dimarts, 23 de juny de 2009

Reflexions en una nit d'estiu a la vora de la mar

Mirant la grandiositat de la mar, contemplant la infinitud del firmament esguitat d'estrelles en les nítides nits de l'estiu, admirant les serralades alpines i les impactants glaceres amb la remor produïda pel trencament d'enormes peces de gel, entre d'altres fenòmens, et ve a la ment qui pot ser el creador de tot açò, quin pot ser el principi que ho ha originat i la resposta no hi pot ser una, més bé en són moltes, però tal vegada hi siguen confluents.
La nostra ment és incapaç d'abastar l'orige de tot i és deté en la figura d'un creador que, al mateix temps, demana un altre creador seu i amb la impossibilitat d'arribar al principi, es conforma amb la idea de l'infinit.

I per què m'hi acudeixen aquestos pensaments? Doncs, simplement per escoltar fa alguns dies el discurs del portaveu de la Conferencia Episcopal Espanyola tan en possessió de la veritat absoluta, atrevint-se a condemnar tot aquell que no seguesca les seues doctrines, doctrines que diuen són les úniques vàlides per un complet desenrotllament de la persona.

No vull negar que eixos jerarques estiguen preocupats per l'aplicació de certes lleis que són contràries a la doctrina que diuen representar, però crec que se'n passen una mica en la seua tasca moralitzadora pretenent que tothom servesca les normes que ells diuen que són les úniques, les verdaderes, les que Déu ens ha donat, ens ha transmés via no sé qui. Crec que ignoren que la veritat no és única, més bé pense que és múltiple, i, per tant, ningú no és posseïdor de la totalitat d'ella. Tots en tenim una part, però cap la posseïx al complet.

La jerarquia eclesiàstica, des que el cristianisme esdevé religió de l'Imperi Romà, actua com a ama i senyora de vides i pensaments en nom del déu que diuen representar. Anatematitzen, excomuniquen, condemnen idees contràries a les seues, imposen drets canònics per ells inventats i, fins i tot -afortunadament, ja no- condemnen a mort de manera cruel i desapiadada.

Diuen (totes les religions diuen el mateix) que són els representants de Déu. I ací venen les meues reflexions fetes al fil de les paraules d’aquest bisbe acompanyades d’un frunziment de celles amenaçador. Eixe déu, o el que siga, pot ocupar-se de coses tan quotidianes reflectides en les formes de pensar o de viure? Ha de tenir en compte tant de ritual i actes nimis que ens ordenen acomplir? Això és una idea d'un déu personificat, d'un déu que actua com els humans. Per a tot creient la relació amb la divinitat -que no és un ull que ens observa- deu ser personal, sense intermediaris, seguint els dictats de la consciència en cada moment, no la consciència que ells imposen, sinó la que ens hem format nosaltres després d'una anàlisi seriosa i responsable dels fets.

Si ens circumscrivim a la realitat religiosa pròpia de la part del món on ens ha pertocat nàixer, caldria que es tingués en compte que el Jesucrist que diuen seguir, mai no va condemnar ningú, mai va animar a la insubmissió al poder civil; més bé va dir que el que estiga lliure de pecat que tire la primera pedra i als poders, a cadascú el que li corresponga. I una recomanació: han de tenir present la frase de sepulcres blanquejats dirigida a la jerarquia religiosa del seu temps.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada