dilluns, 30 de novembre de 2009

Les nostres muntanyes

És un aspecte de les Comarques Centrals del País Valencià, el de l'orografia, del que podem presumir -si ens es permés presumir del que la natura ens ofereix-. La nostra orografia -al marge dels condicionants que hi posa per al desenvolupament de l'economia i les comunicacions- presenta unes característiques pròpies de les serralades Bètiques, és a dir, una orientació de SO a NE que fa que entre unes i altres apareguen unes valls de gran bellesa, intensament conreades amb productes típicament mediterranis, però que cada vegada més, presenten un estat d'abandó a causa de la progressiva regressió demogràfica d'aquestes terres.
Però no és d'aquest tema del que vull escriure. El meu pensament va cap al gaudi que tot aquell amant del muntanyisme i senderisme hi troba. Per la seua altura -apropant-se als 1.000 metres o sobrepassant-los- i la seua situació -junt al mar o prop d'ell- són aquestes muntanyes nostres excel.lents punts d'observació de vastos territoris que s'endinsen cap al mar perdent-se en l'horitzó i de muntanyes i més muntanyes unes darrere les altres marcant a mode de muralles els límits de les corresponents valls.
Quan tens el plaer de trobar-te al cim de qualsevol d'elles ho pots comprovar. Podem esbrinar el nom de cada una de les altres; podem endevinar les planures costeres amb el munt de poblacions que s'hi escampen; podem abastar, en dies clars, les terres del sud de Catalunya més enllà de la franja litoral que forma el golf de València i, també, mirant cap a la mar, l'illa d'Eivissa com una nau solitària enmig de la blavor mediterrània.Totes aquestes estones que hi passes t'omplin l'esperit d'una pau i una relaxació que se't fa difícil mamprendre el camí de tornada. Allí et quedaries gaudint d'aquesta situació d'abstracció de tot el que ocorre més avall en les ciutats i poblacions on la bullícia, el soroll i els aldarulls són el medi on transcorre la vida i el quefer dels humans.
Dalt del Montdúver. Cullera i, al fons, les muntanyes de Castelló.


Des del Montdúver, així es veuen el Benicadell i el Montcabrer



Punta de l'Albir i badia d'Altea, mirant-les des del fortí de Bèrnia




Contemplant La Safor i el Montgó al cim del Benicadell




Des de més amunt del port de Tudons, vista del Benicadell




Benidorm i el Puig Campana des de les proximitats d'Aitana





Des de l'alt de la Safor, el Montgó.







La Serrella i les muntanyes de les valls de Gallinera, Ebo, Alcalà i Laguard. Beniarrés i l'embassament a primer terme.

4 comentaris:

  1. Nosaltres també tenim unes muntanyes meravelloses. Talaies des d'on es poden contemplar les vinyes verdes que s'extenen fins al mar. Són increïbles les vistes, inspiradores de poetes.
    Una de les muntanyes més boniques és Montserrat. hi has estat mai?

    ResponElimina
  2. Pilar, si que és veritat. Són, fins i tot, quasi més boniques. No dic que ho són perquè aquestos criteris sempre estan regits per la relativitat.
    Montserrat el conec, a banda de per les fotos, per haver passat per sota d'ell amb el cotxe. Es molt bonic

    ResponElimina
  3. grans fotos les que has posat

    ResponElimina
  4. Vaja, a mi encara em queda algun d'eixos llocs per veure. La Serra de Bèrnia em va agradar especialment, per tots els costats: l'entorn tranquil dels hortets i masets a un costat, el forat de la muntanya, la impressionant Badia d'Altea, el fort i les vistes d'altres serres.

    Salut!

    ResponElimina