dilluns, 6 de juliol de 2009

Visita al Matarranya


Quan ixes de la teua terra, de vegades, tens agradables sorpreses. Sorpreses d'eixes que et fan sentir com a ta casa, bé perquè desconegueres que fos així, bé perquè ho conegueres i no pensares que fos tan així. El cas és que vam fer una visita amb uns amics a la comarca aragonesa del Matarranya, al NE de la província de Terol, i fitant amb les províncies de Tarragona i Castelló.
Començarem la visita entrant pel port de Torremiró, immediatament després de Morella, i el primer poble que sen's presentà va ser Mont-roig (castellanitzat com a Monroyo). Allí varem estar passejant pels carrers i observarem que les persones no parlaven en castellà, la qual cosa ens va sorprendre una mica perquè estàvem en la idea que la castellanització hagués fet de les seues i, com estem a l'Aragó, el català deuria estar quelcom perdut. Però, no. Els roglets de dones parlant al carrer ens va avivar la curiositat i, amb l'excusa de preguntar pel poble, varem intervindre i encetàrem conversació amb elles. “Aquí parlem el “xapurriau” -ens diuen-. “No, senyores, el que vostés parlen es diu català i vostés i nosaltres parlem la mateixa llengua, per la qual cosa, ara i ací ens podem entendre a les mil meravelles”.
Continuant la marxa, vam arribar a Val-de-roures (Valderobres en castellà). Al bar de l´hostal, tothom era parlant en català, català occidental com el nostre i semblava que no haguèrem eixit del País Valencià. Res no feia pensar que estàvem en una comunitat autònoma de parla castellana.
Val-de-roures posseïx un gran castell al cim d'un tossal que domina la població i allí assitírem a un festival de folklore cubà amb la presència de molta gent del poble. Clar, tots conversaven amigablement comentant l'esdeveniment utilitzant la llengua que han parlat sempre. Nosaltres ens sentíem com als nostres pobles, sens notar diferències lingüístiques, únicament i com és natural, algun matís, però no més que els que hi poden aparéixer entre els nostres pobles i els de Castelló.
La nit, tot i ser un 28 de setembre en aquestes comarques tan fredes, era agradable i els xiquets jugaven pel carrer parlant com nosaltres. Els joves anaven i venien amb alegres converses parlant com nosaltres. Tot semblava idèntic a nosaltres.
Des d'una casa eixien veus de coral i forts aplaudiments, discursos pronunciats per algú i en la nostra llengua. Un xic -mestre o pare d'alumne, no recorde bé- ix de la casa. Que celebreu ahí dins, tan bonic? Amablement i amb tota la deferència del món ens diu que és un acte relacionat amb l'escola. Aprofitem per preguntar-li com porten l'assumpte de la llengua autòctona. “Amb un poc de sort, podem donar l'assignatura de català, però allò de l'ensenyament en català, ni somniar-ho. Estem a Aragó i les autoritats autonòmiques no estan per la tasca”.
Continuem els dies següents amb la visita a la comarca. La Freixneda, Beseit, Pena-roja. Ràfels, pobles aquestos amb vestigis arquitectònics d'antics palaus senyorials i cases amb blasons a les façanes que ens indiquen de la presència d'una antiga noblesa ja perduda per sempre més i de la que tan sols resten aquestes pedres que ens fan respirar història pels quatre costats.
La visita al Matarranya és una d'eixes visites que et deixen devanit i de la qual conserves molts bons records pel que has vist i pel que t'ha arribat al fons de l'ànima. Malgrat la distància, arribes a sentir-te integrat, com si fores un més del poble, més que si visitares la comarca del Baix Segura, per exemple, que tot i pertànyer a la nostra comunitat, et veus i els veus com a persones molt allunyades de tu, diferents. És que la llengua t'imprimeix caràcter i va més enllà de les fronteres administratives.

2 comentaris:

  1. conec eixa zona i farà uns anys vaig estar amb uns companys a Fontespatla(fuentespalda) i ells flipaven al escoltar el valencià tant paregut al d'ací i sobre tot al de castelló.

    També recorde que la gent era molt amable i deien,sou d'Alicant?

    M'encanta Val-de-roures i Pena-roja i quan puga tornaré.

    ResponElimina
  2. Que tal Carles? Feia temps que no et feia un comentari i es que he anat de cap.

    Les fotos son realment bones i la narració del viatge, et fa tindre ganes de coneixer la Matarranya. Havia escoltat que parlaven en català però pensava que era alg residual.

    A mi m'ha passat el contrari en la meua visita a Barcelona ciutat. La gent parlava majoritariament en castellà al carrer i les botigues i fins i tot li vaig plantejar a un català al concert d'U2, perquè parlava en castellà amb el seu amic i amb mi ho feia en català.

    L'arrel de la nostra llengua està als nostres pobles però no sabem apreciar-ho.

    Salutacions

    ResponElimina