dimecres, 9 de desembre de 2009

El Calafate

Quan la primavera austral estava arribant al seu termini i l'estiu ja s’albirava, vaig visitar la localitat de El Calafate, a la província de Santa Cruz, en plena pampa argentina, a la vora del llac Argentino i en els contraforts orientals de la serralada dels Andes. És una bona època per anar-hi.
Procedent d'Ushuaia, a l'extrem sud del continent americà, l'avió aterrava a l'aeroport enmig d'un terreny quasi desèrtic on el vent arrastrava unes boges i alçava una gran polseguera. No podia imaginar-me que prop d'aquest desert tinguera lloc l'existència de grans zones de glaceres on l'aigua transformada en enormes masses de gel de color blavós mostrava capriciosa figures que et recordaven objectes coneguts.
La primera visita fou a la zona anomenada el Parque Nacional de los Glaciares. Un recorregut en vaixell al llarg d'aquest braç nord del llac Argentino. A mesura que navegàvem i ens endinsàvem, hi anaven apareixent blocs de gel que cada vegada eren més voluminosos i freqüents. Tenien la seua procedència en les glaceres Upsala i Spegazzini. Des d'alli, es desprenien convertint-se en aquestos enormes blocs gelats que flotaven a la deriva per les gèlides aigües lacustres.
Desembarcàrem en la badia Onelli, a l'acabament d'una altra glacera. Era un indret poblat de lengas -l'arbre més freqüent en aquesta part sud de l'Argentina-. Els troncs caiguts al terra i secs, romanen anys i anys sense podrir-se per no existir-hi les bactèries causants del fenomen. Un vent gèlid i desagradable feia l'estada no massa idíl·lica, tot i presentar un paisatge força bonic.
Però l'espectacle principal ens el va oferir el Perito Moreno, la glacera més important. Des dels llocs habilitats per a la seua observació, es podien percebre, de tant en tant, i de manera notòria, uns sorolls similars a una gran mascletà que són la conseqüència del trencament i posterior caiguda a l'aigua d'enormes peces de gel. Tot un espectacle sonor.
La ciutat o poble, no és gran i tan sols compta amb uns 11.000 habitants, però és el punt de totes les activitats en la regió, tant dins com fora del Parc Nacional Los Glaciares, al Chaltén, incloent al P.N. Torres del Paine, ja enclavat al sud de Xile.
El Calafate sorgeix en les primeres dècades del segle XX. En el seu origen, no era més que un punt d'abastiment dels transports de llana, realitzats en carreta, des de les estances de la regió.
Va ser fundada oficialment en 1927 pel govern argentí, a fi de consolidar el poblament de la regió. És per això que el seu aspecte, com el de quasi totes les localitats de la Pampa, és el d’una població nova, acabada de construir amb carrers en quadrícula.
No obstant això, seria l'Administració de Parcs Nacionals la responsable de consolidar la localitat. En 1943 comencen les obres de construcció de la intendència del P.N. Los Glaciares (acabades en 1946). Aleshores, la localitat comptava a penes amb un centenar habitants permanents. Durant molts anys, Parcs Nacionals va ser la institució més important de la localitat, portant l'electricitat, inaugurant el primer cine, obrint camins, construint ponts, gestionant el primer hostal del poble, entre altres infraestructures.
La inauguració del gasoducte Boleadoras-El Calafate de 60 km d'extensió, i l'asfaltat de la ruta que uneix la localitat amb el glacera Perito Moreno, de 80 km de llarg, són les obres més rellevants dels últims anys.
És, sens dubte, la visita al sur de l’Argentina un autèntic plaer per als sentits. Lluny de les aglomeracions turístiques, aquestos paratges ens mostren tota la bellesa salvatge que la natura ens pot oferir. Grandíssimes extensions de terrey sense poblacions i els Andes com a rerefons ple de llacs i zones boscoses, regalen al visitant amant de la natura sensacions difícils de superar. La gran distància que ens separa queda altament compensada.















































Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada