divendres, 21 d’agost de 2009

La terra del "Fi del Món"

Buenos Aires, Argentina. Aeroport d'Ezeiza. Un dia calorós de ben entrada la primavera austral. Estem ansiosos per embarcar a l'avió de la companyia “Aerolíneas Argentinas-Austral” que ens durà en un vol d'unes tres hores a les terres més meridionals del planeta, concretament a la ciutat d'Ushuaia, que ostenta el títol de ciutat de “Fin del Mundo”.
En aquest matí de finals de novembre, l'avió s'enlaira i des de les finestretes, s'observa com les cases i poblacions van fent-se, cada vegada, més diminutes i van quedant-se al darrere donant pas a altres paisatges de la Pampa tacats de diminutes estàncies envoltades per camps immensos, quasi infinits, immersos en solitud absoluta.
Ben prompte, la terra ferma s'esvaeix i el color verd dels camps de cereals es transforma en el blau immens de l'oceà. I paral.lels a la costa patagònica, ens apropem a les muntanyes encara nevades de les terres del sud. Una boira intermitent les deixa entreveure intententant acaronar les ales de l'avió i un rictus preocupant en les cares de tots vol disfressar-se de tranquil.litat.
Al fi, l'avió es posa damunt del terra en un exercici de perícia dels pilots, deixant la superfície de la mar just on comença la plataforma de l'aeroport. Uf! Quin descans sentim tots quan escoltem el soroll i notem el colp del tren d'aterratge sobre l'asfalt de la pista.
Ushuaia ens dóna la benvinguda. La nit anterior acabava de nevar i encara hi havia restes de neu al voltants de l'aeroport. A la llunyania, les muntanyes ens oferien els cims completament nivis i tocant els núvols que havien dipositat sobre ells la blanca, pura i tardana neu primaveral.
Un autobús ens porta per una estreta, empinada i sinuosa carretera fins els peus de la glacera Martial, on un acollidor hotel a mode de cabanes de fusta ens rep. Són habitacions amb tots els serveis i on un enorme finestral ens ofereix la vista de tot el canal Beagle, canal situat més al sud encara que l'estret de Magallanes.
Uns dies d'estada i visites als llacs Escondido, Fagnano, al Parc Nacional de Tierra del Fuego i la badia Pataia, on s'hi troba una estafeta de correus la més meridional del món. Ací, tot és el més meridional, tot és del Fin del Mundo; i és cert.
Naveguem al llarg del canal i els lleons marins, foques i pingüins formen part de la fauna que descansa ociosa, damunt les roques o sobre els pedregars de les platges, al calor dels tímids rajos solars
Tastem excel.lents truites pescades als rius locals, saboroses carns vacunes dels ramats que per allí pasturen acompanyades de no menys excel. lents vins patagònics. I, tot plegat, allò que més em satisfeia: sentir-me lluny de la civilització, lluny dels grans centres urbans del món, lluny de les massificacions de les terres massa poblades. L'Antàrtida, com aquell que diu, a un pas. Els grans centres urbans a milers de quilòmetres. Un lloc per quedar-se una llarga temporada fins que el cos et demane una altra cosa.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada