dilluns, 5 d’octubre de 2009

Vergonya, cavallers, vergonya (O com anem destruint el País)

"Vergonya, cavallers, vergonya!" conten que va ser el crit de Jaume I quan, a Portopí, el Conqueridor va voler avançar i va veure com la gent se'n feia cap arrere. Aleshores, va exclamar amb aquestes paraules plenes d'indignació tirant-los en cara llur covardia.
L'altre dia vaig assistir a un concert del grup Al Tall en què ens van delectar -i al mateix temps, fer reflexionar- amb el seu darrer treball que porta aquestes mateixes paraules com a títol.
Tota la lletra d'esta obra està basada en les lamentacions de Jaume I quan, després de la seua mort, el seu esperit visita els inferns guiat per Dante i es lamenta veient com la seua obra, es a dir, els regnes que ha fundat, va desapareixent al llarg del temps.
Així, des de Pere IV, passant, entre altres, pel Compromís de Casp, la reina Germana de Foix, El "Conde Duque de Olivares", el borbó Felip V, va narrant com va deteriorant-se la seua obra política fins arribar als nostres dies en què han fet un ninot de falla de la seua figura i "l'han plantat a la Glorieta per pixar-se davant d'ell"
Vergonya, cavallers, vergonya, de tindre aquest país com una "província" de la nació castellana, en la qual s'ofrenen glòries a Espanya mostrant la divisió de les terres i de la llengua comú.
I ara, arriba el dia 9 i les institucions ens recorden a bombo i plateret que celebrem l'arribada del bon rei Jaume a aquestes terres. I trauen la Senyera, i no consenteixen que s'incline davant ningú. Quina mentida, quina hipocresia, quina falcetat, quin folklore més ben muntat!. Quants d'ells senten el que volen representar? Quants d'ells tenen com a llengua el valencià? La senyera no la inclinaran, però ells davant Madrid aniran agenollats. De la llengua renegaran perquè ningú els puga acusar de no ser espanyols. Quantes Rites, quants Camps, quants Ripolls i Zaplanes, quants Ricardins i Fabres, i, com no, Russos fent el ruc!. Vergonya, cavallers, vergonya. Quin "país" ens voleu crear?

2 comentaris:

  1. m'ha encantat esta reflexio...malauradament Carles esta es una qüesto que a mi sobretot ultimament em preocupa molt, que es la degradacio continua í en tots els ambits del païs
    i el que mes m'esgarrifa,potser irreversible?
    vull pensr qu no,pero ultimament no trobe llum al respecte
    una forta abraçada
    Toni Parra

    ResponElimina
  2. Toni, compartisc la preocupació amb tu. Aquesta degradació va fent-se cada cop més gran. Quan ixes de l'àmbit nacionalista, comproves que formes part d'un reduït grup de gent que pensa com tu, però que no va en més enllà. Tens la sensació de pertànyer a una "reserva" en recessió. La gent, en general passa d'aquesta "música" i dels seus tocadors, que som nosaltres. Si "Dios continua encantàndose", en uns quants anys més, el RIP el té assegurat. Estem més sols que la una, doncs els partits dominants no estan per la tasca. Ells miren cap a la nació castellana, és a dir, espanyola; i els partits que ens miren, van arreant-se entre ells per veure qui té les essències nacionalistes més pures.

    ResponElimina