en el que estàs, és gairebé únic en l’univers.
En què es diferencia dels altres, digam, milers de milions? En quasi res, en quatre coses , és a dir en uns detallets mínims de temperatura; unes quantes reaccions químiques; un poquet d’aigua i ací estem compartint aquesta ¨esfereta¨ dintre l’univers – universal, plantes, animals i com no...nosaltres.
Si ens parem a pensar, en realitat tot gràcies a un parell de detalls.
Que tu estigues llegint aquest escrit ...també és qüestió de detalls.
Qui anava a dir que fores tu l’escollit d’entre milions de possibilitats al moment inicial de començar la vida? Perquè triomfà l’espermatozou que et donà a tu la vida i no els altres? Ja no series tu...seria un altre...
Com veus ,un simple detall i tu estàs ací.
Si no eres ric ha estat per un detall.
A l’últim sorteig de Nadal, en realitat la ¨grossa¨et tocava a tu.
M’explique:
Anava a eixir la teua bola; ja estava, després de rodar el bombo, el teu número preparat per a eixir; quan per un mínim desplaçament d’una desconeguda i anodina bola del centre, desplaçà a la de baix i aquesta a la immediatament inferior i aqueixa a una altra, fins que la més immediata a la teua amb una lleugera pressió va assolir desplaçar el suficient la teua bola i eixí ella.
Clar, li tocà la grossa i clar, a tu no.
Un simple detall. Quina llàstima!
Per desgràcia al llegir el diari has observat l’alt percentatge d’accidents de tràfic. Un d’ells, jo t’explique, era el de dos cotxes a la matinada. Un el conduïa un xicon. Anà el dissabte amb els amics i amigues. Tingué un problema amb uns d’ells i va beure un poc massa i no estava per a conduir. L’altre cotxe, era d’un matrimoni jove amb una xiqueta i casualitat avançaren el desplaçament una hora per a fer camí. En una corba al xicon se li tancaren els ulls solament un instant i en aquella corba apareixia en aquell moment l’altre cotxe. El final ja ho has llegit al diari. Un simple segon...un simple detall...

Et recordes com vas conéixer la teua parella?
Podria haver estat en una cafeteria; en un pub; en un autobús anant al treball; al metro; en una reunió d’amics...
Curiós si no fora perquè a aquella cafeteria no havia anat mai...al pub aqueixa nit no et trobaves bé i volies anar-te’n, però al final vas entrar.,.. i estava ell/ella...;a l’autobús perquè el cotxe particular eixe dia no arrancava; el metro perquè normalment uses l’autobús...i la reunió d’amics perquè havies d’estudiar i aqueix dia no tenies ganes i a aquella reunió, casualitat, aplegà un xicon nou o una xicona amiga d’una del grup... i parlàreu i quedàreu en veure-vos!
Com veus ...uns simples detalls.
Un simple detall és quan obris la porta i la sostens i deixes passar la persona que ve darrere tu...i et somriu.
Un simple detall és quan en un pas de zebra el/la conductor/a para... i tu passes i alces la mà en senyal de gratitud.
Un simple detall és quan estàs a l’hospital i una vegada superada la malaltia preguntes pels que t’han cuidat... i t’acomiades d’ells i els dónes les gràcies.
Agraïxes un poquet de sort en agafar el tren a punt de partir; en haver agafat el paraigües per casualitat i comença a ploure; en entrar a una botiga i la peça que estant provant-se, dubten d'ella i al final la deixen...i tu l’arreplegues:...era la teua talla!
Això no són xicotets detalls?
Podria dir-te’n infinits.
Aquest escrit que estàs acabant de llegir no s’escapa de la tesi.
Fa uns dies em trobe amb un amic. Directament Toni em diu:Valentín d’ací a deu dies has d’escriure dos fulls per al llibret de Falles. Pensa el tema i escriu.
He passat nou dies preocupat perquè no sabia quin tema tocar.
Si no trobe aquest amic no m’hagués preocupat nou dies... i no hauria realitzat aquest escrit...quin detall el d’aqueix amic!

Valentín Cabero
Gandia 2009

dilluns, 2 de febrer de 2009

Batalla floral.

Els valencians són molt donats a celebracions barroques en totes les festes que organitzen. Tot són cants de lloança a la terra, a la llum, a l'amor, a la reina fallera, a la seua pinta i al seu brial (sens ànim d'ofensa a la reina fallera)

Tota aquesta parafernàlia muntada al voltant de la festa sembla ser consubstancial al “ser valencià” i com les essències del poble són sagrades, cal respectar-les i incloure-les en l'ideari polític de qualsevol partit que vullga tenir el suport a les urnes.

Aquesta idea ha estat assumida molt bé el PP regional i la manifesta en la seua praxis política fins a extrems insospitats. Cal imitar la festa i portar-la al camp polític (haurien d'anar vestits de fallers quan actuen als actes públics?)

La Rita, el Paco, el Font de Mora i la resta muntats al carro floral, ornat de murta i roses fines, llançant clavells i gladiols, recitant poemes regional-patriòtics acompanyats per les guitarres mores i contemplant les fruites daurades davall les arcades de les palmeres, absorts en la seua obra i ignorant la realitat, van encisant els valencians amb aquestos cants de sirenes que els ennuvolen i fan d'ells el que volen.

La realitat no és la que ens canten; és una altra més crua, però ells s'encarreguen de distraure i fer que mirem cap un altre costat. Si alguna cosa és dolenta i desastrosa i tan evident que no la poden amagar, ens dirigeixen la vista cap a l'oratge, que no és altre que ZP. De la boca pepera només ixen cants encisadors en pla de “desenrolls” que ens situen al capdavant d'Espanya i, perquè no, d'Europa també.

Són paladins polítics cantant “ses victòries gegantines” abstrets amb els seus cants i melodies fins el punt què poden morir de vanaglòria, com em diu Sergi (de Canviem la realitat) en un comentari, “l'autocomplaença el matarà”

diumenge, 1 de febrer de 2009

Valenciclopèdia

No vaig a escriure res. Simplement vull donar a conéixer aquesta pàgina web que he descobert per casualitat. Molts dels que em llegiu ja la coneixereu, supose, però hi haurà altres, com jo, que no la coneixeu. Ja no dic res més; entreu i aneu descobrint coses.

http://valenciclopedia.wikia.com/wiki/Españya