diumenge, 30 d’agost de 2009

Futbol i sentiment

Ja ha començat la nova temporada de futbol. Sembla que aquest fet ens done il.lusió per reiniciar l'espai temporal que s'enceta després del període estival on tot està parat o ralentitzat. Ara, els caps de setmana se'ns presenten més atractius simplement pel fet de tenir partits de futbol que ens els amenitzen. Ja veus, unes persones disputant-se un baló per col.locar-lo dins d'una gàbia oberta per un costat i procurant que no ens el fiquen a la pròpia. Açò, poc més o menys, és el raonament dels contraris a tota aquesta moguda que usa milions i milions d'euros i que movilitza mitjans de comunicació amb més usuaris que no pas altres informacions de qualsevol altre tipus.
El futbol, però, no és això. Tal vegada el fet de jugar i gaudir de les destreses dels jugadors siga el que menys interesse. Tot el que volen els aficcionats és que el seu equip guanye siga com siga, encara que no hi jugue bé i el contrai ho faça com els àngels. Sobre tot es tracta de satisfer l'ànsia de triomf que tenim els seguidors d'un bàndol en qualsevol lluita.
El sentiment de què alguna cosa és com nostra i que per damunt de tot ha de triomfar, el fem palés quan ens identifiquem amb un equip de futbol. Si som espectadors que viuen l'emoció de què entre la piloteta a la porteria contrària, preferim ser-ho quan juga el nostre equip, encara que s'enfronte a un rival d'escassa entitat. Si ens ofereixen un altre partit, encara que els contrincants siguen equips de “campanilles”, no vibrarem, no ens emocionarem, no correrà per les nostres venes eixa sang plena de vida que ens fa botar del seient als moments àlgids del joc.
I és que el futbol és més que futbol: és sentiment. No ens enlluerna el joc practicat. Són eixos colors, eixe club els que identifiquem com una part nostra i de la que creiem formar part. De vegades, fins i tot, volem que siguen com una manifestació d'una determinada ideologia oposada a una altra que considerem que ens oprimeix.
Aquesta manifestació sentimental arriba fins l'extrem d'alegrar-se quan un equip dels grans que no siga el nostre fracassa, quan no guanya els trofeus que s'havia proposat. En definitiva: quan la prepotència mostrada per ells en detriment del nostre no es veu reflectida a la pràctica.
En aquest país, sembla que sols hi haja dos clubs. La resta no compta, és ignorada. Es dona més importància periodística a un simple entrenament d'aquestos dos grans que a un trofeu guanyat per algun altre component de la Lliga. I clar, açò condueix a provocar en els seguidors d'aquests últims un sentiment d'odi (si és aquesta la paraula adequada) cap als considerats dos clubs importants gaudint tant dels fracassos d'ells com dels èxits nostres.
Aquestes coses no es poden fer entendre als que no gaudeixen del futbol. És que els sentiments no es poden explicar i el futbol és això: sentiment.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada