diumenge, 16 d’agost de 2009

Alcoi-Gandia: aquell trenet tan entranyable.

Induptablement, el tren Alcoi-Gandia (AG) ens ha marcat a tots aquells que l’hem conegut recórrer aquestes terres del Comtat i de La Safor. Jo, que el vaig conéixer des de la meua infantesa a Beniarrés, el recorde quan ens portava fins Alcoi o Gandia, que eren les ciutats on la gent solia anar a comprar o a realitzar alguna altra gestió, doncs a València, no es viatjava gaire, i Alacant tan sols era un nom que figurava entre parèntesi al costat del de Beniarrés. El recorde també quan era part de les nostres vides i, d'una forma o d'altra, ens servia de referència per dir-nos, al ritme de les seues arribades, en quina part del dia ens trobàvem .
Tot començava quan el seu xiulit avisava que eixia del túnel i s'apropava amb pas lent superant una petita costera que allí li plantava cara, sobre tot, quan la pluja, la neu, o l'excés de vagons, feien que la seua marxa fos dificultosa. Unes cadenes a l'entrada del poble servien perquè no passés ningú i la farola allí existent li donava pas per entrar a l'estació.
Els diumenges per la vesprada, era un motiu per eixir a passejar, acudir al seu pas, i saludar amb alegria els viatgers que responien també a aquestes salutacions. Quins temps aquells tan diferents als actuals en què les presses i els individualismes fan de cadascú un món enfrontat a l'altre!
Qué divertit era quan s'apropava el tren i col.locàvem sobre les vies alguna moneda de cèntims i era esclafada fins deixar-la irrecognoscible. La sorpresa de veure aquella transformació no tenia preu al veure els efectes que una gran massa de ferro com aquell monstre era capaç de produir en una altra peça d'un metall feble i de tamany reduït. Altres vegades, escalavem per la boca del túnel i, des de dalt, el veiem eixir com un enorme dragó tirant fum pels quatre costats. I a l’estació, contemplàvem absorts com els maquinistes, bruts de carbó fins les celles, engreixàven amb unes enormes olieres les bieles que transmitien el moviment a les rodes de la màquina,  i omplien l'enorme panxa de ferro que sols tragava carbó i aigua.
Al costat de la porta d’entrada de les oficines del cap d’estació, hi havia una campana que la feien sonar quan el tren eixia d'alguna de les estacions contigües: L'Orxa, quan procedia de Gandia, i Gaianes quan venia d'Alcoi. Si  havíem de pujar per desplaçar-nos a alguna de les dues “capitals”-que això eren per a nosaltres Alcoi i Gandia- una immensa ansietat ens envaïa, i sobre aquells bancs de fusta depositàvem tota l'emoció prèvia a un viatge que no trigaria gaire en arribar a la seua destinació, perquè els recorreguts eren curts (32 kms a Gandia i 18 a Alcoi).
Si anàvem a Alcoi, un llarguíssim pont de ferro a l'entrada de Muro ens servia de balcó des d'on podíem observar el riu d'Agres que, procedent d'aquella localitat, discorria -això sí, quan portava aigua- camí del riu Serpis que era el que servia de guia a aquest trenet en el seu camí des d'Alcoi al Grau de Gandia. Des d’ací, partia el seu germà xitxarra rumb a les terres de l’interior: Villena i Yecla (V.A.Y). El túnel de Cocentaina indicava que Alcoi era a dues passes i el viatge s'acabava.
Quan el desplaçament era a Gandia, el tren anava alegre i desenfadat, perquè l'orografia era descendent, camí de la mar. Arribava a L'Orxa, i contemplavem de prop el castell de Perputxent i la fàbrica de paper enfront de l’estació amb el conjunt de vivendes que feien d’aquest indret un lloc ple d’activitat. I de seguida, el riu, que entre muntanyes encaixat, obria el pas al tren, que sens esforç, rodava al ritme del tracatrac acompanyat pel soroll de les aigües ràpides que, de tant en tant, eren abocades des dels assuts que jalonaven el Serpis, i que eren aprofitades per produir energia elèctrica des de les petites centrals que hi havia. Avuí, sols en resten vestigis del seu passat. I els túnels, tot un comboi baixant  finestretes per evitar així les molèsties del fum i la carbonissa que ens encegava els ulls i ens embrutava la roba de mudar que la mare ens havia fet vestir per l'ocasió.
Quanta nostàlgia, ara, al recórrer de bell nou aquestos paratges a peu o en bicicleta. Per descomptat, que les noves generacions de tots els pobles per on passava el tren no tenen gravades a la retina aquestes experiències, i que tot açò els hi pot semblar com historietes d'algun lloc que no és el seu, però que sí, que ha estat una realitat durant setanta-sis anys(25 de gener de 1893 a 16 d’abril de1969) per a totes les generacions que hem vist com passava el tren i com servia de nexe d'unió per a tos els pobles del seu trajecte. Gandia, Almoines, Beniarjó, Potries, Villalonga, L'Orxa, Beniarrés, Gaianes, Muro, Cocentaina i Alcoi eren els noms geogràfics que qualsevol xiquet de l'època recitava de memòria.
La meua generació ha estat de les últimes que han vist el seu assossegat pas, el seu pas decrèpit i agonitzant, la seua existència amenaçada per ser un mitjà de transport que no va estar actualitzat ni adaptat als nous temps -tal com va ser inaugurat, va acabar, amb els mateixos vagons i amb les mateixes locomotores-. Açò va ser el seu final, la seua sentencia de mort. Uns se n'alegraren per deixar espai lliure als somnis expansionistes de les poblacions que somniaven en ser grans ciutats, i aquest transport noucentista els impedia desenvolupar-se com a tals. Altres creien que es farien infraestructures viàries per al transport automobilístic en la zona (incautes i servils edils franquistes). I altres, però, vam veure com alguna cosa de les nostres vides s'esvaïa i que mai més seria amb nosaltres. Quans anys després de la seua desaparició hem estat somniant què encara circul.laven trens per unes vies que semblaven haver-se resistit al seu desmantellament.
En fi, una comunicació ferroviaria que junt a altres de la zona, també suprimides, serien avuí dia, tota una infraestructura ben útil per a aquestes comarques centrals tan desvertebrades. Açò és un claríssim exemple de miopía política d’una classe governant d’un temps passat que no veia més enllà dels seus nassos, o que no la deixaven veure.
http://www.youtube.com/watch?feature=player_embedded&v=6lV9dcfHpFs#t=46







.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada