divendres, 20 de novembre de 2009

Oliva

Quan visites una població per motius burocràtics o per altres assumptes de caràcter professional o laboral, no eres conscient de tot el que contenen els carrers i les cases i de tot el que ens aporten les persones i els seus costums. M'acudeix a mi aquesta reflexió després d'haver tornat -aquesta vegada amb caràcter de visita recreativa- a la població en què ha transcorregut gran part de la meua vida professional.
Oliva ha estat la meua casa al llarg de moltíssims anys i d'ella conec persones, costums i història i de la qual guarde també importants vivències ì experiències que, tot plegat, constitueixen un record impossible d'esborrar.
L'altre dia, en companyia d'uns amics, passejarem pels carrers de la vella Oliva, d'eixa part de la població que quan entres procedent de Gandia et queda a la dreta de la carretera i que quasi ningú dels que la travessen se n'adona. Per a tothom, Oliva és una ciutat difícil de passar pel transit que suporta i que es procura eludir si està dins de les possibilitats del nostre trajecte.
Però Oliva no és tan sols eixa carretera i els edificis i carrers que a la seua esquerra ens reben quan hi accedim. Oliva és també pura història en eixe espai que s'estén als peus de la muntanyeta de Santa Anna coronada pel castell-fortalesa del mateix nom.
Començant per la Raconada d'Alonso –avuí en dia una arreplegada placeta plantada d'arbres i on no fa massa anys encara s'alçava un vell edifici que albergava vivendes del funcionariat local i al costat hi era la residencia d'ancians regentada per unes mongetes- pugem pel carrer Abadia on es pot contemplar part de l'antiga muralla que la separava del Raval i la torre de l'antic palau dels Centelles, un palau gòtic malauradament desmuntat peça a peça espoliat com tantes obres d'art de la nostra geografia.
Una mica més amunt, se'ns presenta l'església de Sant Roc -antiga mesquita- presidint una apartada placeta i de la qual ixen uns carrers estrets plens d'encant, sobre tot l'anomenat carrer La Hoz, típic carrer tot tallat sobre roques i que presenta la forma d'aquest instrument agrícola.
Al cim de la població, s'alça el castell de santa Ana, talaia de vigia i refugi en moments de perill davant les incursions dels sarraïns procedents del nord d'Àfrica. Des d'allí, es contempla una amplíssima vista que comprén des del Montgó fins a Cullera.
Baixant del castell pel Calvari, empalmem amb una escalinata que ens condueix al carrer del Carme que ens porta fins la plaça d'Espanya on la imponent fàbrica de Santa Maria ens rep i ens mostra tota la seva història escrita en forma de rajoles amb les que estan construïdes les seues parets.
A les proximitats, es troben les antigues cases senyorials de Tamarit, remodelades amb bon gust i dedicades a la cultura. S’hi pot veure el passat agrícola dels olivers amb tota classe d'eines usades, en concret dedicat a l'oli, al canyamel, a la morera i al raïm.
M'ha agradat tornar a Oliva. Sentir el seu parlar tan característic, amb eixa fonètica tan diferent a la resta de pobles saforencs i tan allunyada de l'apitxat gandià. Passejar pels carrers tan coneguts per mi. Recordar el tio Borràs anunciant els diaris d'aquella manera tan característica: Levate, Las Provincias! I, com no, el trist anunci per mitjà de l'Andana que poc més o menys començava: Confrares i confraresses de totes les confraries... i continuava l'anunci indicant el nom i cognoms del finat o finada, el domicili i la parròquia on es celebrarien les exèquies. Aquest costum encara hi roman, però amb megafonia motoritzada. També, eixa olor a pebreres farcides, gambeta amb bledes o coques a la calfó que eixien dels abundants forns existents.
En fi, que Oliva està ahí més bonica que jo hi era, mostrant la conservació d'un passat que, malgrat tot, encara hom ha estat possible salvar de la depredació especulativa i immobiliària que ha arrasat quasi tot el patrimoni llegat pels avantpassats. Esperem continue i millore aquesta línia encetada anys enrrere quan els ulls se'ns van obrir i comprenguèrem que calia conservar el nostre patrimoni cultural. Per desgràcia, encara ens cal estar atents perquè els depredadors estan a l'aguait de possibles distraccions -o connivències- dels governants.

3 comentaris:

  1. Cada lloc dibuixa una sil-lueta i és bressol d'infinites històries. Bonica taca blanca envoltada d'oliveres.

    ResponElimina
  2. Per a mi el raval i la vila també van ser tota una sorpresa. I sóc de la comarca. No som conscients que davant nostre tenim un dels cascs antics més bonics de la comarca...
    Hem d'estar atents i alerta, sí, però tb agraïts; una bona nòmina d'olivers i oliveres s'han deixat la pell treballant per tenir una oferta patrimonial més que digna. Esperem que altres poblacions copien aquest camí.

    ResponElimina
  3. Aixé és, Jordi.En conec molts d'ells que així ho han fet. Gràcies a ells, Oliva pot presentar l'aspecte actual i no un altre que, malauradament, si el tenim en altres poblacions veïnes on ha anat esborrant-se tota manifestació antiga.

    ResponElimina