dilluns, 29 de juny de 2009

Platja de Gandia, sense crisi

Darrerament, estem veient uns anuncis a la TV en què posen de reclam la platja de Gandia i aquest fet sembla estar dirigit a la gent jove, que entre set, huit o deu individus, lloguen un apartament i passen una setmana a ple rendiment donant escape a tota la vitalitat que tenen i que a falta d'altres eixides, ho fan de la manera més simple i poc productiva. Això sí, tenen dret a la diversió, però desconeixen que eixe dret té uns límits, límits que els marquen els drets dels altres, en aquest cas, el dret al descans i a gaudir dels espais públics nets i en bon ús.
No sé que pretenen els promotors d'eixe anunci. Si volen donar impuls al sector turístic de Gandia ho tenen clar amb aquesta mena d'anuncis. Vindran, si, però grups de joves amb ganes de gaudir de la festa?, de l'alcohol i d'alguna altra substància enervant. La platja anirà prenent cos i esdevindrà santuari de pelegrinatge juvenil al reclam de la vida nocturna sense trellat. Tota una destinació estiuenca on sembla que tot està permés. Després, es queixen de què ací no hi ha turisme de qualitat. Si açò és el que sembren, com volen recollir els bons fruits? Estan espantant la gent que busca pau, benestar i un descans reconfortant.

L'estiu passat, i amb aquesta mateixa temàtica, enviava una carta de protesta al diari Levante-EMV, carta que no em varen publicar i de la qual cosa en desconec els motius; no sé si perquè en tenien massa o perquè no era interessant. La bona qüestió és que em vaig quedar una mica defraudat per no haver tingut ressò la meua denúncia. Ara, però, tinc la ocasió de fer-ho, encara que no sé si tindrà bastant ressó -més bé, crec que no- però em serveix de descàrrega personal i ahí està per si arriba on haja d’arribar.

dimarts, 23 de juny de 2009

Reflexions en una nit d'estiu a la vora de la mar

Mirant la grandiositat de la mar, contemplant la infinitud del firmament esguitat d'estrelles en les nítides nits de l'estiu, admirant les serralades alpines i les impactants glaceres amb la remor produïda pel trencament d'enormes peces de gel, entre d'altres fenòmens, et ve a la ment qui pot ser el creador de tot açò, quin pot ser el principi que ho ha originat i la resposta no hi pot ser una, més bé en són moltes, però tal vegada hi siguen confluents.
La nostra ment és incapaç d'abastar l'orige de tot i és deté en la figura d'un creador que, al mateix temps, demana un altre creador seu i amb la impossibilitat d'arribar al principi, es conforma amb la idea de l'infinit.

I per què m'hi acudeixen aquestos pensaments? Doncs, simplement per escoltar fa alguns dies el discurs del portaveu de la Conferencia Episcopal Espanyola tan en possessió de la veritat absoluta, atrevint-se a condemnar tot aquell que no seguesca les seues doctrines, doctrines que diuen són les úniques vàlides per un complet desenrotllament de la persona.

No vull negar que eixos jerarques estiguen preocupats per l'aplicació de certes lleis que són contràries a la doctrina que diuen representar, però crec que se'n passen una mica en la seua tasca moralitzadora pretenent que tothom servesca les normes que ells diuen que són les úniques, les verdaderes, les que Déu ens ha donat, ens ha transmés via no sé qui. Crec que ignoren que la veritat no és única, més bé pense que és múltiple, i, per tant, ningú no és posseïdor de la totalitat d'ella. Tots en tenim una part, però cap la posseïx al complet.

La jerarquia eclesiàstica, des que el cristianisme esdevé religió de l'Imperi Romà, actua com a ama i senyora de vides i pensaments en nom del déu que diuen representar. Anatematitzen, excomuniquen, condemnen idees contràries a les seues, imposen drets canònics per ells inventats i, fins i tot -afortunadament, ja no- condemnen a mort de manera cruel i desapiadada.

Diuen (totes les religions diuen el mateix) que són els representants de Déu. I ací venen les meues reflexions fetes al fil de les paraules d’aquest bisbe acompanyades d’un frunziment de celles amenaçador. Eixe déu, o el que siga, pot ocupar-se de coses tan quotidianes reflectides en les formes de pensar o de viure? Ha de tenir en compte tant de ritual i actes nimis que ens ordenen acomplir? Això és una idea d'un déu personificat, d'un déu que actua com els humans. Per a tot creient la relació amb la divinitat -que no és un ull que ens observa- deu ser personal, sense intermediaris, seguint els dictats de la consciència en cada moment, no la consciència que ells imposen, sinó la que ens hem format nosaltres després d'una anàlisi seriosa i responsable dels fets.

Si ens circumscrivim a la realitat religiosa pròpia de la part del món on ens ha pertocat nàixer, caldria que es tingués en compte que el Jesucrist que diuen seguir, mai no va condemnar ningú, mai va animar a la insubmissió al poder civil; més bé va dir que el que estiga lliure de pecat que tire la primera pedra i als poders, a cadascú el que li corresponga. I una recomanació: han de tenir present la frase de sepulcres blanquejats dirigida a la jerarquia religiosa del seu temps.

diumenge, 14 de juny de 2009

Body Show

L'estiu arriba i la gent, àvida de sol, d'aire i de llevar-se la roba, acudix en massa al litoral per , aprofitant les càlides arenes de les obertes platges i els racons apartats de recòndites cales, alliberar-se de les robes opriments i tombar-se ociosament com a rèptils faltats de calor en afanyosa obsessió per bronzejar-se i mostrar els cossos torrats a l'aparador estiuenca.

Els passejos per la platges resulten d'allò més amé. Tots, o quasi tots -perquè sempre hi ha que aprofita la circumstància per lluir les seues esvelteses corporals- anem despreocupats mostrant les nostres, en principi nívies pells, que a poc a poc van prenent eixe clàssic color que la pell adopta per a protegir-se dels nocius rajos solars i que, prèviament, ja ho ha fet en certes parts que les bones temperatures han ocasionat que vagen descobertes i, per tant, presenten els clàssics colors semblants a una barra de gelat de xocolate i nata.

Per poc que prestes atenció a la gran varietat de formes i colors que passejants i gent tombada en l'arena presenten, podràs observar com en un enorme calidoscopi la successió de coses diverses i multicolors i les sensacions que canvien ràpidament al ritme de les teues petjades marcades en l'arena i que les ones que hi arriben van esborrant ràpidament al teu darrere.

Teixits multicolors i de variades formes, tots, però, seguint els mateixos patrons, cobreixen les parts que la decència, el costum, la prohibició o, simplement, el sentir-se u mateix més còmode, impedeixen que els nostres cossos queden exposats en la seua totalitat a la influència solar i queden privats d'eixa agradable sensació que produïx l'absència de robes opressores sobre la pell.

Sempre hi ha qui, sense tant de mirament, exposa les seues carns magres o atapeïdes, de textura suau o rugosa, a la influència solar o del vent. Pits turgents o flàccids (pits que fa una trentena d’anys esdevenien escàndol per a uns i alegria per a altres i que avuí dia passen quasi desapercebuts) i panxes prominents o llises brillen al implacable i embrunidor sol canicular. Figures modelades com la Venus de Milo o reencarnacions de la Venus de Willendorf pul·lulen pertot arreu sense pensar el que puguen opinar els altres i seguint les pròpies conviccions, tracten d'aconseguir una comoditat que només en aquests llocs pots gaudir.

Acabaran les vacances per a uns, començaran per a altres, i el final de l'estiu arribarà per a tots en un cicle vital implacable i els nostres cossos tornaran a enfundar-se en les seues vestimentes a manera de closca, amagant el nostre cos de les mirades i del fred que envairà l'ambient tardorenc.

dimecres, 10 de juny de 2009

Najat El Hachmi

Sempre m'han produït admiració aquelles persones que han vingut de fora i s'han integrat de manera voluntaria i conscient en la societat en la que viuen. Tinc amics i coneguts que així ho han fet –no massa, per cert- però s'han implicat tant en la manera de ser dels natius, que ningú no diria que procedeixen d'altres territoris. Això és el que es diu adaptar-se al medi.
No vaig a escriure sobre aquestes persones en general, vaig a fer-ho sobre una escriptora que no coneixia, que vaig veure un llibre d'ella a la Biblioteca Municipal de Gandia i que, mogut per la curiositat, el vaig demanar per llegir-lo. Em va agradar molt com escriu, com pensa i com ha estat capaç de trencar amb el món dels seus avantpassats i integrar-se al món que l'ha acceptada. Allò de trencar amb els origes, quan aquestos són il.lògics, discriminadors d'un gènere cap l'altre, quan les coses es fan de la manera que sempre ha estat fetes sense qüestionar-les, no em sembla malament, ans al contrari, tenen tota la meua admiració i aquelles persones que són capaces de fer-ho, es mereixen l'estima de tothom.
En L'últim patriarca, El Hachmi confronta dos mons oposats i amb aparença irreconciliables que fan que el lector quede impressionat pel tancament d'una societat masclista fins l'extrem de privar la dona de la capacitat de triar que és el més convenient per ella i poder viure d'acord amb les seues conviccions.
I com m'ha agradat la seua força descriptiva i el dir les coses pel seu nom, no he pogut resistir la temptació de demanar-ne prestat un altre, en aquest cas, el seu títol és: Jo també sóc catalana.
Najat intenta narrar l'experiència de ser una emigrant que ha de substituir el món que ha deixat enrere pel nou món que se li obri en el país on ara viu. Llengua, costums, religió, el paper de les dones, són els elements temàtics d'aquest segon llibre que ha caigut a les meues mans.
Persones com Najat ens fan reflexionar i pensar en tots aquells que venen de fora i es neguen a integrar-se simplement per despreci a tot el que és nostre pensant que la seua civilització és millor, que les seues creences són les verdaderes i així viuen en ghettos al marge de la societat que els ha acceptat i que els ofereix tots els seus serveis encaminats a una millor qualitat de vida que en els seus països d'orige ni tenen ni coneixen.

dilluns, 8 de juny de 2009

Per a mi no és blau, és negre

Ja ha passat el dia de les eleccions al PE; ja estem tots assabentats dels resultats; ja hem escoltat i llegit una gran quantitat de comentaris que al respecte han estat fets. Ara ens queda eixa tristor grisa, tirant a negre, que produeix el veure el vot d'aquest país segrestat per la propaganda tendenciosa, aclaparadora, manipuladora, falsa... que el PPCV hi ha sabut fer des dels mitjans de comunicació públics que tots paguem i que ells saben apropiar-se sense que la massa adormida se n'adone, ja que li omplin el cap de falses persecucions governamentals i de falsos objectius alcançats i sobrepassats que els fan creure que vivim en el súmmun del “desenroll” com sol dir el “cappo”.

Quina nosa produeix veure les masses ignorants i borregueres seguint els seus líders i cridant desaforadament dimissions i reivindicacions. S'hauran parat a pensar que tan sols han votat menys de la meitat dels electors? Poden demanar amb tanta alegria eixes dimissions amb tan poc quòrum? No sé; deurien ser una mica més humils i no creure que han guanyat per golejada. Desgraciadament, a les nostres terres si que pot ser una victòria voluminosa. La nostra gent és amorfa i segueix dòcil i ignorantment el crit del pastor, encara que aquest siga dubtós de bona conducta en la pràxis política.

Tem que el conservadorisme més radical s'instal.le a les nostres latituds de manera “democràtica” i que ja no ens l'espolsem de damunt en dècades. De sempre, les dretes han sabut molt bé encisar el poble amb sofismes i falsa verborrea sense que aquest adopte una postura crítica que li permeta discernir les asseveracions vertaderes de les tendencioses.

Açò és la democràcia per molt que ens pese. Quan guanya la ideologia que no és la nostra, ho hem d'acceptar, quedant-nos tan sols el dret a la lamentació. En aquest cas, ha guanyat l'Espanya de la caverna, l'opressora, l'aliada dels poders fàctics, la que va a missa i comparteix el xocolate amb els bisbes, però no practica el cristianisme.

Si algun votant del PP em llig, ja sé que discreparà en tot, però que no ho prenga com un atac ofensiu cap a ells; són només reflexions meues que en algun lloc les he de manifestar i les he de plasmar perquè no vagen menjant-se-me per dins i acaben amb mi. Són, en definitiva, les meues reflexions post electorals de caràcter personal i que aprofite el meu lloc per manifestar-les.

dijous, 4 de juny de 2009

Burreria




L'expresident del Govern espanyol, José María Aznar, s'ha mostrat crític amb el sistema d'immersió lingüística i ha augurat que els catalans hauran de fer viatges d'estudis per la resta de l'Estat si volen aprendre correctament la llengua castellana. En declaracions recollides per Els Matins de TV3, l'expresident espanyol afirma que "una persona que recibe dos horas de castellano a la semana acabará sus estudios sin hablar el castellano bien"y tendrán que invertir los padres, los que tengan recursos, a que vaya a estudiar a no sé dónde. En lugar de ir a Londres a estudiar inglés, irán a Albacete a estudiar castellano", ha sentenciat.

Com estem comprovant, Aznar ix en defensa d'allò de sempre: del nacionalisme espanyol excloent. Efectivament, excloeix tot el que no siga castellà, identificant castellà amb espanyol. No sap que hi ha altra classe d'espanyol, millor dit, ho sap, però no vol que siga així. Perquè han de ser més espanyols els castellanoparlants que els que no ho són? Ahí és on radica l'etern problema d'identitat d'aquest estat -jo no dic país ni nació, perquè tal com està concebut, a mi no em desperta cap sentiment al respecte-. Sempre, els no castellanoparlants que hem pensat una mica, ens hem preguntat per quina raó hem hagut d'utilitzar una llengua que no ha estat la nostra, la que hem aprés dels nostres avantpassats i la qual ha estat menyspreada, vilipendiada i en determinades ocasions, àdhuc perseguida. Doncs ara resulta que el voler recuperar el que és nostre, que al cap i a la fi és també un bé cultural “espanyol”, resulta que és perniciós per al castellà. Oblida Aznar que portem segles de persecució lingüística i en canvi són ells els que se senten perseguits en les comunitats que tenen altres llengües.

Siguem seriosos. El castellà està per tot arreu: en el carrer, en els mitjans escrits, en la televisió, en el cinema. El seu aprenentatge és quasi “innat” per allò de viure en un ambient d'immersió castellana. En canvi els nostres pobrets idiomes es veuen relegats a un segon terme que, tot i prestar-los una mica més d'atenció, van deteriorant-se, cada cop més reduint-se, circumscrivint-se únicament a les zones rurals on sempre han estat presents. Amb una visió pessimista -o realista, no sé- la seua existència sembla ser tinga data de caducitat.

Tornant al nostre protagonista. Afirma que els pares enviaran els fills a Albacete (quina culpa tenen els d’Albacete?) a estudiar castellà. S'haurà parat a pensar si els pares preferiran que els fills aprenguen de segona llengua els castellà o, tal vegada preferiran l'anglés? Perquè una vegada arribats al monolingüisme que ell profetitza, serà més útil aprendre anglés que no castellà. Ja estem veient com els nostres polítics sols amb el castellà fan el ridícul per Europa i pel món desenvolupat. De ser “pudiente” com ell diu, serà més convenient anar a Londres que no pas a Albacete. Que fem amb el castellà com a segona llengua? No val per a res. Hem de conéixer l'anglés si volem anar pel món.

El Sr. Aznar deuria estar tranquil. Els nostres xiquets sabran parlar castellà, sabran escriure castellà i, si les coses es fan correctament, sabran fer el mateix en la seua pròpia llengua nativa i en anglés. Que no siga tan catastrofista i endeví. Espanya aniria millor si les altres Espanyes funcionaren com és degut, sense pressions centralistes i sense visons unitàries que el que fan és despertar els altres sentiments propis que ens fan veure com enemic a tot allò que ve del centre per impositiu i per excloent. Eixes afirmacions que estem farts de sentir dient que el castellà és la llengua oficial, no valen. Si el castellà és oficial, és per imposició, no per altra raó. Les imposicions ja sabem com poden acabar: passant-se- les pel forro.

dimecres, 3 de juny de 2009

Ruta del Blanc i Negre

A la falda del cim del Benicadell, entre Gaianes i Beniarrés i en terme municipal del primer, podem veure dos tossals que, per estar on estan, passen desapercebuts a la gent. Són dos tossals d’aspecte similar i de forma cònica i dels noms dels quals m´he hagut d’assabentar pels mapes topogràfics de l’exercit. Des de la part baixa, aquestos tossals es veuen pegats al Benicadell i no destaquen massa si no els prestes atenció. Vistos des de dalt, és quan els veus ben bé amb el cami que passa pel seu darrere i va a parar a Gaianes.

Han estat sempre a la meua retina, però no els havia prestat mai cap atenció. Ara, però, al programar-me una excursió per la solana del Benicadell pel cami que puja a la partida beniarresina dels Racons i baixa a la veïna població de Gaianes tornant altra vegada a Beniarrés i havent fet un circuït amb eixida i arribada al Barranc del Port, és quan he tingut curiositat per aquestos tossals, el Negre a l’esquerra amb 689 metres d’altura i el Blanc a la dreta amb 702 m.

Fa anys, aquest camí -camí que a poca distància de la seua bifurcació del que condueix a Gaianes es transformava en una simple senda per on sols podien caminar persones i, malament, les cavalleries que havien de pujar per llaurar els bancals d’oliveres o baixar carregats d’olives en la temporada de la seua recolecció- s’acabava on arriben els abancalements i prou. Quan va arribar la mecanització del camp, va ser ampliat, modificat i asfaltat fins on arriba el terme municipal, unint-se al que procedeix de Gaianes i passant per darrere dels tossals. Actualment, es presenta com un recorregut senderista de curta distància -uns 8 km fent el circuït complet-, amb fortes pendents tot i gaudint de belles vistes de la comarca del Comptat i dels escarpats cingles del Benicadell. Es una excel.lent activitat per reduir teixit adipós al cos i rebaixar els nivells de colesterol.



En les fotos que he posat, es poden veure des del aire (foto cedida pel meu contacte de Flickr Ricardo Ruíz), el Tossal Negre des del camí que puja al Benicadell per Gaianes, el Blanc des del cim del Benicadell, els dos des del pantà, els dos des del cim i els dos des de la carretera del port.

dimarts, 2 de juny de 2009

Dubtes

S'acosta el dia de les eleccions al parlament europeu i no tinc gens clar que és el que vaig a fer. No estan ajudant-me massa en la campanya que estem veient. Ja ho manifestava en l'anterior post: no ens informen de la tasca d'aquestos diputats al Parlament europeu, tan sols es trauen els draps bruts els uns als altres i açò no és de rebut.

En aquesta campanya, els seguidors dels dos grans partits -els menuts no conten, no es veuen, no estan- aplaudeixen una i altra vegada les desqualificacions que mútuament es dirigeixen. A mi em produeixen indignació, còlera, i no sé quantes coses més escoltar Rajoy parlar de l'avionet quan ell l'ha usat primer amb els mateixos fins. No menys malestar sent escoltant els altres defensant-se amb l'atac per davant.

Però hi ha un tema d'aprofitament partidista dels bens públics que encara no l'he escoltat enlloc i que crec que deuria ser arma d'acusació, no per a la campanya, sinó en altre moment, i no és altre que la desvergonyida apropiació per a usos partidistes de la televisió de tots els valencians. No és aquest abús molt més greu que la utilització d'un avió oficial? Cas que siga abús, doncs no està clar que un president de govern no ho puga fer.

Mentres tot açò passa, els ciutadans seguim ignorant a què van els parlamentaris a Brusel.les. Aniran a fer turisme? Serà un lloc de descans després d'haver estat en primera fila al parlament nacional? Serà un premi econòmic en agraïment als serveis prestats? Moltes preguntes tinc i cap d'elles me les contesten als mitings que per tot arreu es celebren.

Així és que la decisió (votar o no votar) no la tinc presa encara. Sé que és una “obligació” de la democràcia, però els encarregats de mantindre-la viva, fresca i dinàmica estan encabotant-se de fer-la pobra, raquítica i poc interessant. Segurament, el dia de les votacions ho decidiré.