dilluns, 21 de setembre de 2009

Per Beniarrés


Després d'una zigzaguejant pujada procedent de la veïna població de Castelló de Rugat, arribes al cim del port on un cartell t'indica que vas a entrar a la província d'Alacant. Des de fa anys, una contínua lluita de pintades i esborrades sobre el mateix va posant de manifest que açò de les províncies és un invent noucentista que alguns estaments polítics i econòmics volen que perdure pels segles dels segles, i, pel contrari, altres grups més arrelats a la terra on viuen intenten dir-te que el que vas a fer és entrar a la comarca del Comptat. Axí, un continu escriu i esborra va fent-te partícip d'una o d'altra preferència.

Comencem la baixada i el primer que ens hi apareix són les altes muntanyes d'aquest extrem nord-est de les serralades bètiques que tanquen aquestes valls del nord de la província d'Alacant o del sud de les Comarques Centrals valencianes, segons la ideologia de cadascú i que ja hem vist una manifestació en el cartell mencionat abans.

El més impressionant de tot és l'agrest visió del Benicadell amb el seu regall que el pas milionari dels anys ha anat llaurant entre els cingles verticals de la seua cresteria calcària. I als seus peus i coronat per l'ermita marinera, Beniarrés, on l'embassament dóna un aire lacustre a aquestos paratges.

Beniarrés apareix com un poble allargassat des de la part alta -poblada de xiprers que escorten eixa ermita blanca que sembla vigilar la localitat- fins el pla on antigament s'hi trobava l'estació del ferrocarril i, actualment, un descafeïnat edifici, d'eixos fets en sèrie, alberga el col.legi Perputxent que substitueix les antigues escoles construïdes en els anys vint i on moltes generacions d'alumnes hem aprés a sumar i restar, a recitar de memòria rius i muntanyes peninsulars, a tindre educació cívica -matèria tant oblidada actualment- i com no, a cantar unes cançons que feien referència a uns ideals i doctrines polítiques que són del passat.

La carretera segueix jogarrina amb el barranc que comença allà dalt i va traçant corbes i pendents, vorejada per uns terrenys abancalats en forma escalonada on els nostres avantpassats, amb molt esforç i dedicació, van plantar d'oliveres i que quan arriba el mes de juny, unes grans taques grogues afloren omplint d'aroma a camamil.la l'ambient dels carrers en el dia del Corpus, la processó del qual està jalonada per diferents altarets ornamentats amb les plantes que el veïnat trau per a l'ocasió i que, amb la barreja de flaire de roses, fan d'aquesta festa la porta oberta a les calors de l'estiu.

La carretera planeja per darrere l'ermita que queda a un nivell més elevat i arriba a la localitat, sense entrar en ella pel punt que es deia “El camí de les Hortes”-hui, carretera de L'Orxa- que era el lloc per on hom accedia a les hortes anomenades de Benillup, antic poblat morisc vora el riu Serpis, i que situades al centre de la Vall de Perputxent, són un espai agrícola molt fèrtil on possiblement conrearen cereals els antics pobladors de la Cova de l'Or, importantíssim jaciment del Neolític en aquesta part de la Mediterrània occidental.

Si accedim a la població per aquesta entrada, el carrer de Sant Josep ens durà a la part alta del poble on, a la dreta, està situada l'ermita, i tot recte, es troba el carrer Ribera, que era el lloc per on gent del poble se n'anava a la comarca de la Ribera on necessitaven molta mà d'obra per al conreu de l'arròs.
Abans d'arribar-hi, creuem el carrer de la Cova Santa, el més llarg de Beniarrés i que està dedicat a la seua patrona. Aquesta “maedeu” prové de la població d'Altura, a l'Alt Palància i va ser declarada patrona del poble allà pel 1748 agraint-li l'haver lliurat la població dels efectes destructius dels terratrèmols ocorreguts en aquella època.

Quan accedim a la part baixa, ens trobem amb l'església de Sant Pere. És una església neogòtica construïda als darrers anys del segle XIX amb l'aportació econòmica de la població en forma d'entrega de blat per a la seva posterior venda i col.laborant també en el transport manual de rajoles des d'un teular existent als afores de la població. Es podria atorgar el títol de Catedral del Comptat, amb permís de les altres poblacions de la comarca.

Beniarrés, com tantes poblacions d'aquestes terres, no alberga monuments antics pel fet que estava habitat totalment per moriscos amb escassos recursos econòmics i que al 1609 van ser expulsats tots cap a terres del nord d'Àfrica, sent repoblat en els següents anys per gent vinguda d'altres comarques veïnes: La Marina, L'Alcoià, La Vall d'Albaida i, fins i tot, l'Alacantí.

A menys de tres quilòmetres, s'hi troba l'embassament que pren el nom del poble. Aquesta presa fou començada als anys quaranta i va ser acabada a les darreries dels seixanta. Les aigües que s'hi arrepleguen estan destinades als regadius de la comarca de La Safor (Horta de Gandia).

A l'eixida del poble en direcció als peus del Benicadell, s'hi troba un indret anomenant el Barranc del Port, paratge poblat d'arbres que ofereixen una agradable ombra els dies càlids de l'estiu i on es venera una imatge de la patrona en una coveta habilitada per a tal efecte i on uns manantials ens ofereixen unes aigües que sempre han tingut fama de bones i que, no fa massa anys, eren conduïdes fins al poble, podent-se beure en una font, anomenada popularment, la Font del Gaiato. Uns amants de malifetes la van destruir. Afortunadament, ha estat refeta, però ja sense aquelles aigües.

I així abandonem Beniarrés en direcció a Gaianes, a tres quilòmetres, que es la població més pròxima i des d'on podem tenir una visió de Beniarrés com un dibuix de carrers que baixen de l'ermita i van a parar a la carretera per on hem vingut i des d'on podem contemplar el diàleg que semblen tenir els dos temples del poble: la blanca ermita situada al més amunt i l'església neogòtica al més avall.





3 comentaris:

  1. Que bona descripció del nostre poble. Com a beniarresí t'ho agraeixc.

    ResponElimina
  2. No has d'agrair-me res. També és el meu poble i, com ja he dit en alguna altra ocasió, cadascú és d'on ha nascut -almenys així ho pense- i quan es viu fora de la terreta, encara s'precia més.

    ResponElimina
  3. La terreta... Bona entrada, Carles; i bones fotos.

    ResponElimina