dimarts, 25 d’agost de 2009

Reflexions després d'unes festes.

En aquesta Celtibèria en què vivim, es produeixen constantment i per tot arreu unes festes religioses que jo no les qualificaria d’eixa manera. No dubte que hi haurà gent que hi participe amb total i profund sentiment religiós, però la immensa majoria hi assiteix com a un acte més en el programa festiu de la localitat de torn.
Què són, sinó, eixes romeries, eixes processons, eixes aclamacions desaforades a les respectives patrones o patrons locals? Si rasques una mica en eixes actuacions, veus com tot queda reduït a un acte emotiu exterioritzat en eixe moment però que després no es veu reforçat per una vida conforme a la religiositat que es pretén tenir i de la qual alguns en fan gala. Com bé diguem: fum de canyot.
Qui no ha tingut coneixement de persones que no entren mai a una esglèsia, però que el dia de la patrona es maten per portar-la en andes per tots els carrers? Alguns encara manifesten el següent: “jo no crec en Déu, però a la patrona del meu poble que no me la toque ningú”. Costums, tradicions, paganisme encobert, és tot açò.
Quan vegem per la tele els dirigents polítics participar en les romeries, tot abillats amb mocadors al coll, brusa negra i canya a la mà, pensem que estàn participant amb sentiment religiós o que estan manifestant-se perquè el poble els identifique com a tals i se’n recorden d’ells a l’hora de votar? Pensem que en les processons, situats al darrere de la imatge religiosa, les autoritats locals amb altres autoritas com a invitades, estan sentint emocions religioses i per això hi participen?
Quanta hipocresía, quanta falta de sinceritat, quina manera de folcloritzar! Cal reconéixer les coses com són i dir que u participa en aquestos actes perquè són part de la festa i prou.
El pitjor de tot no és açò, no. Crec que són les reaccions viscerals de la gent quan se t’ocorre dubtar de la religiositat d’aquestes manifestacions. Et podrien condemnar a la foguera com en temps de la Inquisició. Afortunadament, aquesta institució és cosa del passat.
I arribat a aquest punt, quina diferència hi trobem entre les reaccions d’aquestos fanàtics i malinterpretadors de la religiositat i les reaccions dels ayatollahs davant interpretacions que algú puga fer de l’Alcorà? Al meu pensar, cap.
He vist alguna reacció d'aquests simplement per opinar i dir que hi ha gent que acudeix a aquests actes, no per sentiment religiós, sinó per algun altre tipus de sentiment com poguera ser: respecte a una tradició o identificació amb una manifestació d’identitat com a poble.
Quina opinió es pot tenir d’aquestes persones que reaccionen tan malament en nom de la religió? Doncs que no són gent que practica una forma de vida d’acord amb els principis que d’ella emanen. Són, pura i durament, fanatics.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada