dimarts, 13 d’octubre de 2009

Sòria: quan el silenci parla

Res com viatjar cap a algunes de les terres ibèriques per visitar-les de manera tranquil.la i assossegada, tot fugint, escapant de les atapeïdes zones que en diuen turístiques per excel.lència quan el calendari ordena "vacances per a tots" en algunes festes assenyalades. Al darrere queden les costes mediterrànies plenes de gent sorollosa, àvides de sol, de platja, de festes i botellots.

Quina alegria posar rumb a les terres sorianes on ens esperen uns dies de pau contemplant i gaudint totes les mostres del seu art, dels seus paisatges i de l'amabilitat i senzillesa de les seues gents, habitants d'uns poblets encantadors on sembla que el temps està detingut.

Santa Maria de Huerta és la primera localitat que visitem. Allí roman desafiant el pas del temps i la desamortització d'aquell Mendizábal encabotat en recaptar fons econòmics per a l'estat, el monestir que porta el mateix nom. No sé si el poble li'l dóna o és ell el que li'l dóna al poble. Més bé seria el segon supòsit. Uns relaxants cants gregorians ens acompanyen durant la visita per lliure a les antigues dependències monacals. Tot invita a la visita silenciosa, i uns cartell ens ho recorda.



De Santa Maria de Huerta partim en direcció a la propera localitat de Monteagudo de las Vicarías, un xicotet poble com quasi tots els d'aquesta província. L'antiga població es troba a la part alta i s'hi accedeix a través d’un portal fortificat en les antigues muralles. Uns carrers nets, ben empedrats i amb cases que han procurat tenir les façanes en consonància amb l'entorn, és l'escenari que hi contemplem. L'esglèsia i un antic palau-fortalesa presideixen la plaça principal al final del carrer Major.




Morón de Almazán és la següent població a la que accedim. Una excel.lent plaça Major alberga la gòtica esglèsia de Nª.Sª. de la Asunción amb una bellíssima torre plateresca. I com no, el rotllo no hi pot faltar. El rotllo és una columna de pedra, ordinàriament rematada per una creu o una bola que, entre altres finalitats, compartia amb les picotes les funcions d'ajusticiaments. Estos ajusticiaments van ser suspesos per decret de les Corts de Cadis en 1812.


Almazán és la població capçalera de comarca i una de les més importants de la província. El Duero la recorre per l'oest i una original passarel.la amb superfície ondulada s'esten als peus dels vianants perquè el puguen travessar i gaudir d'una poblada albereda on les fulles caigudes dels arbres embelleixen el terra amb una catifa de colors grocs i ocres en estos dies de tardor.


El paisatge de les comarques serranes canvia la secor dels camps de cereals per les muntanyes poblades de coníferes. En Abejar, una envellida església mostra les joies arquitectòniques del passat. Unes dones hi acudeixen a resar el rosari i aprofitem per entrar. Es queixen de l'abandó a què estan sotmeses per part del rector del poble i per l'episcopat. No ens lleven l'ull del damunt, no siga que siguem uns espoliadors més d'obres d'art que tan de mal han fet per aquestes localitats robant tota mena d'obres religioses en forma de quadres, escultures i altres objectes religiosos.



A Molinos de Duero, fem una paradeta i passegem pel poble entrant també a l'església. Conversem amb el rector, un xicot molt extravertit i amant de la pilota que ens conta les seues activitats pilotaires i d'altres esports populars.




A menys d'un quilòmetre arribem a Salduero, localitat on establim la nostra residència. El Duero hi passa tot jovenet, quasi sens aigua. Gerardo Diego, en les seues estades ací, va escriure aquestos versos:

¿Cuántos años, meses, dias?
Horas sólo cumple el Duero
Cuando pasa por Salduero.
Allá arriba, Urbión relumbra.
Nieve en mayo y en enero.
Ríe y llora, llora y rie,
¿Cuántas gotas tiene el Duero?



En Castroviejo, prop de Duruelo, situat en plena serra, visitem el que s'anomena la Ciutat Encantada de los Picos de Urbión. És un conjunt de roques de formes variades i impressionants i des d'allí, es contempla tota la vall per on transcorre el Duero acabat de nàixer. Les rutes senderistes abunden i son aprofitades pels amants d'aquesta activitat. Els boletaires també tenen el seu paradís, encara que aquest any, ens diuen, no ha plogut i no és gens fàcil trobar-ne.



La província de Burgos està al costat i allà ens endinsem per contemplar les petjades petrificades de dinosaures a la localitat de Regumiel de la Sierra. Aprofitem la proximitat de les llacunes de Neila i ascendim per una empinadíssima carretera fins el mirador i les llacunes Larga i Negra. Un gèlid vent ens invita a abandonar aquestos indrets a últimes hores de la vesprada. En eixos moments, un grup d'excursionistes es disposa a muntar les seues tendes de campanya per passar la nit. No els espanta el fred que comença a fer i que a la matinada ha de ser insuportable.




De tornada a Salduero, visitem el naixement del riu Arlanza. És una fonteta que naix tímidament al fons d'una esplanissada on unes persones s’entretenen jugant a les cartes fora de les caravanes on passen aquestos dies. I com el món està perquè hi haja de tot, els preguntem el punt exacte del naixement del riu i, oh sorpresa!: No tenien ni idea de tal fet. I varen continuar jugant com si res haguérem preguntat.




Molt a prop de Salduero es troba la bonica localitat de Vinuesa. Allí, un senyor que estava a l'església i que era el que dirigia les restauracions de la mateixa, es va percatar que estàvem comentant els diferents estils arquitectònics i va començar a explicar-nos tota la història del temple i de la localitat. Anècdotes molt interessants eren algunes que ens contà sobre la construcció del temple així com les actuacions del mecenes del poble, un bisbe nascut a la localitat i establit a Roma, que va dirigir les finances vaticanes, i va ser després arquebisbe de Nàpols. Allí, diuen, quasi quasi, va ser el fundador de la màfia napolitana. Tot un personatge.



Acabem les visites a la localitat d'Àgreda, ciutat de les tres religions. Visitem la sinagoga, el temple cristià i el barri musulmà on s'hi conserva una coqueta entrada amb arc de ferradura.


Bonica experiència la nostra allunyats de les masses exasperants. Tot un reencontre amb la història i una convivència amb una natura quasi lliure de gent incontrolada disposada a arrasar tot el que ix al seu encontre, embrutant l'entorn i abusant d'ell . Almenys ací, encara no ha arribat de forma massiva aquesta plaga. Desitgem i esperem que continue així.
plaga. Desitgem i esperem que continue així.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada